26 de des. 2012

Presentació del llibre


Cortès, Josep (2012).- Sant Llorenç des Cardassar. Edificis singulars, possessions, molins, pous, sínies, fonts, jaciments arqueològics...
Les bases d'una presentació
Atès que havia fet el pròleg del llibre deixant constància de la possible transcendència que pot -i necessita- tenir en relació al nostre patrimoni; atès també que l'autor havia fet una precisa síntesi explicant el “que” del treball, publicada a Flor de Card...Després de fer referència a l'emotiva dedicatòria vaig optar per intentar teixir, potser amb més voluntat que enginy, una presentació reflexiva del treball que es concreta en sis petits apartats:
a.- La necessitat de tancar velles portes per obrir nous camins i possibilitats
Suggerit per la coincidència del dia de la presentació amb el “canvi de cicle” del Calendari Maia. I considerant que per a en Pep la realització de tots els dibuixos ha sigut una tasca llarga en el temps...però que ja té tot el patrimoni del Terme Municipal dibuixat. Considerant, també, que aquest mes es tanca la llarga i gruixuda dedicació a la revista local, coneixent el seu activisme i el seu treball, gairebé enllestit referit a la Memòria històrica... quines noves aventures engegarà?.
I encara més, quines rutines de cada un dels presents convendria tancar per possibilitar nous camins de trànsit i/o d'aventura?.
Si no es tanquen velles portes, difícilment es poden obrir noves finestres a altres horitzons
b.- Qüestionar el valor de totes les coses
Les presentacions de llibres solen implicar la magnificència tant de la feina feta com de l'autor, però seguint la línia maturanenca del “malgrat pugui dir el contrari tothom és allà on vol estar” en planteja ¿per què hauria de ser més important i transcendent un treball intel·lectual que un altre de manual, o un individual que un altre d'equip, o un personal d'un social?. Solament el temps i encara de forma relativa, podrà determinar la transcendència del que cada un de nosaltres fem cada dia.
c.- Sobre el concepte de propietat
Si, tal com assenyala Echeverria i d'altres, vivim en mons interpretatius, ¿fins a quin punt l'autor és propietari de l'obra?. Es proposa que l'autor d'una obra plàstica he és fins que l'exposa o l'ofereix en venda als altres de la mateixa manera que l'autor d'un llibre ho és mentre el redacta i poleix fins que l'entrega a l'editor. A partir d'aquí les obres són dels espectadors o dels lectors que, en base a l'envit de l'autor, “re crearan” el seu propi mon amb nous pensaments, emocions i, qui sap!, tal vegada amb noves propostes d'acció!
Que bo que seria que la feina de l'autor, en aquest cas, acabàs amb una nova percepció i valoració del patrimoni local!
d.- Sobre el “per a què” del que fem el que fem
Indagar la finalitat, el per a què, es fa de cada dia més necessari. Si mes no per poder ponderar la resultant entre el cost i l'esforç en relació al resultat obtingut. Potser, en determinades circumstàncies “no fer res” podria resultar la decisió més sostenible i ecològica. Superat l'ego personal, ¿que li convendria més al mon que ens ha tocat viure?
e.- Sobre els compromisos que volem assolir.
La proposta d'en Pep representa, des del meu punt de vista, un envit a la valoració i al conservacionisme del patrimoni que encara tenim, però... a partir d'aquí, ¿quin compromís volem assolir?. Tot resta a les mans, les intencions, del lector. Podem assolir una nova actitud crítica o seguir com fins ara. Si el llibre ha de ser, sols, una peça més a la prestatgeria, quedarà bé perquè és bonic en si mateix però, si no anam una mica més enllà, de poc haurà servit l'esforç i la feina de l'autor.
f.- També som el que fem
Amb línia amb el comentari que havia fet en Tomàs en el moment d'obrir l'acte, que qualificà en Pep de “renaixentista” en el sentit de que sap tocar moltes coses i totes bé, vaig voler incidir en que el llibre és, en el fons, un retrat de l'autor. Perquè fem així com som. Però el fer també crea ser. Segurament la pràctica dels dibuixos l'haurà fet més destre, i també al cercar dades i elements a dibuixar li haurà ajudat a canviar la seva mirada del patrimoni... el fet de fer el present llibre, encara que no volgués, l'haurà canviat una mica. Tots canviam en funció del que fem!

20 de des. 2012

Tots educam (o no!)


José Antonio Marina, filòsof i pedagog, planteja un camí per millorar l'educació. Ho recorda en una entrevista publicada fa poc per Diario de Mallorca
L'ànima de la “universidad de padres” i autor, entre moltes d'altres obres, de “La inteligencia fracasada”, assenyala de forma contundent: millorar l'educació no és una utopia, i sabem com fer-ho. Basta proposar-s'ho i canviar la gestió.
Segons assenyala es necessitaria un pressupost del 4,5% del PIB (ara estem en el 4,2%) i de tres a cinc anys de feina.
Atès que no creu en un pacte polític sobre l'educació, proposa un “pacte social educatiu” per, així i a la llarga, poder pressionar els polítics. Òbviament no creu en la Nova Llei, -Wert viu en un país irreal, diu- puix les avaluacions que aquesta proposa no serveixen per aprendre si no per treure nota, i això, segregarà encara més els alumnes.
També diu que per millorar el sistema educatiu el més important és: atendre els equips directius dels centres escolars, atendre molt la formació del professorat i fomentar la comunicació entre famílies i centres
Però de la sucosa entrevista m'interessa destacar un aspecte de cada dia més evident: la importància i transcendència de l'entorn social en tot procés de desenvolupament.
Ell parteix del concepte zulú “Per educar a un infant fa falta una tribu sencera”, afegint-hi però l'acabatall “una bona tribu!”.
Es a dir tots estem inferint sobre els altres i sobre la seva formació. Marina ho concreta assenyalant que alguns en tenen consciència i un rol clar, referint-se a pares i mestres. Però n'hi ha d'altres: periodistes, polítics, esportistes, policies...que potser no ho tenen tan clar. Però no per això deixen d'incidir-hi
Es tracta, en definitiva de reprendre la força de la comunitat, aquell fil, ara oblidat, del “poble educador” o, en castellà, "ciudad educativa".
Les petites comunitats com la nostra, Sant Llorenç, Son Carrió, Sa Coma, en conjunt i per separat, gaudeixen d'una situació privilegiada, tant pel que fa a la grandària -encara tots ens podem conèixer més o manco- com pel fet que bona part dels nostres dirigents són i es senten educadors, ja sigui de professió o per raons de maternitat o paternitat.
No es tracta ni de ser herois ni de fer res extraordinari. Basta reflexionar-hi i iniciar petites accions, les que són al nostre abast.
Per això i abans de res parlar-ne. Ajuntament, mestres, pares, associacions...asseure's una vetlada, o dues o mes i dissenyar estratègies diferencials i conjuntes d'acció.
No sé si la iniciativa ha de sortir del Batle o dels Directors de les escoles del municipi...però el que resulta cert és i segur es que si no es fa res es mantindrà o creixerà encara més la llunyania dels pares i, de rebot, l'apatia social vers l'escola.
Com diu també Marina, per canviar les dinàmiques socials fa falta paciència (temps) i tornar a explicar les coses.
No cal dir que també hi ha l'alternativa de no fer res i colgar-nos amb la queixa de cada dia (tots, si miram, en podem tenir un covo ple de queixes que no serveixen per res)

16 de des. 2012

Oposicions i... ja està?.


Era la primera vegada que hi anava amb la intenció d'entrar-hi. No es que em fes una il·lusió especial, però havia trobat uns quants bitllets d'aquells d'un temps -pessetes- que feien racó, i a la meva entitat financera no els em varen voler canviar: hauràs d'anar a Palma!
Després de trescar alguns carrerons de la part alta de Ciutat arribes a un edifici singular. Vull dir que es diferencia de les altres cases dels voltants; resulta més sobri, pesat i proporcionat.... Gires el cap de cantó i veus el pati que et porta a l'àmplia entrada principal sota un clar indicador: “Banco de España”.
Per accedir-hi, després de saludar varies persones que parlen castellà, algunes de les quals porten una mena d'escapulari penjat del coll i fumen, i que no recordo si varen contestar el “bon dia”, has de pujar quatre o cinc escalons per entrar en un batiport de vidres transparents. Quan de forma automàtica es tanca la primera porta, la que dona al carrer, s'obre la segona, la que dona a l'interior, això t'obliga a estar uns moments quiet entre vidre i vidre de les portes corredores i entre els vidres fixes dels costats, com si fos una peixera.
Els escalons i les portes són clars indicadors de separació, de barreres arquitectòniques que assenyalen perfectament uns “dins” i un “fora”. En certa manera i com a primera vegada, imposa
La sala de recepció és espaiosa. No hi ha altre client, estic sol voltat d'una barra separadora de fusta noble i obscura amb gruixuts vidres a sobre que arriben fins al sostre. Rere els vidres es veuen algunes persones. Em dirigeixo a la finestreta que posa “cambio” i de seguida arriba un jovencell. No hi ha cap intent d'apropament al client, escara disposen d'aquelles caixetes que s'obrin per una part i es tanquen per l'altre i que, ajudades per un servei de megafonia local -dejelo aqui por favor-, s'utilitzen per fer passar, a tandes, bitllets, papers, i tot el que sigui precís.
El procés es lent perquè l'empleat mira els bitllets d'en un en un i després, teclejant l'ordinador, els relaciona posant el tipus de bitllet, la data, la figura que hi surt representada les unitats i, de forma automàtica, el contra valor en euros. No arribo a endevinar l'ordre de separació però fa tres fulls diferents impresos de l'ordinador i en el darrer, la suma de les tres quantitats parcials per fer el total a mà. Si mes no, curiós.
Deia que el procés és llarg i tens temps per mirar tots els indicadors, en castellà i català, que informen de la normativa vigent. Uns altres, també fets a màquina, amb algun subratllat de retolador vermell per indicar que no es canvia moneda estrangera....
I també temps per contemplar el ritme de feina dels empleats que ocupen algunes de les esclarissades taules que hi ha allà lluny, vora les finestres del carrer. Travessa la sala una al·lota jove que, daixo-daixo, bromejant amb un i altre, amb una cigarreta a la mà, es dirigeix cap a la porta d'entrada.
M'encanta aquest ritme de feina. Sense cues, sense presses...gens d'estrès aparent! Així és pot fer feina fina i ben feta!
Sense voler, mentalment, ho compares amb altres entitats financeres, amb altres treballadors de diversos àmbits que, també, van a jornal i que, per no perdre el lloc de feina, s'han de pegar amb els talons pel cul, amb els autònoms que s'han d'espavilar fort, amb els joves de carrera acabada que, si tenen la sort de tenir feina, cobren sous de misèria, amb els pensionistes que, cada any, van perdent poder adquisitiu... la música no és igual per a tots!. Uns tant i altres tant poc!
Segurament aquests empleats del Banco de Espanya deuen tenir els seus controls d'eficiència i rendibilitat, però el ritme d'acció que s'observa, no se ben bé perquè, porta el meu pensar vers aquells processos d'oposició que una vegada superats poden servir per "penjar el capell". Aprovés un procés i ja temps feina per tota la vida!. Postura que es podria entendre en situacions de bonança i quan la demanda és més forta que no la oferta i també si els processos de selecció fossin justos (orientat a l'eficàcia).
Però avui no és aquest el cas. Per lògica i necessitat, les oposicions, que no deixen de ser un procés de selecció, potser s'haurien de completar amb controls d'eficiència i plans de desenvolupament per preservar que els llocs de feina disponibles no els gaudeixin persones desmotivades i cansades si no d'altres il·lusionades i preparades.
Ja ho va dir no se qui, la crisi no arriba de la mateixa manera a totes les portes. I potser ha de ser així, però... s'imposen camins de racionalització, discussió i pacte. Aspectes oblidats pels qui manen, que de banda allò de que “no ens representen” al comandar amb els vots d'una ínfima part del total de la població, no troben (els deuen cercar?) camins per satisfer a la majoria.
Una vegada acabada la feina, em dirigeixo altra vegada cap al carrer; aquells que fumaven a fora, encara hi son. S'hi ha afegit aquella al·lota que riejava amb un i altre
Moltes antigues pessetes s'han convertit amb uns pocs euros. La primera visita al “Banco de España” ha resultat ben interessant i reflexiva. Havia d'haver vengut abans. Si mes no, a badar.

11 d’oct. 2012

Jugar a tirar pedres


Dia d'estiu, potser finals. No me'n refio de la memòria, tan sols veim i recordam el que volem veure i recordar. Hora imprecisa, però entre les tres i les cinc; sol de justícia, les ovelles i els senyors encara sesten. El cel ben clar, cap núvol; ni un d'aquell “emmacarronats” de Mn. Galmés ni un d'aquells cotonosos o de pinzellada. Res, cel net. En aquesta hora diàfan i blanquinós motivat per la forta claror del Sol, un astre que, pel de diuen, ens condiciona molt més del que pensam, ¡si fins i tot, es capaç de fer obrir les flors de cama-roja en dia ennuvolat!.
Fa calor. Fa temps que no plou i la humitat és alta. Un dia “xalocòs” que en diuen per aquí. D'aquells que quan de t'adones, sense fer gaire moviment corporal, et fa regalimar una gota de suor pel clatell.
Idò en el baté de sol vaig contemplar una imatge que creia perduda. De fet restava en el record però ni me n'adonava.
En el solar -bé no se si es solar o finca rústica- que hi ha entre el torrent i la piscina municipal, entre el camí de Calicant i la casa del jutge, en aquests solar deia, hi havia nins que, jugaven a tirar pedres!!.
Se n'adonaren de la returada del cotxe i en miraren, alguns amb el braç alt i pedra a la mà.
Transitaven entre els terrossos del terreny que havia sofert la tradicional llaurada d'estiu. Dotze vint metres lluny de la paret partionera del torrent. I sobre aquesta una botella de vidre que, segurament, havien agafat d'aquell contenidor proper que sempre en va ple de botelles buides
Una vegada acceptada la sorpresa em vaig fixar en els detalls. Tots eren morenets i de cabells curts. En vaig conèixer dos, dies abans havien jugat a “amarrar i encalçar” el cotxe després d'un estop. (Els vaig veure i per això, en comptes de pitjar l'accelerador vaig obrir la porta i els vaig trobar agotzonats rere el cotxe. A la pregunta -què feis aquí?, em van respondre amb un desafiant -Res, i què? mentre de n'anaven corrent).
Eren ells dos més altres tres, un dels quals feia de controlador de botelles rompudes o de recollidor de pedres, no ho sé, però era a l'interior del torrent mentre els altres, entre els terrossos es preparaven per tirar el mac.
Ara que hi pens els que hi havia en el llit del torrent devia ser el nou, el menys apreciat, o el mes flexible, o... perquè a més de no participar, tampoc no podia contemplar les jugades dels altres. I, per afegitó, estava exposat a rebre alguna pedrada perduda. Em sembla que “els tiradors” no eren massa conscients de la imposició o capacitat de sacrifici (?) del “recollidor”.
Be la qüestió és que jugaven a tirar pedres!. Una activitat ben preturística, inherent en aquells infants que s'han d'espavilar sols per trobar entreteniments i entrenaments per a la vida.
Reproduïen uns jocs que, segurament, en el seu Magreb originari són encara ben vius, però que aquí, fa molts d'anys que son enterrats i substituïts per la televisió, les activitats extraescolars o els jocs de casa
La imatge em va portar en aquells jocs que feiem nosaltres per devers sa Cova de ses genetes i Son Tàrrec a finals dels cinquanta i principis dels seixanta del segle passat (ui, que sembla de lluny dit així!). Ben mirat els nostres jocs de “tirar pedres” encara eren mes bèsties perquè tirar pedres a una botella tan sols era un entrenament per fer punteria. El que realment ens interessava era ferir a qualsevol de la “pandilla dels contraris”, i si se li podia fer un bon braverol, millor.
La cultura del nacional-catolicisme imperant ens havia ben instruït: hi havia bons i dolents i els dolents eren, sempre, els altres. Vist amb la perspectiva dels temps i de les lectures resulten ben transcendents aquesta teringa de missatge que hem anat interioritzant: bons, dolents, ferir, dominar...
Ben mirat també hi havia valors positius -sempre n'hi ha-, com el de la disciplina, l'esforç... i la capacitat de jugar sense juguetes!.
Ara mateix sense una forta i motivadora ambientació, davant la proposta de “jugar a tirar pedres”, segurament la majoria de nins t'enviarien a filar estopa. O encara pitjor, es girarien i se n'anirien sense dir res.
Sigui per la raó que sigui, jugar a tirar pedres, és encara un joc viu en el Sant Llorenç de l'any 2012. Idò!

30 de set. 2012

El rellotge de la cama-roja/2


A l'apartat o bloc “lliçons de coses” el proppassat 3 de juny, sota el títol el rellotge de la cama-roja, es comentava el concepte temporal kairós alhora que es deixava constància, derivada de l'observació directe, que els dies ennigulats les flors s'obrien i tancaven a la mateixa hora, sent així que el “rellotge” no podia ser guiat per la llum solar

Vet aquí, però, que per un efecte de serendipia (trobes una cosa quan en cerques una altra) acabo de conèixer que el tancament de les fulles de les plantes ja va ser estudiat per Jean-Jacques d'Ortous de Mairan i que dos segles després les seves sospites es veurien confirmades pel científic bielorús A. Chizhevsky (1922).
No és la claror, si no l'activitat i el magnetisme solar. Aquesta és, segurament, la corda del rellotge de la cama-roja.
Però es que, segons evidencien altres científics (Halberg, Cornélissen, Mitrovica....) les interferències magnètiques entre els diversos planetes i el sol van més enllà del que s'havia sospitat, fins al punt d'assenyalar que “la biologia i el comportament no son totalment individuals, y de que tots els sers vius es fan ressò del cosmos en tots els aspectes de la seva vida”
Es a dir el mateix magnetisme que regula l'obertura de les flor de la cama-roja també pot incidir sobre el meu humor. Vaja, vaja!

4 de set. 2012

De la premsa...


L'espera sempre resulta llarga. Malgrat els minuts i segons són, en teoria, tots iguals, la seva percepció, la “realitat viscuda”, és ben desigual. Si et trobes en el “fluir” el temps passa sense adonar-te'n, si et trobes en el “sofrir” els segons s'allarguen una cosa de no dir.
Les esperes poden, a més de llargues, ser tenses, quan tenim expectativa de canvi (ara arribarà!) o relaxades quan l'espera és presència i acompanyament.
Bé, idò en una d'aquestes esperes relaxades, a la premsa d'un mateix dia, vaig llegir dues informacions que em varen suggerir un broll de preguntes sense resposta que, ara i aquí voldria compartir.

Una feia referència a que Itàlia (com ja fa França) “gravarà les begudes amb sucre per danyar la salut”
Vaja, que la ciència avança i es descobreix que el sucre és dolent per al cos (com també ho és l'alcohol i el tabac) i que el seu costum arriba a provocar malalties que, a més de danyar a persones concretes, hem de pagar entre tots.
Davant aquesta informació, què podrien fer els Governs?. Segurament posar mesures restrictives a la producció. Si pot fer mal -com aquelles famoses joguines xineses- per què no es retira del mercat?
També hi hauria una altra via, la que apliquen els napolitans a les botigues de pastorets: “qui rompe, paga”. Qui te els guanys?, idò aquest que pagui el mal que fa (imagineu també per un moment, que passaria si s'apliques aquest criteri referit a la sostenibilitat del Planeta!)
Es clar que també hi ha una tercera via, gravar el producte amb un impost addicional. Es la manera en que el consumidor paga per dues vies: per la del impost addicional, i també perquè, sense ser-ne conscient, es fot la salut!
Quina es la solució més fàcil i rendible, per al Govern?. Efectivament, la darrera. Les altres implicarien enfrontament amb els intocables i totpoderosos “mercats”
Definitivament, s'hauria de girar la truita!

L'altra informació feina referència a la mort del famós Bin Laden (anava a escriure “tristament famós” però implica judici i com que no me'n refio ni un pel de les informacions que ens arriben...)
Resulta que un dels soldats que va entrar en el seu cau de Pakistan ha escrit un llibre on diu que just veure'l li varen fotre un tret al cap. Vol dir això que si no hagués sigut ell el mort seria un “dany colateral” i també, i això és que ho acaba de confitar, que és mentida la versió oficial (diu que el varen matar perquè ell intentava agafar una arma que tenia vora el llit i bla, bla, bla)
En definitiva que els governants ens menteixen quan els convé, fins i tot en coses, per a nosaltres, tan llunyanes com aquesta.
Que els governants menteixen quan els convé, ja ho sabíem tots, però constatar-ho sempre dol una mica (es clar que si filam també pot mentir el soldat quan descriu els fets)
Definitivament, s'hauria de girar la truita!

23 de jul. 2012

Mallorca o Mallorques?


Dues vivències relativament recents i complementaris em porten a la pregunta.
D'una banda l'assistència a la nombrosa festa d'aniversari d'un veí i amic a una casa de foravila. Descomptat alguna excepció aïllada i nosaltres, totes les altres persones eren de nacionalitat alemanya. Alguns d'ells entenien el mallorquí i, també es podien expressar parlant en castellà.
Una festa pulcra, correctíssima, planificada amb atenció a tots els detalls: recepció, ambientació, col·locació i ordre, presència de persones de la família a cada una de les taules...
Amb la imaginació vas una mica més amunt de la teulada i penses: Uei..aquests ens van unes quantes passes envant. Això és realment una altra Mallorca. Hi ha moltes mallorques diferents!
Dies després em trobava a Manacor i havia de fer temps; vaig decidir anar a fer una cafetó i mirar la premsa en el primer cafè que trobàs. Era al cap d'avall de l'Avinguda del Torrent, no gaire lluny de la Torre de ses Puntes. Al entrar vaig sentir la inequívoca música caribenya. Amb la primera ullada no vaig detectar premsa i vaig optar per sortir a una de les taules del carrer afectades d'ombra, no sense abans aclarir que la cambrera era dominicana i la música colombiana.
I mentre feia el cafè mirava passar la gent. Vaig interpretar que moltes, moltíssimes de les persones que passaren pel carrer responien a perfils físics que s'identificarien amb persones sud americanes, altres del Magrib, i també algun oriental. En conjunt de nombre molt superior a les altres persones que es podrien identificar com manacorines.
Per com aparquen o deixen anar papers a terra, penses: encara són menys respectuosos que nosaltres, això és realment una altra Mallorca. Hi ha moltes mallorques diferents!
A Manacor, que capitaleja una mica, ja és dona la mateixa circumstància que a Palma o qualsevol altra de les ciutats d'Europa: en aquests darrers anys s'ha incrementat de forma exponencial la barreja de persones amb orígens, creences, religions, costums i valors diferents.
Davant aquesta evidència, quins posicionaments es poden agafar?. Si mes no, es detecten dos pols oposats:
a.- La no intervenció o encara un posicionament de confusió (que és el que, al meu entendre, ha agafat el Govern Balear amb el tema de la llengua) fent així que s'apliqui el “campi qui pugui” (com va passar amb la compra/venda de terrenys en els anys noranta on els únics beneficiats en varen resultar els especuladors). Així s'esdevindrà un nova situació tan plural com grups més o manco homogenis hi hagi (llavors es quan convendrà canviar el nom de Mallorca per Mallorques, molt més identificador i real)
b.- Un altre més intervencionista (segons em conten és el que aplica algun país nòrdic davant la darrera glopada d'immigració) clarificant els paràmetres i requisits culturals, però facilitant, alhora, els camins d'integració, com és ara el coneixement de la llengua i cultura del país. Coneixement de llengua i cultura que, amb el temps i en alguns casos resulta determinant per aconseguir feina i poder, així, quedar en el país.
La nostra situació resulta singular, puix som formalment Comunitat Autònoma immersa en un altre Estat. Què és pot fer per continuar essent mallorquins, per apuntalar l'esbaldrec de la identitat?
No hi sé trobar camins. Oposar-se a les polítiques del Govern actual, defensar l'Europa del Pobles o somniar un model d'immersió semblant al de Catalunya segurament ja no basta.
El foc de les decisions partidistes, amb el vent de la justícia centralista a favor, arrasa.
I això que vivim del turisme, i els turistes que jo conec -i també els que surten a les enquestes de les tesis doctorals- desitgen qualitat, serveis, identitat i un entorn menys destrossat.
Llavors, a qui serveix realment el nostre Govern?
La temptació és pensar que solament serveix a les forces uniformadores del consum i selectives en la distribució de beneficis, o també, potser, a ell mateix.
Si s'ha d'aplicar el campi qui pugui cultural mes val pluralitzar el nom. O no?

1 de jul. 2012

De cards i cardasses


 Es una idea que em volta la bolla...¿d'on ve el nom de Cardassar que nomina, concreta i diferencia el terme municipal?
Segurament si es fes una enquesta bona part de la població -el que m'ha sortit en pregunta a petit comité- donaria per bona la definició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: “Herbassar de cards”; a més de ser la versió “més oficial”, estaria amb plena sintonia amb “Flor de Card” del nostre estimat Salvador Galmés qui cull la flor d'un Cardassar “dins una vall ignorada i monòtona”.
Però si anam més enllà, si seguim a Rogovsky en la seva idea de “qüestionar el que sembla obvi”, potser es pot complimentar aquesta primera versió amb altres lectures.
De fet, si la memòria no m'enganya, quan demanarem a Francesc de Borja Moll com s'havia d'escriure Cardassar, ell ho definia com a camp de cardasses, que és la definició que dona el Diccionari CVB: Camp on hi ha moltes cardasses o cardatxes (Mall.); cast. Cardenchal, que seria el concepte més “mallorquí”.
A dir ver he cercat l'informe que va demanar l'Ajuntament a l'insigne filòleg com a base per a canviar el nom oficial de la vila (els de més edat recordaran que abans el nom del nostre terme municipal era un guirigall (Descardazar, Cardesar, Cardizar...), però no l'he sabut trobar.
Si donassim per bona la versió del DCVB, llavors s'hauria de delimitar el concepte de card en sentit ampla i general, al de “cardassa”
Però que és una cardassa?
El mateix diccionari (DCVB), dona tres opcions de les que dues fan referència a cards, la primera referia a Mallorca seria la cardatxa -Dipsacus silvestris- i la segona, referida a Prades seria l'Onoporn acaule i aquí comença el ball...
A l'Herbari virtual de la UIB no he sabut trobar “cardassa”. Si es mira l'Onopodum (illycum) és un card que pot arribar a ser molt alt i que es caracteritza per tenir la tija amb una mena de semi fulles punxoses. I si es va al Dipsacus (follonum) l'anomena cardó o pinta de moro.
Masclans1, a la veu cardassa, mostra el sinònim d'escardassa (Fabra) i card d'ase (Moll) en la línia del Onopordon, mentre a a la veu cardatxa et tramet a cardó en referència al Dipsacus
Gomis2 a la veu cardassa mostra l'Onopordum acaulon que, per cert, si el cerques a les imatges de Google et surt un enfilall de varietats, però també aquesta de les tiges amb fulles de punxes. Gomis assenyala un curiós costum de Montblanc: A les dotze de la nit de la vetlla de Sant Joan, les noies fadrines prenen tantes flors de cardassa com festejadors tenen i a cada una li posen un paperet amb el nom d'un d'ells: després d'haver-les socarrimades amb un llum, les tiren sota el llit i el nom que hi hagi en aquella que l'endemà sigui florida, serà el que més l'estim. Per aquí no n'havia sentit parlar d'aquest costum, però...
El pare Bonafé3, a la seva Flora de Mallorca, delimita la cardassa al Dipsacus silvestris, la Pinta de moro que, a Catalunya es diu cardó. Diu, d'altra banda, que es fa a llocs humits, vores de camins camps i rierols i Sant Llorenç poble,es troba en una confluència de torrents.
La referència gràfica de l'escut que hi ha en el portal del cementiri vell mostra una planta grossa que podria ser, per la forma de Pinta de moro, però la flor sembla més de carxofera (com la que surt a Flor de Card en la col·lecció Illes d'Or) que no d'altres cards.
En definitiva, si es tria afinar en el nom i es consideren les aportacions tant del DCVB com de la Flora de Mallorca, llavors es delimitaria el nostre “Cardassar” a dues opcions de card, el Dipsacus i l'Onopordum.

Imatges: Dipsacus silvestris (pinta de moro) i un presumpte Onopordon
1Masclans, F (1981) Els noms de les plantes als Països Catalans. Barcelona:Montblanc
2Gomis i Mestre, G (1983). Dites i tradicions populars referides a les plantes. Barcelona, Montblanc
3Bonafé Barceló, F (1980) Flora de Mallorca (4 volums). Palma:Moll

5 de juny 2012

Esquena LLarga


D'on surt una conversa? Per què unes arrelen i altres s'apaguen gairebé en la mateixa encesa?. Interessos?. Sintonies personals?
Pel que coneixem de la importància de valors i sentiments, segurament aquests dos aspectes hi influeixen de bona menta.
Vista des de la distància també hi pot influir el fet de compartir un determinat esperit crític de caire social. Fins i tot potser hi va influir la xerrada de n'Antoni Marimón a la Biblioteca on, en el marc de la UOM, va repassar els darrers esdeveniments de Sant Llorenç des Cardassar i entre ells el fet insòlit i nou de les darreres eleccions. A nivell local, per primera vegada, el PP aconseguia més vots que no el GISC.

Cert és que la pujada des de s'Arenalet des Verger, passant per la caseta dels Oguers fins arribar al Camí des Soldats per l'Esquena Llarga, dóna per molt. Sort que era entrada de fosca i ens acompanyava un ventet de Ponent perquè altrament ens haguéssim ben banyat el clatell.
La qüestió és que entre mirada i mirada al paisatge, a la lluna i als tres fars de Menorca que veiem llampegar (mirant el mapa havien de ser els de Cap d'Artutx, Punta Nati i el de l'Illa de l'Aire) va sortir a la conversa el tema de la dinàmica de les forces polítiques locals.
Els qui fèiem de granera érem ben pocs. Gairebé es podria dir que era una conversa intima; i per això, segurament gairebé desinteressada i fonamentalment sincera.
En els poble petits pensam que ens coneixem tots i que sabem els miracles que es poden esperar. Segurament és una visió parcial i tendenciosa perquè podem descriure i relatar parts dels fets actuals; però no tenim ni idea dels fets que possibilitarien unes altres circumstàncies de poder.
La conversa anava d'expectatives i canvis. O millor dit dels no canvis.
Després de les darreres eleccions no s'ha pogut detectar ni increment de transparència, ni de participació ciutadana, ni tan sols de comunicació.
Tots els grups, tant els del poder com els de la oposició, i sempre des del coneixement dels qui conversaven, segueixen els camins fressats i habituals.
Seguint aquesta dinàmica no sembla gaire difícil, llevant d'imprevistos de darrera hora, fer prediccions sobre el que pugi passar a les properes eleccions.
Com va dir no se qui (és una frase que a vegades i dita d'altra manera s'ha atribuït a Einstein) “si fas el que sempre has fet, no pots esperar resultats diferents als obtinguts”
Imatge: Lluna sobre “en Porrassar” (02.06.2012)

19 de maig 2012

Destapa't: Text de la presentació de Xisca Grimalt


Va ser el curs passat quan, dins l’oferta formativa de l’STEI, vaig tenir notícia d’un curs que, com aquell cocarroi que amb el seu aroma i color em crida des de la llauna del forn; o com aquelles sabates, que semblem fetes a mida i per encàrrec, que em miren des del mostrador de la sabateria; o com el llibre, que feia tant de temps que cercava, i em xiula des del prestatges de la llibreria; em va estirar i em va atrapar. El curset tenia tres qualitats : era presencial, tenia un títol atractiu: COACHING. INTRODUCCIÓ A UNA EINA DE RELACIÓ I DESENVOLUPAMENT, i l’impartia en Guillem. Així que, d’entrada, les meves expectatives, al contrari del que manifesta en Toni al llibre, eren prou elevades.

Van ser un dies intensos, el cap, el cor i els sentits van treballar de valent. Després arribaren les conseqüències ... una activitat frenètica que, com l’enamorament, s’ha anat assentant, que no apagant, amb el temps... un munt d’idees per ordenar i per a posar en pràctica.
Aquells dies no passaren en va. Per a mi, hi ha un abans i un després del curset.

Quan en Guillem em va demanar per intervenir en aquesta presentació, ell ja sabia cert que li diria que sí. Encara que no sé si sabré fer el que pertoca, el que sí sé és que ho intentaré: faré els deures.

Si hagués de fer una classe de llengua als meus alumnes els explicaria que destapa’t és una frase imperativa, i que, tot i que no dugui signe d’admiració, la seva entonació hauria de ser com la de les exclamatives. I també els comentaria que les oracions imperatives serveixen per donar una ordre, un prec o un consell. En Guillem no és home d’ordres, sinó més bé de consells, de suggeriments, amb un respecte absolut a la tria personal. Però jo, com que no som en Guillem, pens que el títol de l’obra hauria de ser, ara més que mai, una ordre i hi posaria un signe d’exclamació com unes cases... o dos.

Vivim coberts de comoditats... embolicats amb les inèrcies i rutines... abrigats pel materialisme... amagats darrera els prejudicis... taponats per la por... no ens destapam, no ens deixam veure, no permetem que res de defora entri ni que surti el que tenim dedins. Així no podem rebre el benefici de l’aire, ni del sol, ni de l’aigua i ens sentim protegits dins la closca mentre les arnes fan la seva feina.

Fins aquí el text havia fluït, però aquí em vaig perdre. Només quan vaig canviar l’ activitat intel·lectual per una feina més domèstica, quan vaig tenir preparats els estris per fer neteja, vaig saber com havia de continuar. El text ja el tenia a l’ordinador mateix, només calia copiar i aferrar. No són paraules d’en Guillem, però són “culpa” seva . Que perdonin la reiteració aquells que ja les havien llegit, però és que jo, com ja sabeu els que em coneixeu, som insistent i toixarruda :

Que, cadascú, quan li llegui,
escuri i agrani bé,
pols i teranyines llevi,
que tot això no convé.
Que obri portals i finestres
i que hi entrin els bons vents
perquè els corcs i les arnes
ja no hi tenguin res a fer.
Que endreci bé els calaixos,
i observi perxa i rebost,
retirant dels vells armaris
tot allò que ja no vol.
Que faci una gran bugada
del que ha mester rentar
i posi fil a l'agulla
per si cal apedaçar.
Que agafi totes les eines
per reparar l'espenyat,
i a les parets i a les taules
que hi posi un bell decorat.
I, amb el cavall i l'arada,
que faci un solc ben profund
per sembrar la llavor nova
que grani en arribar el punt.
Així l'un i també l'altre,
tots: infants,vells, i jovent,
aixecarem una torre:
alta, ferma, ben rabent.
Això és, al meu parer, el que cal fer per destapar-se. En un moment en que tot són queixes, cal canviar-les per reclams, és necessari desxondir-se i passar a l’acció, treure el millor de cada un i fer pinya.
Treballant amb l’eina que tenim a les mans, podrem saber cada un de nosaltres com fer llevar-nos el tap, com tirar embolcalls i abrics innecessaris, i, després de despullar-nos de bates i roba de dormir i de vestir-nos amb la roba de feina i la de combat, fer un entrenament personal i de grup, decidir-nos, adquirir un compromís i obrar en conseqüència. Així serem persones d’acció, fortes i grups valents, amb fites clares.
Quan vaig saber de l’existència de l’obra la vaig imaginar com una exposició teòrica, amb un cert aire filosòfic, d’aquelles que s’han de llegir a poc a poc per poder-les pair. Idò no, la fórmula escollida per l’autor és planera i didàctica alhora. Amb un text narratiu que recrea un hipotètic curset, l’autor posa en boca d’en Toni, que després de realitzar estudis de Relacions Públiques, treballa com a funcionari a l’Ajuntament i dirigeix una companyia de teatre d’aficionats i d’animació infantil, l’explicació detallada de l’experiència: el desenvolupament de les sessions, les reflexions pròpies i les del grup- altres nou persones i la directora, o facilitadora, o acompanyadora com prefereix dir en Guillem,-, les conclusions i les decisions preses. És així com de manera entenedora s’expliquen uns conceptes i unes tècniques de manera pràctica i vivencial.
Acompanyen el relat el texts que serveixen per a la reflexió, planers i propers alhora que profunds i colpidors.

Ara ja he fet els deures, ara us toca a vosaltres. Agafau l’agenda i anotau: llegir el llibre, decidir-se, triar eines i fer camí.

Sant Llorenç des Cardassar, 18 de maig de 2012

16 de maig 2012

Ui iuiui iuiui...la que ens arriba!


Prémer el botó va ser un acte gairebé instintiu, així mentre acabes de feinejar i endreçar la sala escoltes una mica de música. L'aparell és d'aquests d'oferta i d'obsolescència programada, això fa que, situat on està i sense antena exterior, segons el moment del dia, has de triar una emissora o una altra puix, altrament, les interferències acostumen a guanyar el so desitjat.
Girant suaument la roda de sintonitzar emissores, la vaig deixar sobre una que es sentia prou bé: que soni!
No sé quina emissora era, però per la qualitat del so diria que era potent, vull dir nacional o d'aquestes d'aqui que emeten amb força
Res que al cap d'algunes anades i tornades, es veu que va acabar la música i vaig sentir parlar. De tot d'una no hi vaig parar atenció, ja es cansarà...però no, anava de reflexions, era una veu d'home pausada i clara, no sé si era capellà o seglar, però amb el seu parlar diria que coneixia l'art de l'oratòria, es feia escoltar!.
Tant que vaig parar uns moment i deixant el que tenia entre mans vaig escoltar. Va ser una estoneta curta,. Parlava, en castellà, sobre el quart manament de la Llei de Déu, aquell que diu “honraràs a tu padre y a tu madre”. Comentava l'obligació moral que tots tenim de respectar als pares....i dins aquests entorn de lògica i consens, de patró mental assumit des de la infantesa, afegia que no havíem de ser reduccionistes que el manament no és limitava als pares biològics, si no que abastava a tots els superiors incloent-hi les autoritats, posant-les en la mateixa línia que els pares...i al cap d'una estona, i a nivell d'exemple, també va incloure els mestres dins el conjunt d'autoritats.
En definitiva, venia a dir, que si no respectam les autoritats (no va afegir allò de “civils, religioses i militars”, però poc hi faltà), mala cosa perquè voldrà dir que desatenem les orientacions de la llei natural.
Exercint l'irrenunciable dret de llibertat individual, vaig prémer, altra vegada, el botó i vaig apagar l'aparell, però no vaig quedar tranquil...
Vaja, vaja una manipulació tan sibil·lina, en aquests temps concret de crispació i mentides. Cert és que qui te els doblers i pot dominar els mitjans de comunicació pot orientar l'oli -en aquest cas la opinió no crítica- cap on li convé.
Haurem d'estar cada dia més alerta a l'hora de sedassar les informacions i estímuls que ens arriben, no podrem deixar dormir la consciència.

30 d’abr. 2012

Com si fos anys enrera...


Si no fos que implicaria que no hem après res, assenyalaria aquella vella dita que acostuma a dir la gent que, apagades totes les il·lusions, espera el no res. “No hi ha temps que no torn!”, diuen assenyalant que la vida no són més que onatges concèntrics de coses que van i venen. Té altres variants com el conegut “El que ha passat una vegada pot, tornar a passar” i coses semblants.
Ahir 29 d'abril va ser dia festós sa Ràpita. Sense gaire publicitat i amb la callada enunciativa dels diaris -què passa aquí?- s'hi va concentrar tota una munió de gent: 5000, 8000, 12000... tant se val!. El que és cert i segur és superaren moltes, moltíssimes vegades la suma de tots els afiliats a les entitats organitzadores.
Va resultar semblant a la diada per la Llengua... de totes bandes surten persones que, amb la cara ben alta i amb to festiu, deixen les seves ocupacions, les seves afeccions i les seves preocupacions -que avui no són poques- per deixar anar un missatge clar i contundent: basta!, ja n'hi ha prou!.
Una majoria absoluta no representa una carta signada en blanc. La lletra d'un programa electoral -que d'altra banda es bota quan convé- no és una llei que no es pugui modificar. Hi ha decisions que, malgrat el mes absolut respecte a la democràcia, no es poden deixar en mans del desconeixement del primer polític que passa per un càrrec... i l'actitud dels municipals de Campos una ninada, i les paraules del batle de Campos un insult a la opinió dels turistes que ens visiten.
No sé si és inconsciència o “favor als amics”, però tampoc no entenc gens ni mica la inhibició de la Conselleria de Turisme -d'altra banda amb un Conseller tan feiner en temes de llengua i de persecució als companys de partit que no pensen com ell- que ha de conèixer perfectament les mancances turístiques de la Comunitat en quan a necessitats de revitalització, esponjaments i qualitat ambiental. I posats a no entendre, tampoc es bona d'entendre, descomptant la golafreria del benefici immediat, la proposta de la companyia Blau Hotels, ni el “deixar fer” de les associacions hoteleres. ¿Tants d'anys de desastres i encara no n'hem après?, ¿o es que tan sols es consideren parcialment les enquestes de qualitat que tots els hotelers fan als seus clients?, ¿o potser varen deixar de posar preguntes relatives a l'entorn?.
A la gruixuda cadena humana s'hi podien destriar moltes diversitats: de fesomies, d'aparences, de vestits, de professions, de maneres de viure, d'edats, de llengües,  de localitats d'origen... congregades rere un únic missatge “Qui estima Mallorca no la destrueix”.
Amb alguns comentàrem que es com tornar a viure una segona joventut que creiem superada -”crec que solament em falta córrer davant es grisos per tancar es cercle” em va comentar un d'ells-; es varen poder veure camisetes que recordaven la famosa excavadora de Jaume Ramis dels anys setanta;  gent que sortí al carrer, en aquest cas la platja, per defensar els senyals d'identitat d'aquesta Illa; i l'emoció et fa posar la pell de gallina quan escoltes proclames de fidelitat a la Terra (així amb majúscules com ho feia Blai Bonet) que estimes i et conforma i sustenta.
Ens poden fer empobrir una mica més cada dia, de fet ja fa temps que “això roda malament, mallorquins” -que diria Guillem d'Efak-; però quan arribin a trastocar la dignitat, amb respecte i educació, sabrem posar el peu ben fiter

5 d’abr. 2012

Una de llengua....amb sorpresa!


Què voleu que digui, em va sorprendre. I no hauria de ser així, després d'haver-ne vistes tantes, ja res m'hauria de sorprendre!. Però es veu que encara resta un raconet per a la sorpresa, i també per a la indignació que motiva per redactar quatre retxes...
Vagi per entès que, com no podria ser d'altra manera, tothom te dret a expressar les seves opinions de la manera que consideri. En mancaria d'altra!. I si a sobre et paguen per opinar, que més es pot demanar?
El que es pot esperar, però, és que les opinions de qui cobra per opinar i que es publiquen en un diari de la Comunitat amb pretensió de seriós, es fonamentin en un mínim de rigor científic.
Deia Eduardo Jordá a “Las siete esquinas” (Diario de Mallorca) ahir: “...Y en el otro lado, en el de los “enllaçats”, ¿es que nadie se ha dado cuenta de que lo verdaderamente preocupante no es el idioma, sino los resultados académicos. Y estos resultados, se mire como se mire, son terroríficos. En el informe PISA del 2010...”
No conec l'autor de l'escrit, i potser per això em va sorprendre. Fa referència a l'etern retorn de Nietzsche i es queixa de que aquí sempre estem en les mateixes i de la falta d'explicacions a l'hora d'aplicar retallades...el que dona certes pistes; amb tots els dubtes pertinents la intuïció em porta a pensar que el seu escrit es podria situar en un context “progressista castellà”. Però embulla amb el tema de la llengua. Per al Sr. Jordà -quants n'hi deu haver que, de bona fe, pensen així?- , i a diferència de la majoria dels “enllaçats”, la llengua és un simple mitjà de comunicació, una eina per a què dues persones es puguin entendre. Tant té si és castellà, català o gallec el que compta són els resultats (em sona a allò de, tant és si el moix és blanc o negre...) de l'informe PISA.
Si a la fotografia PISA sortim malament, segurament serà per qüestions didàctiques, d'interès social (no deixar de ser curiós que en una recent enquesta del CIS la preocupació per l'educació es situï per davall i a molta distància de l'atur, els problemes econòmics, la classe política i la corrupció), de pressupost o de formació del professorat, no ho sé.
Però el que si sé, es que no hi ha pitjor mentida que una mitja veritat i que no es tracta d'embullar els lectors. Des de la distància considero que els “enllaçats” defensen la llengua com a senyal d'identitat d'una terra, i que a més, conforma l'ésser de les persones d'aquesta Comunitat. Es la resposta dels educadors conscienciats vers una contundent i sibil·lina agressió a la nostra identitat
De fet, potser tots els qui som conscients de la transcendència de la llengua hauríem d'anar “enllaçats” de forma permanent fins que els governants prioritzin les raons científiques sobre les populistes.
(PD. Acabo de llegir que avui Manacor ha despert “enllaçada” per totes bandes. Un exemple de consciència per a tots els altres municipis)

1 d’abr. 2012

Verí a la carretera


Just acabava de fer la fotografia dels sembrats i el camí. Volia mostrar, una vegada més, els efectes que el verí que dispensa i ens regala el Consell Insular, potser ajuden a mantenir els voreres netes, però... desconeixem les conseqüències nocives que, a la llarga o a la curta, puguin tenir per a nosaltres. Per no saber, ni sabem si l'operari que distribuïa el verí disposava del pertinent carnet de manipulador de productes químics. Com es pot veure l'afirmació destil·la una profunda desconfiança. Posaria la mà al foc que els arguments de sostenibilitat ambiental han pesat ben poc a l'hora de prendre la decisió d'espargir el verí.
En tot cas, i com mostra la segona fotografia, hi ha municipis que en tirar verí avisen als vianants i veïns per si algú tingués la temptació de collir un espàrrec o agafar alguna altra cosa, però en cas dels camins del Consell Insular no cal avisar, no hi ha motiu (?), fins on arriba l'esquitada, a vegades descontrolada per l'acció del vent, tota vida desapareix. Res, no queda res viu. A dir ver és una encertada manera de “mostrar” tota la brutor de la vorera: plàstics, ampolles, papers...bellament distribuïts.

Coses que passen, als pocs dies de fer la fotografia vaig llegir un article de J. Corbella a La Vanguardia (30/03): “La ciència assenyala als pesticides com a culpables de la mort massiva d'abelles”. Ve a dir que dues investigacions, una britànica i l'altra francesa, han descobert que pesticides introduïts fa vint anys (neonicotinoides i imidacloprid) espargits per “protegir” els sembrats afecten la capacitat d'orientació de les abelles.
Com no podia ser d'altra manera, la companya BayerCropScience, distribuïdora dels productes, considera, segons l'article citat, que les dades aportades per la investigació de la universitat escocesa no demostren res.
En tot cas, atès la importància de les abelles en la pol·linització de pomeres i ametlers i la producció que s'en deriva, als Estats Units, a l'altra banda de l'oceà, es convocarà un grup d'experts per abordar el tema... i tot això al marge de reformes laborals, atacs a la llengua i mentides dels governants
Entre una i altra cosa, dues conclusions tristes, de Setmana Santa:
-Abelles vives o mortes no és tema tan important com la possible producció de pomes i ametles
- Fa 20 anys que tiren un determinat producte i ara es descobreix que fa mal irreparable
Quines conseqüències tendrà el verí que tira el Consell a la carretera? Si es destapàs alguna conseqüència, qui se'n farà responsable?

8 de març 2012

Una de llengua....amb estopa!

Estava llegint que es necessita moltadisciplina per saber refer les passes donades, aprendre les lliçonsdoloroses, preparar-se altra vegada i explorar noves possibilitats...i de seguida m'ha vengut al cap la imatge dels cartells. Tot emmarcat en eltema de la llengua.
Lluitarem fins on podrem i sensefallir. Òbviament aconseguirem, entre tots, un estatus definitiu ipredominant per a la nostra llengua. En mancaria d'altra!. La llenguaés el mes sagrat que te un territori i és el que defineix un país.
S'ha d'aconseguir que un atac a la llengua pròpia, en el nostre casla llengua catalana, pugui ser penat per la llei. Com ho és latransgressió d'un senyal de trànsit o robar el primer cotxe queveus aparcat. No sé si serà en aquesta legislatura o en la següent,però s'aconseguira!.
D'ençà que l'actual Govern ataca lallengua per tots els costats, segurament per desviar l'atenciód'altres temes, m'he demanat varies vegades: com s'ha pogut arribar ala situació actual?.
I segurament tots en tenim una mica deculpa, tant les persones (des d'aquells que giram amb massa facilitatla llengua -me n'acuso- com aquells altres que adopten posturesradicals ens moments inadequats), com les entitats (des de les quedefensen la llengua sense qüestionar-se la seva postura o fer-nelectures crítiques, fins a les que es passen, desatenent l'Estatut,el tema de la llengua pel forro; i en aquest indret n'hi trobaríemtant de públiques com de privades) i les institucions públiques.
Ara tothom fa escainadissa, però escom amb el tema tren, s'ha pogut arribar on som per decisió d'unspolítics desinformats o amb la decisió d'aplicar radicalment el“tot val” per arribar on volen arribar; però també perquè hantrobat, no sols una terra adobada, si no una feina anteriorinacabada.
Podem anar pel camí més fàcil,repartint culpes a dreta i esquerra, però sempre als altres...opodem explorar noves possibilitat perquè mai més el tema de lallengua sigui un tema de discussió o decisió política. Què ensaben de llengua els polítics?. Els qui governen, i això que n'hiha que son universitaris i educadors, han demostrat saber-ne ben pocacosa.
Ah!, la imatge dels cartellsassenyalada al principi és la que es presenta. Passant per davantles seus sindicals de l'Hospital de Manacor, just vora la capella,vaig poder comprovar que cap dels escrits sindicals era redactat otenia traducció a la llengua catalana. Hi havia despatxos de CCOO,UGT, un sindicat balear d'infermeres i un altre. ¿Si els sindicatsassenyalats, a l'hora d'escriure i anunciar, no són sensibles altema de la llengua, com poden incentivar la sensibilitat dels seusafiliats?.
Segurament no es tracta tant de fer retrets a ningú com de començar a sargir amb agulla ben enfilada. Si passàvem la granera pels racons segurament sortiria molta borra imprevista!.
Es tracta de mirar envant, retrets ni tan sol a un mateix; com sempre i en qualsevol circumstància de coses a millorar es tracta de redreçar el timó. No més tenim una clau: ¿que vull fer, jo, per defensar la nostra llengua?

5 de març 2012

Pètals


Aquests dies, per la xarxa, circula una bella frase atribuida a Unamuno: “El fascismo se cura leyendo y el racismo se cura viajando”, frase contundent que ha coincidit amb la florida, enguany un tant tardana, dels ametlers.
Ara els camps de Mallorca, si mes no els de la nostra contrada, son tot un poema. Ha resultat una florida escalonada, segons la zona i varietat. El temps fred, assenyalen els pagesos, ha retardat la florida, però ja és aquí.
Mentre uns encara no han acabat de florir, altres ja deixen caure els seus pètals alhora que els borrons donen pas a les diminutes fulles d'un verd tendral.
Tot un espectacle, efímer, de color i sensibilitat. Un espectacle pletòric que, alguns dels que vivim o tenim sentiment de ruralia, tenim ocasió de gaudir. Amb tot i amb això, haurem de reconèixer que si hi passam el drap de l'estadística, és un espectacle que passa ben desapercebut per la majoria de la població d'aquesta Illa.
Els valors, les preocupacions, els interessos, la sensibilitat... és una altra!.
De la mà de na Mariko i el seu entranyables entorn familiar, fa anys, vàrem tenir l'extraordinària sort de poder viure la festa del hanami, l'observació de les flors del sakura, el cirerer ornamental del Japó. Els pétals de les seves flors resulten una mica més grossos i nombrosos que les del nostre ametler i, si fa no fa, floreixen a la mateixa època.
Allà, a l'altra banda del món, la floració dels cirerers, l'efímera bellesa és motiu de notícia i font d'eixides i excursions. Les persones embadaleixen contemplant la caiguda dels pètals rosacis que resulten motiu de reflexió sobre la temporalitat i fragilitat de la vida: ara hi és, ara cau i es perd.
D'altra banda tenen un altre valor, el simbòlic, al ser referència dels kamikaces que morien impregnats de fidelitat a les seves creences induïdes.
Un altre entorn físic, una altra llengua i grafisme, unes altres costums i religions (es dona el xintoisme i budisme alhora i segons les circumstàncies).
Tots som fruit d'una determinada terra. A vegades, aquí, ens n'oblidam. Prometem fidelitat a terres veïnes o ens deixam vèncer per la imposició de la força de l'engany i la confusió malèvolament induïdes.  

27 de febr. 2012

Opinions


Ha començat com un joc d'entreteniment en una petita aturada, ja que esperam....Farem una enquesta!: “segons la teva opinió, què hi falta i que hi sobra a Sant Llorenç?. Dues coses, sense pensar gaire, una primera impressió...
I així com anaven arribant anàvem preguntant i anotant respostes. Després s'ha completat fent la mateixa pregunta en els que arribaven en cotxe...
I ha resultat un bon entreteniment!. Vull dir que no te ni valor estadístic. Les persones que avui, com és habitual tots els darrers dissabtes de cada mes, han anat a l'excursió de la gent gran no és un grup aleatori que contempli tot l'espectre poblacional. No passa de ser un grup de passejadors, però...surten cosetes a considerar...
Potser la primera es que si es demana opinió a la gent, aquesta la dona, mostra el seu parer. Si mes no aparentment, ni la transparència -malgrat el que pugui assenyalar la “premsa publicitària”, la que viu de la publicitat- ni la participació ciutadana son el fort de les nostres autoritats; gairebé representen dues assignatures pendents -suposadament ja que no s'han vist convocatòries publicades- en l'actuació dels nostres polítics. Tant dels qui ostenten el poder com dels qui estan a l'oposició.
La segona es que darrera el desenfado i la mitja broma les persones parlen, diuen coses que, si mes no per a elles, són importants.
La tercera es que, de les coses dites, malgrat les possibles errades de transcripció o derivades de la falta de rigor en les anotacions, o possibles influencies d'una opinió sobre una altra posterior... malgrat tot deia, se'n poden treure certes conclusions útils. Després qui correspongui, les podrà tenir, o no, en consideració, però això ja és un altre tema.
Per això, les persones que dia 25 de febrer anaren d'excursió a Son Galianeta opinen que...
La necessitat més important és una residència local per a persones majors
Segueix una atenció metge de 24 hores i després, a certa distància, les altres opinions
En quan al que sobra, destaca tant la falta de control de la despesa, en el sentit de no malgastar o d'aplicar una economia familiar (deutes, despeses innecessàries, lloguer inútils...) com la necessitat d'eficiència dels servidors municipals. En tot cas, de la llista de coses sobreres se'n desprèn, tal vegada, la necessitat d'explicar el que es fa, de vendre idees i accions.
No són reclams formals ni organitzats, són simples opinions d'una persona en un moment concret, també es permès mirar cap a un altre indret i seguir xiulant.

Conjunt de dades
Falta

Sobra
Residència 17
Deutes i gastos innecessaris 7
Metge 24 h 10
Lloguer inútils 6
Vigilància policia mun.l 4
Gent que cobra sense fer res 6
Escola fins a 16a 3
Municipals (que no fan res) 6
Sala d'activitats 3
Agranador de carrers 3
Bon batle 3
Política (baralles partits) 3
Piscina coberta 2
Tolerància estacionaments 2
Tren 2
Res 2
Poliesportiu unit 2
Gamberrisme 2
Respecte entre partits 2
Brutor cans 2
Potenciació del mercat 1
Vagos 2
Local jovent (no xiringo) 1
Individualisme 1
Solidaritat 1
Mentides 1
Estimacio 1
Estufera 1



Jardiners 1



Renou motos 1



Ca s'Escaleta 1



Es batle 1



Lladroneria 1



Situació tren 1



Inseguretat 1