Son aspectes repetitius que han anat apareixent al llarg d'aquestes converses que conformen l'anecdotari local.
Si n'hagués de destacar alguns d'aquests aspectes potser assenyalaria:
-La befa al desvalgut. Des d'una perspectiva social era, la nostra, una comunitat alhora acollidora i cruel. Si resulta cert que les persones amb mancances físiques i/o intel·lectuals podien trobar-hi el seu lloc de recer, passejant pel carrer, repartint pasquins o simplement ésser-hi presents, no en resulta manco cert que, adesiara, eren objecte d'insults i escarni per part de l'al·lotea amb el somriure còmplice dels progenitors. Que recordi ara mateix, en Tomeu “Pisca”, en Sebastià “Galina”, en Matei “Galina”...per citar-ne alguns foren víctimes de situacions desafortunades. Cert és que aquesta actitud burlesca va canviant cap a millor, però adesiara n'apareix el solam estancat.
-Una altra constant de les converses és que no sempre els que mostren cara són els vertaders culpables de determinades situacions -Ni ha uns que peguen foc amb el “metxero”, mal fet; però els vertaders causants són aquells que reparteixen els “metxeros”, era el comentari descriptiu de la situació a rel dels desastrosos incendis peninsulars d'aquest estiu. Sempre solen pagar els executors, però a rere hi ha els impulsors que saben distanciar-se d'hora i guardar les aparences.
En aquesta mateixa línia s'hi podria posar aquests costum tant nostrat d'observar una determinada realitat des de rere els barrerons de les persianes o de tirar la pedra i amagar la mà. En determinats períodes, quan els ametlerars eren joves, hi havia el costum d'empeltar els ametlers d'aquelles races que consideraven més convenients i productives...-Idò no t´ho creuràs, sempre n'hi havia algun que, tot enfurismat, comentava que li havien destrossat ets empelts, rompent s'ull o afluixant-los sa corda!...Venjances fetes de nit derivades de vés a saber què!. (En podria ser una resultant actualitzada els comentaristes de card.cat que crearen una realitat fictícia per poder opinar d'amagat)
- Un altre dels substrats és Don Llovís, no és cap persona concreta, és el nom genèric que es dona a aquella persona que, presumptament, te bò, te contactes amb el poder, i per això pot fer anar l'oli cap a un indret o cap un altre- -Aquests ho té be amb don Llovís! En seria l'expressió il·lustradora.
Val a dir que, a vegades, moltes vegades els dons llovisos fan de don Llovís però no fan absolutament res més que “fer com si”. Escolat la petició, somriure i esperar,,,si la cosa gira bé, apuntar-se l'èxit i si va malament manifestar que no s'ha pogut fer res, o simplement deixar que el silenci sigui testimoni de la inacció.
-Un altre tema recurrent és el que s'anomena “fer la rata”. -Ningú pot treure es cap si no fa un poc sa rata! .“Fer sa rata” tampoc té una delimitació concreta d'acció. Potser amagar part dels ingressos per no haver-los de declarar, potser enganyar un poc la balança a l'hora de pesar, potser contractar autònoms en comptes de tenir assalariats, exigir hores extres més enllà de l'assegurança establerta...o espipellar una mica d'aquí i una mica d'allà.
En altres casos seria simplement trobar i treballar les escletxes legals que permet el “sistema”. Tots sabem que el gran capital no paga amb la mateixa proporció que un assalariat. Idò això. També ha vegades assenyala com -”saber-se moure”.
Obviament “fer sa rata” sempre te una mirada econòmica i es situa al marge de tota consideració ètica. I precisament per això pot resultar un substrat ben actual i omnipresent que segurament arrela en èpoques de penúria i estretor.
Potser n'hi ha més, dependrà de l'entorn de conversa. Aquests quatre aspectews han resultat recurrents, conformen substrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada