20 de gen. 2012

Una de llengua... amb dubtes!

Punt de partida, 1
La llengua ho és tot: és la frontera que defineix un país, és la fornal on es treballa i modela l'ésser de les persones... com diu Echeverria, “els humans vivim en un mon lingüístic”; i la UNESCO, ja fa molts anys, va definir els drets lingüístics i la necessitat dels primers aprenentatges en la llengua materna. No és el moment idò, ara i aquí, ni d'aprofundir en la càrrega conceptual ni en la importància i transcendència que, per a tota comunitat, té la seva llengua.
Però sí cal dir que, tractar la llengua com un simple vehicle de comunicació entre persones, és manipular i tergiversar una realitat acceptada per tota la comunitat científica i, alhora, un insult a la sensibilitat i a la intel·ligència.
Llengua, territori i cultura és el que ens fa ser el que som i tot és en perill d'extinció. Basta passejar per Ciutat i escoltar, anar d'excursió o analitzar el canvi de costums per adonar-se'n.
Punt de partida, 2
Sembla que quan un subjecte, i també un grup, s'ha d'enfrontar un repte inesperat i dificultós, la seva actitud, passa per diverses fases. La primera és prendre distància, fer altres coses, no voler acceptar els fets. La segona és sentir-se perseguit i, per tant, mostrar rebuig a qui, aparentment, ha causat la situació.
Però després venen altres tres fases més: l'anàlisi de la situació. dels continguts...fer un diagnòstic que possibiliti l'acció; l'entusiasme derivat de trobar una presumpta sortida a la situació (sempre hi ha sortides i accions a experimentar) i la depressió constructiva, o sigui posar fil a l'agulla en el treball per superar la situació no desitjada.
Els dubtes
Arribats aquí, sembla que resulta obvia la postura del governants actuals en relació al tema de la llengua. Les accions empreses provoquen reaccions, tal vegada més fortes del que s'havia previst: muntanyes d'al·legacions, cançons de Sant Antoni, acudits, vídeos, carrosses... que evidencien la fòbia i el rebuig a la proposta del Govern. Estem a la segona etapa comentada.
Pot passar cert temps però...un moment o altre haurem de triar, si ens volem enquistar en la queixa, en l'ofensa i en el rebuig permanent o si, altrament, començam a intentar una anàlisi que permeti superar els tòpics de “si tu dius blanc, jo dic negre” o “la culpa es teva”.
Llavors en aquest pensament es quan se'm plantegen tot un enfilall d'interrogants en relació a qüestions encara desconegudes:
Com s'ha pogut arribar a la situació actual?. ¿On neix la possibilitat de que un grup polític pugui rendibilitzar la desestabilització lingüística pactada des de feia vins-i-sis anys?.
Quines coses s'haguessin pogut fer d'una altra manera, per tal de no arribar a la situació actual?
On arrelen les actituds fòbiques dels mallorquins vers la seva pròpia llengua?
Quines polítiques d'integració dels immigrants han resultat fallides?
Fins on s'han cercat el consens, els pactes lingüístics per tal de no arribar a la situació actual?
S'ha aplicada la norma sempre de forma lògica o s'han imposat exigències innecessàries?
... i altres possibles interrogants que indaguin sobre el que s'hauria hagut de fer per no arribar on som.
Potser després d'esquinçar la roba s'hauran de cercar nous camins...i com a darrera cosa arribar a l'actitud personal...
A partir d'ara, què?
Què puc i vull fer jo,en relació al tema de la llengua d'aquesta terra?

10 de gen. 2012

Una de llengua!. Qüestió d'opinions?


Fa anys quan aquí manava el partit conservador, la situació de la llengua catalana a Mallorca ja era tema controvertit i creava certa polèmica; hi havia els anomenats “gonellistes” -alguns d'ells aquests dies seuen a la banqueta dels acusats en el jutjat- que defensaven, deixant de banda els arguments de la Universitat, d'Alcover i de tots els filòlegs del mon, que nosaltres parlàvem una llengua diferent a la catalana.
En aquell entorn, de devers els anys vuitanta del segle passat, conten que un professor de la Universitat va anar a fer una xerrada a un poble del Raiguer.
Res, que es veu que sorgí el tema de la llengua i s'establi una discussió entre el conferenciant i una persona del públic: que si català, que si mallorquí, qui si allà diuen got i aquí tassó...i coses d'aquestes.
Malgrat els arguments del professor, l'espectador participant en el debat no es va vinclar gens ni mica, i al final, i per tancar el tema enflocà. “bé és una qüestió d'opinions, vostè diu que és una mateixa llengo i jo dic que es mallorquí es diferent des català i punto”
El professor universitari, després d'un llarg silenci (és un bon orador i domina l'ús dels silencis) va assenyalar “Si, és una qüestió d'opinions. No sé vos com heu pogut formar la vostra, però jo he estudiat prop de trenta anys, per conformar la meva”
I així va acabar el debat.

Avui, també de la mà dels conservadors, torna el tema de la llengua. Ja no per qüestionar si es parla mallorquí, eivissenc o català (sembla que és aquesta una qüestió aclarida) si no per prioritzar el castellà, una llengua externa, sobre la llengua pròpia.
Alguns polítics segurament varen néixer il·luminats i saben més ells de llengua que no els científics. Ses dubte una evidència de prepotència i curtor.

Sense recórrer a la transcendència de la llengua com eina de transmissió d'una manera de ser; el tema em sembla tan greu  que em porta a la reflexió. ¿Es poden plantejar totes les qüestions com es planteja l'afecció al futbol -som del Madrid, som del Barça-? ¿Les majories democràtiques poden fer i desfer segons els convingui?. ¿Pot atemptar un determinat programa polític contra els drets universals individuals?

1 de gen. 2012

Cap d'Any i desitjos

No sabem si el Cap d'Any sempre acoincidit amb les dates de celebració actuals (basti veure queenguany, no sé on, s'han berenat un dia del calendari); el que sisembla cert és que tot el que comença ha d'acabar (“Qui es nat hade morir”, diu la saviesa popular)
També sembla cert que la majoria delsnostres costums arrelen fons i tenen a veure amb el cicle anyal delblat. El costum dels desitjos i auguris de Cap d'Any, com conta Guillem Mesquida (card.cat), poden provenir de la fundació de Roma idel culte a la deesa Strenia...

Però els desitjos i propòsits,malgrat la moda de la llei de l'atracció i de “El Secreto”acostumen a quedar en un no res si no van acompanyats de plansd'acció i de feina (“Qui no fa feineta no menja coqueta”, deieni diuen)
Per si algú es volgués plantejardesitjos de millora i canvi, vet aquí una possible direcció.
La informació ve la la ma de CarmeBahima, una espolçada infermera barcelonina i amiga, que publicà fadies, en el facebook, aquest recull de penediments.
Provenen d'una publicació de BonnieWare (“Regrest of the dying)”, una dona que, al llarg de moltsanys, treballà en una unitat de cures pal·liatives atenent malaltsterminals. Concreta els cinc motius fonamentals de penedimentmanifestats al final de la vida:

1.- “Hagués volgut tenir el coratgede viure una vida amb fidelitat a mi mateix en comptes de viure-lasegons el que altres esperaven de mi”.
2.- “No havia d'haver fet tantafeina” (referit a disposar de mes temps per compartir amb lafamília)
3.- “Desitjaria haver tingut elcoratge d'expressar els sentiments”
4.- “Voldria haver mantingut encontacte més intens amb els amics”
5.- “Desitjaria haver-me permès sermés feliç” (referit a la por a canviar de vida)

Falta triar i treballar. Elegir el cim i donar una enfilall de passes, començat per la primera