Transparència

Viure una tanda de colònies, encara que sigui en un rol llunyà i d'acompanyament, segueix essent una tasca intensa, plena.

Però feinejant en el que podríem anomenar manualitats de suport (ara una bombeta o un endoll, ara l'equip de música o les hortalisses...) té de bo que permet la reflexió.

Una de les idees recurrents d'aquest estiu ha estat el tema de la transparència.

Si, si es deixa de banda l'Ajuntament que a més de deixar-nos ubicar la pàgina web en el seu servidor ens te en consideració al convocar grups i associacions, es podria dir ben bé que, a nivell local hem arribat a la transparència.

Talment aquella companya de treball que passats els quaranta-cinc, una temporada va retxar, gairebé, la depressió als adonar-se'n que ningú no la considerava, li feien poc cas i a més no la convidaven per anar a sopar o sortir... “com si m'hagués tornat transparent, inexistent”, em deia.

Idò això mateix pensava en relació al tema de ses Sitges.

Com a boto de mostra dos exemples recents, de persones a qui tenc gran consideració i estima. Primer va ser en Tomàs, el dia de la destapada de les plaques per fer visible la recordança a Mn. Salvador Galmés. En cap moment va fer menció a la tasca divulgativa que, des de ses Sitges i al llarg de molts d'anys s'ha fet de la figura del Capellà Capirró. Ja sigui obsequiant els infants amb alguna de les seves narracions, la seva biografia, fent-hi assenyalades referències o mitjançant el CD de Portal Forà. Possiblement no ho sabia.

Després en Pau Quina. En el darrer Flor de Card va treure una fotografia que li agraeixo doblement, primer perquè no la tenia controlada i també pels comentaris positius que va dedicar al meu activisme. Llàstima que tampoc pensàs en esmentar una de les activitats més costoses i transcendents de totes quantes, en grup, hem fetes: les experiències de ses Sitges.

I si els nostres amics se n'obliden, imagina't.

Certament la possible errada (?) es nostra; ens ha preocupat (i ocupat) ben poc el procés de venda.  

La força de l'exemple

Es un fet constatat i conegut, els nins, i totes les persones, aprenem de l'experiència. Del que provam de fer i del que veim fer als altres i intentam imitar; molt més que escoltar el que ens diuen. Dit d'altra manera, no funciona allò de “fes el que et dic i no facis el que faig”. Ho sabem tots, fonamentalment els que d'una o altra manera dedicam energies al desenvolupament dels altres.

Record que, fa temps vaig escriure (i publicar a Flor de Card) un petit conte titulat “Els ciurons d'en Víctor” referit al tema. En aquell cas en Víctor, un monitor, no se'n sabia avenir que els infants de la seva taula no menjassin ciurons i els altres si que en menjaven. I es va quedar en la pregunta sense contesta fins que la directora li va enflocar “el dia que tu en mengis, els nins també en menjaran!”.

Bé, idò cada any sorgeixen exemples semblants. Poden ser referits al cantar, a l'ús de la música com a eina complementària de motivació, a l'odre en la neteja de les dents o al no ús d'aigua embotellada o de instruments electrònics.

Tot dependrà de les orientacions (inequívoques i clares) i de l'exemple que donin els educadors.

I amb això estava quan vaig pensar amb el que passa a la vila. Les persones som de queixa fàcil, sobre tot quan som en el cafè i volem deixar sentir la nostra veu o en entorn desenfadats. I normalment ens queixam dels que fan (o deixen de fer) els altres.

Potser es podria dir que hi ha certa queixa general de falta d'ordre, de que tothom fa el que li convé...i llavor ver la part justificativa: i si els altres ho fan, perquè no ho de de fer jo. Afecta a tots els aspecte de la vida en comunitat: des de l'ordre a l'hora de donar el condol en els funerals a l'aparcament dels cotxes en el carrer.

Sense entrar en aspectes valoratius (resulta obvi que en el batle aquesta manera de fer li aporta substanciosos vots) es podria dir que hi ha una aplicació laxa de la llei. Si no hi ha denúncies ningú no fa res.

Dins aquest entorn cobra encara més importància la força de l'exemple. Si les persones que ostenten el poder o estan al servei de la comunitat, si fos el cas, aparquen malament, no segueixen l'ordre de la cua, circulen en direcció prohibida, tiren l'aigua al carrer, fan obres de dubtosa legalitat...¿com podrien exigir als altres, als que es limiten per força a votar cada quatre anys, que seguissen la sendera de la llei?.

Sortosament (?), tots plegats, som de memòria curta.  

Pell de gallina

La pell del braç d'en Pep de Son Berga va quedar totalment esborronada per l'emoció i jo vaig haver de desviar la mirada perquè el llagrimer no em delatés.

Tot començà trescant la interessant exposició dels 50 anys de la construcció de l'edifici escolar. Li vaig comentar a na Xisca Grimalt que hi faltaven algunes referències de les aportacions de l'escola a la primera època de Flor de Card. Ella m'assegurà que era així i que si el muntatge de l'exposició no hagués estat tan atropellat hi serien. Ho deia mentre em mostrava, amb orgull i complaença la col·lecció que un altre Pep, el director de FC, ha regalat a l'escola amb una sentida i emocionant dedicatòria. Tocam fibra.

Després de trescar algunes sales es quan en Pep de Son Berga em va presentar una de les mestres que atenien l'exposició. Què no la coneixes, em va dir?. Va venir una quants anys a ses Sitges... I va ser així que, sense adonar-nos varem recordar temps passats.

Na Joana Maria, que és el nom d'aquesta mestra jove i plantosa, ens va comentar les amistats que havia fet a les colònies. I no solament això si no que adesiara encara es veien i que moltes vegades havien cantat les cançons que havien après. Que el pas un tant circumstancial per les colònies havien deixat petjada en molts de sentits que en certa manera havien condicionat el seu futur... De fet fet, aplicava part dels aprenentatges en la seva vida professional actual. Va ser aquí quan en Pep va aixecar el braç i amb un eh! ens va mostrar la pell esborronada.

Se, perquè així ho ha manifestat varies vegades, que el pas d'en Pep per ses Sitges, en el seu llarg rol de monitor va resultar fortament engrescador per a ell. Però desconeixíem el cas de na Joana Maria.

Al manifestar la meva sorpresa i satisfacció vaig intentar deixar palès la transcendència dels mots i la càrrega d'energia i orgull que representa per a nosaltres conèixer l'existència de casos com el de Joana Maria i altres que adesiara sorgeixen i que vaig intentar comentar sense gaire encert.

En Pep, potser per tancar el tema, va assenyalar que coneixia altres casos semblants i que potser no ens feim una idea de la transcendència de la feina feta.

Em va encantar la pell de gallina d'en Pep!. Varen resultar moments emocionants, gratificants... d'aquells que “fan paret”.