28 de nov. 2011

Eleccions. Una lectura


Si no recordo malament, aquesta és una de les poques vegades en que no tothom es proclama guanyador. Davant el blau generalitzat del mapa (tant a nivell general com illenc) poca cosa hi ha a dir. Però...
Sempre son possibles altres lectures.
Solament es poden comprar dues coses iguals. I unes eleccions mai resulten “iguals”; de banda les circumstàncies de l'entorn, sempre variables, es donen noves aliances i agrupacions...per això tota anàlisi comparativa sempre resultarà relativa. Amb tot i amb això vegem el que passà a la vila fent una anàlisi comparativa dels vots possibles, entre aquestes eleccions (barra superior) i les de l'any 2008 (barra inferior). No es considera l'increment d'electors (uns 200), però, malgrat totes les mancances potser es detecten varies coses interessants:

a.- El vertader guanyador de les eleccions és l'abstenció Abstenció de la quan ningú se'n pot apropiar però que crea un repte important per a tots els partits. ¿De quina manera s'enfrontaran, en el futur, al problema de l'abstenció?.
Potser estaria bé canviar la llei i que els diputats ho fossin per representació proporcional “de tots els vots possibles”. Seria així que es detectaria la vertadera representativitat dels elegits. Us imaginau un parlament amb bona part de les cadires buides?

b.- A nivell local gairebé tothom guanya. L'abstenció, els nuls, els blancs, el conjunt de partits sense representació local, el PP.... Salament perden vots els PSOE (molts) i l'aliança del PSM (pocs). ¿Quines estratègies, a nivell local, es dissenyaran per mantenir o capgirar la situació?

Segurament abans de quatre anys es veuran canvis i nous plantejaments...o seguirà augmentat l'abstenció?.

10 de nov. 2011

VIIIª Marxa del Tren. Una mirada


Si, també hi era. Vaig caminar i em vaig banyar per mostrar la meva adherència a una causa que crec justa i necessària
Ja sabem que tothom ven el xot així com pot. Es així que es donen múltiples i variades visions. La meva es que no me'n venguin en coverbos de rendibilitat i costos, els “serveis públics” són això serveis, i tenen un cost que es paga entre tots; altrament de que serviria pagar impostos?. Una altra part de la meva visió és la creença en la necessitat de desenvolupar un transport públic còmode i eficient com solen tenir totes les comunitats avançades. I encara més per viure en
una illa amb un increment excepcional de població. Vaja que m'apunto a una xarxa ferroviària ràpida, còmoda i neta que possibiliti, si així un ho vol, poder viure sense cotxe.
Una altra vessant introductòria fa referència a una altra creença. Tothom ha d'assumir les severs responsabilitats i decisions. No val donar la culpa als altres. Si un infant no escolta no és que sigui despistat, és que el pare o el mestre no sap captar la seva atenció. Si una ovella bota la tanca no és que aquesta sigui caparruda, és que el pastor no ha posat els impediments pertinents. Si un ciutadà no respon a determinades expectatives no es perquè sigui beneit si no que no se li ha sabut oferir o presentar la idea. I aniré més enllà amb aquella coneguda frase “si sempre fas el mateix no pots esperar resultats diferents”.
Aquesta llarga introducció respon al desig de centrar el tema i no ser mal interpretat quan dic: segurament tornaré a la novena però... no em va acabar de satisfer la vuitena marxa del tren!
I abans de continuar el relat vull lloar tant la feinada d'organització com la participació dels nombrosos marxaires i/o participants l'acte del poliesportiu serverí. Tots els qui amb il·lusió, força, cost personal i alegria defensaren, de forma generosa i sense altre interès, la utopia de la xarxa ferroviària o la lògica econòmica i alhora justa necessitat d'acabar una obra començada. En definitiva tot el que es podria considerar moviment social fruit d'una determinada indignació.
Em va agradar molt ésser-hi! Però....després de fer part d'una de les cinc taulades del cafè dels havíem triat el “pa a taleca”, després d'escolar i veure les notícies de la nostra televisió pública, després d'ullar les notícies de la premsa referides al tema... em queda un solam sentimental d'insatisfacció.
Al intentar clarificar el perquè d'aquest solam, al analitzar els pensaments que es fan presents a la pantalla del cervell se m'ocorren varis motius, que constitueixen una lectura crítica de la marxa.
Així:
- Quina necessitat hi ha d'inflar les xifres de participació?. Sí, ja ho sé tothom ho fa i, a més, no hi ha res més elàstic que els assistents a una manifestació; però a menys que en contin els “manifestants emocionals” no crec que s'arribassin a les 2500 persones que alguns diuen. Quan començarem a jugar amb els valors de la transparència i honestedat?

-Tothom es lliure d'anar allà on vulgui anar, faltaria més!, però la presència de polítics ciutadans (el qui i el com) em va fer revenir dubtes de si l'interès era l'objectiu comú aconseguir el tren, o compixar la cantonada amb un “m'heu vist?”. Polítics que, segurament en alguns dels casos, havien disposat de poder i participació per haver pogut incidir en que el tema “tren de Llevant” no quedàs obert i, per tant, sotmès a la voluntat dels “altres”. S'hagués pogut gestionar de forma més eficient? Es va reclamar tot el que s'havia de reclamar amb la deguda força i participació?

-La organització, els batles, el manifest... de puta mare, però... caponada de gall!, en deu minuts tothom havia escampat la boira. Pluriocupació o faltà un polset d'implicació?

-En altres marxes hi havia vist persones que, d'alguna manera, feien que hi hagués representació de tot el ventall d'opcions polítiques. Enguany no vaig saber veure ningú dels conservadors. ¿Vol dir que no ha ha cap regidor que, de banda avantposar els interessos dels poble al del partit, sigui partidari del tren? ¿Es va cercar aquesta participació de tots els colors?

-Es trescaren camins d'eficiència o de confrontació?. En alguns moment no vaig tenir massa clar si era un clam popular, una marxa reivindicativa, un acte de campanya electoral... i els dubtes enterboleixen.
Deu ser això, determinats dubtes conformen el solam