Mots de presentació. Exposició d'homenatge a Miquel Rosselló. Ses Fragates. 28 d'agost, 2010
Abans de res, vull agrair a na Catalina, na Mª Magdalena i en Martí la possibilitat de ser avui aquí i poder fer una mica de presentació d'aquesta exposició-homenatge. Es un reconeixement a un aspecte del fer d'en Miquel "Capirró", o millor del seu ésser, la pintura. S'ha de sumar al reconeixement global que va exercitar la vila amb l'entrega de la primera medalla d'or i al que li va fer Esqueix Teatre, el grup que ell va formar i dirigir de forma tan personal
M'atreveixo a l'envit amb aquests mots i em sent content per dos motius: varem compartir, amb en Miquel, moltes hores d'entorn laboral i un bon grapat de curolles i confidències.
També perquè en aquesta sala em sent com a casa, voltat de gent que l'estimava i l'estima i amb el valor afegit que aporta la coneixença de la relació d'amistat entre els dos Miquels, Rosselló i Vives, morts abans d'hora i units pel fermall de la fe en l'auto formació i la sensibilitat vers les coses properes, nostres, senzilles...que es concreta, en ambdós casos, en múltiples i ordenades pinzellades sobre una tela. Avui dissortadament són absents en el físic... però ben presents en el sentir i en la deixa que ens han regalat. Per tant. Gràcies. Molte
s gràcies.
Hauré de confessar que la primera intenció va ser engirgolar la presentació des d'un vessant personal. I no tan sols perquè les persones em poden interessar més que no els quadres, sinó perquè pens i crec que tot és u: les cèl·lules, els mots, els quadres, la selecció d'una obra de teatre...són peces i parts definidores d'una totalitat única en el mon i també al llarg de tota la història; que, en aquest cas, es concreta en una persona que coneixem amb el nom de Miquel Rosselló. Singularitat que és part de la la grandesa de tota persona humana!.
I, a més, hi ha tant per contar!.... just a botó de mostra, ¿que us sembla si ens endinsàssim en el poliedrisme de les persones, o de com en Miquel, que era una persona forta de caràcter, de respostes ràpides... era capaç, en un moment determinat, de passar hores i hores en el petit taller en la recerca de la perfecció del resultat de les seves pinzellades? A que resulta engrescador?.
Una altra: ¿Quins lligams s'estableixen entre les voluptuositats dels mots de Salvador Galmés i les fruites d'en Miquel? Quines arrels comparteixen?.
¿Fins a quin punt en Miquel, amb els seus suggeriments, va contribuir al redescobriment de la figura de Salvador Galmés iniciada a principis dels setanta?
Jugam a la transcendència dels mots en el moment i entorn oportú?
O bé: De quina manera aquests quadres que veim ara mateix, varen reestructurar la personalitat d'en Miquel? No som el que feim?
Ja ho dic!, camins oberts i interessants en podríem trobar uns quants...
Però no!, malgrat tot estigui relacionat amb tot, i que el que afecta a una persona, en aquests cas en Miquel Rosselló, no es pot disgregar ni encaixonar, intentem avui parlar de la seva pintura, de l'art entès en el sentit ampla d'expressió de bellesa.
¿I que podria dir, des del meu coneixement, després del: m'agrada!, de lloar el seu realisme pictòric amb les seves singulars composicions o assenyalar que tenim sempre presents a casa algunes de les seves obres, testimoni d'una històrica amistat?
No ho sé, el bagatge seria magre!. Conscient de la meva incompetència, he recorregut a l'espigolada en sementers d'altri, fonamentalment de la interessant aportació de Joan Domenge en el llibre del Centenari. Vegem si confegint brins bastim una petita gavella:
A.- Sobre la seva motivació i el perquè passa del guardonat i reconegut cinema "amateur" a la pintura, en Miquel confessa a Rafel Ferrer (1987):"Aquest passar d'un llenguatge a un altre no és sinó una forma d'expressió individualista, tota vegada que el cine depèn d'un equip i la pintura d'una sola persona".
Fluixet, fluixet haurem d'afegir-hi que la qüestió potser una mica enganyosa si consideram la seva tasca d'equip, constant, en la creació i direcció del grup local de teatre; de fet mai deixà de treballar "amb altres".
B.- En quan a la temàtica: No crec que sigui gens casual, res ho és casual, la frase de Joaquim Torres-Garcia que va triar en Miquel per obrir la presentació de l'exposició feta aquí mateix fa vint-i-tres anys diu "Busquem lo etern en lo nostre, com varen fer els grecs. Continuem d'aqueixa manera la tradició mediterrània, pensant que altre camí no hi ha, sinó el posar els ulls en aqueixes coses que cada dia tenim al davant".
Tenim idò una fita: el que es avinent, el que hi ha aquí. Remirem que el tenim a l'abast i redescobrim-ne la seva bellesa. Es el que ens mostren les seves obres: objectes quotidians i habituals, de casa.
¿Sabíeu que viure l'ara, valorar el present, remirar i valorar el que ens volta és una moderna proposta per arribar a la felicitat?
Cerquem, però, altres fites.
C.- En relació als seus mestres, diu en Miquel en una entrevista de Mª.I. Muñoz: "Em sent influenciat per Zurbaran, pel seu realisme i pel ressaltant de les coses petites"
D.- Sobre la seva manera de pintar, diu Rafel Ferrer (citat per Joan Domenge): "...sobre la base d'un dibuix fidelíssim i la valoració quasi cinematogràfica dels enquadraments... pintures sense traumes ni dobles lectures, àgil i oberta, neta d'intenció i feliç d'execució". Contundent, no?
E.- I en quan a la seva evolució, diu Joan Domenge; "...aquests cinc anys d'activitat revelen l'esperit de recerca constant d'en Miquel, un pintor que actualment ha variat els motius de les seves natures mortes, passant de les fruites als llibres i instruments musicals, sinó que les seves ultimes obres revelen un pas més. Si ja s'ha afirmat com una persona amb una tècnica que arriba ben be al virtuosisme, que toca ben de prop, més d'una vegada, l'hiperrealisme, ara comença a fer evident que coneixent a la perfecció els elements un per un, el seu comportament en l'espai, el domini del factor externs...es pot anar més enllà del realisme, o sacrificar-lo en favor de la creativitat i la imaginació" Paraules que, de banda destacar l'evolució, representen tot un envit a la continuïtat en la recerca. Envit que truncà la maleïda malaltia
Amb aquestes cinc pinzellades, hem anat component un petit i superficial esbós en la tela on es desenvolupa l'obra pictòrica d'en Miquel: buscada influència dels clàssics, coses properes, virtuosisme en l'execució, recerca constant...tot un luxe que, ara i aquí, tenim a l'abast. Basta mirar el que hi ha a la sala.
Fruïu de la seva feina!. Gaudiu de la seva sensibilitat!
I, a més, per als qui vam tenir la sort de compartir espai i temps amb ell, que els seus quadres ens serveixin de reforç, d'indicador, per recordar tot el que, de bo, ens va ensenyar i volem recordar!.
La seva pintura, les seves obres són presència. Ell, ara, mitjançant els quadres també és aquí present: afecta el nostre sentir!. Arribar al sentiment dels altres sol ésser una bona meta, i no tan sols dels artistes.
I ja per acabar, deixau-me llegir uns mots del seu. i nostre, estimat Salvador Galmés, aquells que ben be, poden descriure el plaer, l'anticipació del plaer, de tot procés de recerca: "Els ulls li pipellejaven amb una espècie d'astorament, com a l'explorador novell en endinsar-se dins l'ignot d'un avenc; les mans, els llavis, els oronells, tot son cos s'estremien, espolsats per la corrent nirviosa de l'expectació a punt de realitzar-se una esperança" (Flor de Card. OC1. Pag 33) . Moltes gràcies
Abans de res, vull agrair a na Catalina, na Mª Magdalena i en Martí la possibilitat de ser avui aquí i poder fer una mica de presentació d'aquesta exposició-homenatge. Es un reconeixement a un aspecte del fer d'en Miquel "Capirró", o millor del seu ésser, la pintura. S'ha de sumar al reconeixement global que va exercitar la vila amb l'entrega de la primera medalla d'or i al que li va fer Esqueix Teatre, el grup que ell va formar i dirigir de forma tan personal
M'atreveixo a l'envit amb aquests mots i em sent content per dos motius: varem compartir, amb en Miquel, moltes hores d'entorn laboral i un bon grapat de curolles i confidències.
També perquè en aquesta sala em sent com a casa, voltat de gent que l'estimava i l'estima i amb el valor afegit que aporta la coneixença de la relació d'amistat entre els dos Miquels, Rosselló i Vives, morts abans d'hora i units pel fermall de la fe en l'auto formació i la sensibilitat vers les coses properes, nostres, senzilles...que es concreta, en ambdós casos, en múltiples i ordenades pinzellades sobre una tela. Avui dissortadament són absents en el físic... però ben presents en el sentir i en la deixa que ens han regalat. Per tant. Gràcies. Molte
s gràcies.Hauré de confessar que la primera intenció va ser engirgolar la presentació des d'un vessant personal. I no tan sols perquè les persones em poden interessar més que no els quadres, sinó perquè pens i crec que tot és u: les cèl·lules, els mots, els quadres, la selecció d'una obra de teatre...són peces i parts definidores d'una totalitat única en el mon i també al llarg de tota la història; que, en aquest cas, es concreta en una persona que coneixem amb el nom de Miquel Rosselló. Singularitat que és part de la la grandesa de tota persona humana!.
I, a més, hi ha tant per contar!.... just a botó de mostra, ¿que us sembla si ens endinsàssim en el poliedrisme de les persones, o de com en Miquel, que era una persona forta de caràcter, de respostes ràpides... era capaç, en un moment determinat, de passar hores i hores en el petit taller en la recerca de la perfecció del resultat de les seves pinzellades? A que resulta engrescador?.
Una altra: ¿Quins lligams s'estableixen entre les voluptuositats dels mots de Salvador Galmés i les fruites d'en Miquel? Quines arrels comparteixen?.
¿Fins a quin punt en Miquel, amb els seus suggeriments, va contribuir al redescobriment de la figura de Salvador Galmés iniciada a principis dels setanta?
Jugam a la transcendència dels mots en el moment i entorn oportú?
O bé: De quina manera aquests quadres que veim ara mateix, varen reestructurar la personalitat d'en Miquel? No som el que feim?
Ja ho dic!, camins oberts i interessants en podríem trobar uns quants...
Però no!, malgrat tot estigui relacionat amb tot, i que el que afecta a una persona, en aquests cas en Miquel Rosselló, no es pot disgregar ni encaixonar, intentem avui parlar de la seva pintura, de l'art entès en el sentit ampla d'expressió de bellesa.
¿I que podria dir, des del meu coneixement, després del: m'agrada!, de lloar el seu realisme pictòric amb les seves singulars composicions o assenyalar que tenim sempre presents a casa algunes de les seves obres, testimoni d'una històrica amistat?
No ho sé, el bagatge seria magre!. Conscient de la meva incompetència, he recorregut a l'espigolada en sementers d'altri, fonamentalment de la interessant aportació de Joan Domenge en el llibre del Centenari. Vegem si confegint brins bastim una petita gavella:
A.- Sobre la seva motivació i el perquè passa del guardonat i reconegut cinema "amateur" a la pintura, en Miquel confessa a Rafel Ferrer (1987):"Aquest passar d'un llenguatge a un altre no és sinó una forma d'expressió individualista, tota vegada que el cine depèn d'un equip i la pintura d'una sola persona".
Fluixet, fluixet haurem d'afegir-hi que la qüestió potser una mica enganyosa si consideram la seva tasca d'equip, constant, en la creació i direcció del grup local de teatre; de fet mai deixà de treballar "amb altres".
B.- En quan a la temàtica: No crec que sigui gens casual, res ho és casual, la frase de Joaquim Torres-Garcia que va triar en Miquel per obrir la presentació de l'exposició feta aquí mateix fa vint-i-tres anys diu "Busquem lo etern en lo nostre, com varen fer els grecs. Continuem d'aqueixa manera la tradició mediterrània, pensant que altre camí no hi ha, sinó el posar els ulls en aqueixes coses que cada dia tenim al davant".
Tenim idò una fita: el que es avinent, el que hi ha aquí. Remirem que el tenim a l'abast i redescobrim-ne la seva bellesa. Es el que ens mostren les seves obres: objectes quotidians i habituals, de casa.
¿Sabíeu que viure l'ara, valorar el present, remirar i valorar el que ens volta és una moderna proposta per arribar a la felicitat?
Cerquem, però, altres fites.
C.- En relació als seus mestres, diu en Miquel en una entrevista de Mª.I. Muñoz: "Em sent influenciat per Zurbaran, pel seu realisme i pel ressaltant de les coses petites"
D.- Sobre la seva manera de pintar, diu Rafel Ferrer (citat per Joan Domenge): "...sobre la base d'un dibuix fidelíssim i la valoració quasi cinematogràfica dels enquadraments... pintures sense traumes ni dobles lectures, àgil i oberta, neta d'intenció i feliç d'execució". Contundent, no?
E.- I en quan a la seva evolució, diu Joan Domenge; "...aquests cinc anys d'activitat revelen l'esperit de recerca constant d'en Miquel, un pintor que actualment ha variat els motius de les seves natures mortes, passant de les fruites als llibres i instruments musicals, sinó que les seves ultimes obres revelen un pas més. Si ja s'ha afirmat com una persona amb una tècnica que arriba ben be al virtuosisme, que toca ben de prop, més d'una vegada, l'hiperrealisme, ara comença a fer evident que coneixent a la perfecció els elements un per un, el seu comportament en l'espai, el domini del factor externs...es pot anar més enllà del realisme, o sacrificar-lo en favor de la creativitat i la imaginació" Paraules que, de banda destacar l'evolució, representen tot un envit a la continuïtat en la recerca. Envit que truncà la maleïda malaltia
Amb aquestes cinc pinzellades, hem anat component un petit i superficial esbós en la tela on es desenvolupa l'obra pictòrica d'en Miquel: buscada influència dels clàssics, coses properes, virtuosisme en l'execució, recerca constant...tot un luxe que, ara i aquí, tenim a l'abast. Basta mirar el que hi ha a la sala.
Fruïu de la seva feina!. Gaudiu de la seva sensibilitat!
I, a més, per als qui vam tenir la sort de compartir espai i temps amb ell, que els seus quadres ens serveixin de reforç, d'indicador, per recordar tot el que, de bo, ens va ensenyar i volem recordar!.
La seva pintura, les seves obres són presència. Ell, ara, mitjançant els quadres també és aquí present: afecta el nostre sentir!. Arribar al sentiment dels altres sol ésser una bona meta, i no tan sols dels artistes.
I ja per acabar, deixau-me llegir uns mots del seu. i nostre, estimat Salvador Galmés, aquells que ben be, poden descriure el plaer, l'anticipació del plaer, de tot procés de recerca: "Els ulls li pipellejaven amb una espècie d'astorament, com a l'explorador novell en endinsar-se dins l'ignot d'un avenc; les mans, els llavis, els oronells, tot son cos s'estremien, espolsats per la corrent nirviosa de l'expectació a punt de realitzar-se una esperança" (Flor de Card. OC1. Pag 33) . Moltes gràcies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada