Ens hem de situar a la dècada dels cinquanta del segle passat; un Sant Llorenç agrícola i on les persones es desplaçaven de forma habitual amb carro.
L'Arxiu Municipal disposa d'una preciosa imatge de l'època: el carrer d'Arta amb tres solitaris carros, un que ve i dos que van, amb rodes de llanta de ferro que, a mitjan matí, segons marca l'ombra de les cases, circulant per la banda esquerra del camí, segurament van a treballar la terra.
Després de la dieta, de passada abans d'arribar a casa per descarregar, o ja descarregats i abans de desjunyir, a l'entorn del Pou Vell s'hi podien arreplegar mitja dotzena de carros que, per tandes, anaven a abeurar les bísties. S'aprofitava el curt moment d'espera per a la socialització: salutacions, alguna sortida ocurrent i, en alguns casos, entre bromes mostres de generositat, quan un dels carreters treia aigua, no sols per a la seva bístia, sinó també per a les altres.
Llavors quan els morros de la bístia s'atracaven a l'aigua era quan apareixia el xiulet bellament descrit per Mn. Galmés: un siulet tremolós d'intermitències rítmiques i vellutades,.
Un xiulet dolç, amorós, pacient i persistent fins que la bístia bevia a petits glopets.
En algunes ocasions el pareller no aconseguia el seu objectiu i s'enfadava, llavors amb una estirada seca a la brida feia recular el carro i se n'anava. Eren situacions excepcionals -te es geni curt!!, deien els altres. Normalment s'establia una pacífica i amorosa simbiosi entre la bístia i el pareller. Sabien del tracte amb els animals -La cupa sembre és de l'amo! i que a les bones sempre s'aconsegueixen més objectius que no a les males i enfadats.
Vist amb la perspectiva del temps, no deixa de ser curiós com, en un entorn autoritari la relació amb els animals acostumàs a ser comprensiva i dolça. Segurament s'hi donava una mescla de convicció i de conveniència: -No es poden fer males injustícies en ets animals, se'n recorden bé. Amb tot i amb això, a manera d'excepcionalitat es donava una perillosa mescla de autoritarisme i desconeixement que portaven a determinades persones, per exemple, a apallissar els cans, a pegar a les bísties amb l'arquet del carro o a tallar les dents o les banyes a les cabres, sols per citar casos coneguts. És part de la força impositiva dels costums de l'entorn més immediat.
D'altra banda, la generalitzada relació comprensiva i amorosa entre persones i animals arribava a l'extrem de tocar i acariciar no sols els cans i les bísties, sinó també el porc d'engreix tractats com a persones amigues a qui havien d'atendre fins a l'arribada del dis de les matances on ,després del sacrifici es solia lloar el caràcter de l'animal -Era molt menjador, tot li feia profit, i bon al·lot... sense cap aparent sentiment de penediment. L'havien engreixat per a tal objectiu.
La relació de les persones amb els animals en aquell oblidat entorn rural donaria pel altres entrades de l'anecdotari. Avui tan sols es vol recordar aquell un siulet tremolós d'intermitències rítmiques i vellutades,
(Imatge de Fotos antigues de Sant llorenç des Cardassar/Joan Llull)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada