Sang a la cresta

Ja era gran quan vaig sentir per primera vagada l'expressió aquesta de “pujar la sang a la cresta”. Era en un entorn menestral; quan una cosa senzilla i habitual, per diversos motius, s'havia esgarrada; llavors després d'un enfilall de flestomies, a manera de disculpa pública, el responsable adduia que li havia pujat la sang a la creta.

Em va sorprendre i agradar tal expressió que vaig fer-la meva. Ho he de confessar, davant determinades circumstàncies, em puja la sang a la cresta. Resulta tal la incomprensió, el desencís i la indignació que, per uns moments, una ràbia sorda m'envaeix. Sort que després s'és passa i s'esdevé el retorn a la empastifada rutina.

Malgrat això, algunes vegades el “tanmateix” és substituït per un “què hi puc fer?” que trastoca l'actitud davant un possible enfilall de promeses electorals. El que decideix una gota dins un immens oceà d'interessos i voluntats.

És el cas.

Aquest proppassat cap de setmana, per diverses circumstàncies, vaig visitar una residència de tercera edat i el centre que Aproscom te a la carretera de Son Fangos, temes que, si et troben amb la sensibilitat desvestida, et suggereixen preguntes poderoses, com aquella de “en quin país de merda vivim?!.

Certament el que defineix un país avançant és precisament l'atenció i cura dels temes que afecten les persones més desfavorides.

Assessors

Llegia una manera de pensar estesa que, algunes vegades, es converteix en pràctica. Unes opinions velles i arrelades de les quals ja se'n feu ressò “Flor de Card” a principis dels anys vuitanta en una sèrie de reflexions sobre la inutilitat dels càstigs, aleshores enfocant la qüestió des d'una perspectiva didàctica.

Llegia, deia, “L'acció punitiva es basa en la premissa de que les persones cometen actes reprovables perquè són dolentes i per esmenar tal situació, cal obligar-les al penediment. Així s'aplica un “correctiu” mitjançant l'acció punitiva per tal que: (1) sofreixin de manera suficient fin a veure l'errada en el seu procedir: (2) se'n penedeixin; i (3) canviïn. Amb tot i amb això, l'acció punitiva, en comptes de suscitar penediment i aprenentatge, amb tota probabilitat generarà ressentiment i hostilitat en la persona a qui va dirigida i reforçarà la seva resistència a la conducta que espera que s'adopti.”

Compixats?

“I si et compixen, treu el paraigües i pensa que plou”. La primera vegada que vaig sentir l'expressió ja treballava en l'àmbit de recursos humans de l'empresa. Aleshores el meu cap em volia prevenir de determinades i inevitables situacions amb que m'hauria de sotmetre a raonaments i decisions estranyes i/o inconcebibles. Era, és, part del joc.

A dir ver, de llavors ençà, m´he sentit compixat moltes vegades.

Card.cat és, segurament entre altres coses, un excel·lent tauler on s'hi van penjant fets, idees i notícies a conveniència de cada un dels autors. En conjunt mostra, també, un cert ésser, no de bades i com assenyalen els especialistes en comunicació “tot el que és diu és dit per algú”. Un algú que conforma comunitat local.

Es així que el concepte compixats que es presenta deriva d'alguns dels comentaris llegits fa poc, a les seves pàgines. I es que quan topes amb les grans empreses o amb l'administració es tracta de treure el paraigües.