Les mestres de la República (introducció)

Vaig entendre que la proposta de l'OCB, -a qui agraeixo la possibilitat de parlar de qüestions d'educació, un tema que m'encanta i emociona- era treballar el canemàs on es presentar el reportatge “Las maestras de la República”, un reportatge de FETE-UGT dirigit per Pilar Pérez Solano al qual, enguany, li atorgaren el pertinent Goya.

Si tot el que es diu es dit per algú, el títol, la font i el premi ja mostren clarament les pretensions y la qualitat del reportatge. Dels continguts en vaig voler destacar el “nou model de dona” de les mestres, la palanca de modernització, no sempre ben acceptada, del paper social de la dona que es feia evident amb el canvi de color de la roba (del negre al color), amb la llargària dels cabells (dels tapats sota el mocador als curts) i amb els costums (de casa a l'aula del poble).

Mentre preparava al intervenció, vaig recordar les aportacions de F. Ramon-Cortés¹: missatge d'una sola i inequívoca idea, dirigits a les emocions.

I així vaig emmarcar la presentació: quatre idees clares i curtes:

1.- Res ens hauria de sorprendre

Es un tema prou estudiat², no és cosa d'aquí, ni de Palma, ni de Madrid o Brussel·les. Tots els governs cerquen, diuen, el benestar dels ciutadans. Els governs més progressistes ho fan pel camí del desenvolupament del que és públic, atencions socials, sanitat, educació... i el governs més conservadors ho fan pel camí del foment de l'empresa privada. Per tant, res d'estrany, ni el que va passar en temps de la República, no tampoc el que passà al llarg de la Dictadura, ni tampoc res d'estrany al que passa ara mateix a Balears. Es el que es podria esperar.

Particularment el que més m'afectà dels estudis de Lakoff és haver d'assumir que, a nivell personal tots som, alhora, una mica de tot. No sempre actuam com pensam, ni com diem que som!

2.- Identificació emocional

Malgrat els fets assenyalats corresponguin a uns fets no viscuts, no resultarà difícil la identificació emocional. Primer perquè les nostres neurones mirall segurament s'identificaran amb les emocions que veurem. I segons perquè tots podem recordar moments “d'emocions compartides”. Els de mes edat segurament recordarem els sentiments que afloraven a finals del franquisme. Els més joves també sabran trobar alguns moments d'il·lusions compartides a la seva vida, les noces, una festa...

Idò això varen viure les mestres de la República. Feia pocs anys que les dones havien guanyat el dret a vot (1924). Sí, abans les devien estimar molt, però no les deixaven votar!. La Constitució republicana de l'any 31 representà una forta empenta cap a la modernitat. No resulta estrany, idò, amb la coeducació, amb la igualtat...aquelles dones, malgrat l'origen elitista -aleshores no podia estudiar qui volia-, volguessin transformar el mon a través de l'escola (ara també sabem que les coses roden d'una altra manera). En tot cas, aquelleas mestres, varen viure una explosió d'il·lusions

orientada al canvi

3.- 1936. Segar i batre

Però va arribar el 1936, i va ser un segar i batre. Segar totes les il·lusions republicanes i batre-les amb el carretó de la por. Depuració i exili!. Els importà un pebre l'escola pública!, per suplir-la disposaven de les ordres religioses (en general homes i dones de bona voluntat i minsos coneixements didàctics). I per ocupar el lloc de les mestres depurades, tenien els “idonis”, en molts casos militars o polítics a qui els venia bé pagar algun favor.
Què val la desfeta d'una il·lusió col·lectiva? (recordem aquí, també, el cas de Joan Sanxo descrit per Josep Cortès). Mai podrem a saber on seriem, a nivell educatiu, sense la degradació imposada per la Dictadura!

4.- Tendència a pasturar enfora

Acostuma a ser habitual. Parlam del que pugui passar a Madrid o a Palma...i deixam de mirar les coses que tenim a l'abast de la ma. Potser és una manera, ben lògica, d'escapolir-se de les responsabilitats personals.

Si som una mica autocrítics, en n'adonarem que, com a comunitat, no ens podem sentir gaire orgullosos del passat escolar. Ja a l'any 1926, tots els batles de Balears signaren un document reivindicatiu, dos batles hi enviaren substituts, el de Sant Llorenç un altre.

Després de la Guerra hi ha haver dos mestres depurats, que varen perdre la feina, el mestre de Son Carrió, i una mestra de Sant Llorenç, una tal Maria del Carmen de la Monja López. Fins fa poc no en sabíem res d'ella!!!. Feia escola a una casa del carrer Major (número 14), en un aiguavés de 8,5 x 4,5m. Va ser acusada de “llevar una vida particular may libre i desarreglada”. Què vol dir això?. Idò, segons la Comandància Militar³ sembla a ser que “Es una señorita del avanzado Siglo XX que les gustan los placeres, mujer de micha libertad, vistiendo pijama, fumando pitillos ingleses y sintiendo satisfacción por lucir sus bien marcadas lineas en traje de baño. Deseaba en estio llegara el descanso dominical para marcharse a la playa de Son Servera para disfrutar de las delicias del mar sin ocultarse de la vista de la concurrencia. Estos son los informes adquiridos por las personas mas salientes de la sociedad de San Lorenzo, pues el que suscribe no ha tenido ocasión de llegar a conocerla”.

Es a dir perd la feina pel que digueren els llorencins “mas salientes” d'ella, sense escoltar-la!. Idò!

Una mestra que, en un butlletí d'inspecció sense datar comenta que, de les 23 nines matriculades, un 35%, les mes grandetes, no van a escola; el motiu: “La ignorancia y egoismo de los padres; desde muy jóvenes dedican a las niñas al bordado a maquinas”. Certament, tot te un cost!.

I un altre aspecte més recent a considerar d'aquest presumpte desinterès de la comunitat és, tal vegada, la deriva del SMOE, que va passar ràpidament de ser escolar a cultura.

I això que, tant per la grandària com per les característiques del Terme Municipal estaríem, potser, en bones condicions per començar a parlar del concepte “ciutat educativa”.

Verem l'excel·lent reportatge i deixarem una mica de temps per a possibles comentaris o preguntes. I així, davant un reduït grup de gent, es tancà la vetlada.

1A “L'illa dels cinc fars”. Barcelona:RBA La Magrana

2Lakoff, G. (2004). “No pensis en un elefant!. Llenguatge i debat polític”. Barcelona: Viena Edicions

3Ferrer González, M.C. i Pons Adrover, M. (2005). “Mestres republicanes. Ciutadanes compromeses”. Palma: UIB (Col. Treballs feministes, núm 3)