Segons el diccionari el concepte correspon a “Concedit o donat per gràcia, sense haver de pagar-ho”.
Motivà la consulta al diccionari l'aparició excepcional del mot en el programa del “Nadal Cultural” d'enguany. I dic excepcional, perquè de la seixantena llarga d'actes del programa solament apareix a un d'ells, repetit tres vegades, una per a cada nucli poblacional.
La gratuïtat es refereix a un acte del dia 17, l'Itinerari guiat al Poblat talaiòtic de s'Illot.
Sens dubte la proposta es correctíssima a nivell d'interpretació. De manera inequívoca les persones varen poder entendre que, aquest dia, podien fer l'itinerari sense pagar res. A més s'adapta perfectament a la primera part de la definició “concedit o donat per gràcia”, puix la gratuïtat depèn de l'Ajuntament o de l'entitat que gestiona el Poblat.
L'interrogant del títol s'esdevé de la segona part de la definició “sense haver de pagar-ho”.
Tot, en aquest mon, té un cost. Tal vegada les úniques coses que podrien tenir la condició de gratuïtat serien les depeses energètic i temporal derivades d'una opció personal (hom pot regalar el seu temps, la seva força i el seu moviment a una altra persona o a una entitat) però a partir d'aquí tot, d'una o altra manera, s'ha de pagar.
Essent així que, solament en el cas que els monitors fessin la seva feina sense cobrar, el propietari del centre perdonàs el lloguer, l'impremta regalés els documents i GESA el llum es podria parlar estrictament de gratuïtat...i encara no perquè el desplaçament comporta una despesa de carburant.
L'aparició singular del mot en el programa, em convida a fer aquest exercici de reflexió sobre el cost que tenen totes les coses, i totes les decisions.
L'exercici, però, em porta a un altre interrogant ¿Per què no hauríem de conèixer el cost de totes les coses públiques?
No és solament per una qüestió de la necessària i reclamada “transparència” que ens permetria fer el seguiment d'on van a parar els nostres impostos i, potser amb el temps poder opinar si s'apliques una democràcia real i participativa.
Si no, també i fonamentalment, per una qüestió de “conscienciació ciutadana” a l'hora de valorar les actuacions i les aportacions. No fos cosa que, sense pensar, passem per un mateix sedàs -i solament és un exemple- el cant de la Sibil·la i la festa de cap d'any.
Conèixer el cost de tots i cada un dels serveis i accions públiques potser -no n'estic segur- ajudaria a rompre la consideració de que “el que és de tots és com si fos de ningú”
