El sentiment de tristesa, després de
llegir “Joan Sanxo Tous” de Josep Cortès, em convidà a la
reflexió i recerca de velles anotacions. ¿Com es pot passar de: “
...el nostre silenci, la nostra inacció no seria altra cosa que
una deserció...” “Peró mai no hi ha raó per creuar els braços,
escèptics a tot” (en paraules
seves) a “Les seves filles, i fins i tot la meva germana,
em diuen que en tenen la imatge d’ell llegint o escoltant la ràdio.
Jo el recordo caminant” (C.
Alomar) o a “un home callat, reclòs a ca seva, que
mirava enfora” (Ll. Capellà)?
¿Quins sentiments degueren acompanyar el seu trànsit?
Tot canvi de
posicionament -encara que sigui desitjat, com per exemple una
jubilació- i tota ruptura -per exemple una separació- implica
pèrdues i haver d'afrontar nous reptes; i tota pèrdua implica un
cert dol.
Per això, de la mà
de la psicologia, he intentat unificar -no deixen de ser una mateixa
cosa- les fases del dol (Susana Sánchez) amb les fases entre
subjecte i objecte (I. Rogovsky), per intentar una aproximació al
possible procés emocional que, al marge d'altres circumstàncies, va transitar aquest llorencí
retrobat.
La primera fase
havia de ser la del rebuig, la negació -o encara la del shock-: no
pot ser!, què vol aquesta gent!, quin desastre!, i ara què pot
passar!,..serà un escarxall, s'imposarà la lògica!, guanyarà la
legalitat vigent!...
La segona, la ira,
la ràbia, la persecució: Per què ha de passar?, per què m'ha
de passar?, què he fet de mal fet?, pensar?, sentir?, treballar pel
que creia?. Colla de brètols!...
La tercera la
depressió, la tristesa: per què a mi? què més puc fer?, no hi
ha sortida!, ja ho val! (En certa manera implica la preparació
per a l'inici d'una nova acció)
El pacte amb un
mateix, l'arribada d'un cert entusiasme: Quines són les
possibilitats reals?, com me'n podria sortir sortir? quines
alternatives tenc? (implica l'inici de l'acció en la nova
situació)
I finalment
l'acceptació, la depressió reparadora: Ha passat!. Com puc re
orientar la meva vida?. S'ha de mirar en vant!, som-hi!
(Les preguntes en
cursiva poden variar notablement d'un cas a un altre)
Diuen que,
exceptuant les persones que resten encallades en una de les fases
-que segurament exigirien algun tipus de teràpia-, tots en passam,
tant si la pèrdua és inesperada, com prevista i desitjada. Podrà
canviar el grau, o l'exteriorització però res resulta gratuït ni
deixa d'impactar-nos.
En aquest cas
concret sorprèn, però, la radicalitat del canvi, aquesta forma tan
contundent de girar la fulla vital:
“...mai més no va manifestar
públicament els seus ideals, ni tan sols davant la família”
(J.Cortès).
Segurament
-de banda la por derivada de la Guerra que encara resta escampada i cueja mitjançant els silencis- tan sols ell, des de la distància, ens podria contar el procés del
seu sentir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada