Ara mateix recordo varis exemples paradigmàtics.
Un a l'hospital de Manacor on un rellotge de paret situat en el replà de l'ascensor va estar mesos i potser anys espatllat, sense reparar. Hi havia en rellotge, però no servia per a res. Per a l'indret hi passaven metges, infermeres, visitants, malalts, tècnics...però reposar la pila del rellotge o la seva reparació es veu que no era responsabilitat de ningú i per això era allà, aturat, passant de ser una eina d'orientació temporal a ser un trasto inútil.
A nivell local en tenim varis. Entre altres aquell vell dispensador de bosses -d'aquella campanya de neteja de carrers dels excrements dels cans-, que “quedà” tort a sa Plaça Nova. Una situació tant llarga en el temps que ja no se sap ben bé si ja es va deixà tort en el moment de la seva col·locació o si el desequilibri s'esdevingué per una topada involuntària.
O el mirall que hi ha a l'encreuament del carrer Lepanto amb la carretera de Calicant, situat de tal manera que, des de l'stop estant, previ a l'entrada a la carretera, no serveix per informar dels cotxes que provenen de Calicant.
I el mateix se'n podria dir del “Decret de normalització lingüística” quan no es tracta d'accions directes que emanen de l'Ajuntament sinó d'entitats i associacions subvencionades,
En aquests casos també, regidors, funcionaris, municipals, visitants, usuaris...hi passen cada dia per davant, sense que ningú se'n senti responsable.
La psicologia ho té apamat, quant més s'amplia i dissol la participació més minva la implicació personal. La coneguda postura: “I per què ho hauria de fer jo, ja ho farà un altra!”
En les tasques laborals, tal com passa en el melonar o en les tomatigueres de l'hort, segurament sols hi ha un camí: trobar alguna persona que se'n vulgui responsabilitzar i dedicar-hi coneixement i temps.
Altrament i en darrer extrem la responsabilitat sempre recaurà sobre la persona que ostenta el poder
(Aquí m'agradarà recordar una anècdota que em contaren. A una persona coneguda la convidaren per visitar un modern portaavions americà. La visita va ser llarga i acabà en una sala espaiosa amb un espectacular sofà de cuir reclinable all bell mig. Era la sala de comandament tota plena plena de botons pantalles i llumetes de colors que parpellejaven. Era on, habitualment s'hi estava l'almirall. “La meva feina és fàcil”, va comentar amb certa ironia l'almirall, “sols m'he de preocupar que els altres facin bé la seva feina”).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada