En la presentació de "La manufactura dels brodats a Sant Llorenc des Cardassar (1924-1974)" de Lourdes Melis Gomila del proppassat 5 de març, crec que ho vaig entendre bé. A Sant
Llorenç, segons el cens de l'Ajuntament, en una determinada data hi
havia devers sis-centes brodadores, un terç de la població
femenina...pocs anys després, segons aquest mateix cens municipal,
s'havia reduït de forma dràstica el nombre de dones dedicades als
brodats.
Realment la font deia mentides perquè
aquí la gran majoria encara brodava o cosia, però en el cens, a la
casella de la professió en contes de posar “bordadora” es posà
de moda escriure-hi “sus labores”
Una curiosa aportació de na Lourdes que incita a qüestionar, també, determinades fonts escrites.
L'esmentat -i tan sols aparent- canvi de professió de les dones llorencines potser casual, però
també podria ser interessat. Alguna persona que creies amb la conveniència -o interès- d'amagar aquesta professió real i que, disposant de cert poder, donàs instruccions als qui
complimentaven el cens a l'estil de “...tothom posa “sus
labores” perquè si dius que ets brodadora i no ho declares no se
que pot passar!...”. A vegades una realitat compartida, la presumpta realitat real, resulta
difícil d'esbrinar.
D'altra banda, de les fonts orals ja se n'ha parlat
altres vegades. Els darrers estudis que n'han fet del cervell mostren
que mai els records són com una imatge fotogràfica guardada en el
pensament. Primer perquè aquesta imatge guardada no respon a "tota" la
realitat viscuda, o a "tots" els fets del moment, si no a una part. I en segon terme perquè la
recreació del record sempre es fa en el present, amb els interessos i condicionants del present. Els dubtes sobre la valoració dels records arriben al
punt en que alguns científics proposen que la justícia s'hauria, en
casos delicats, de replantejar-se el valor dels testimonis.
Amb una paraula, que si les fonts orals
són dubtoses i les escrites a vegades són confuses, fa que el
treball dels historiadors es converteixi en un repte apassionant.
Des d'aquesta perspectiva sembla ben encertat el posicionament de l'autora al deixar els temes oberts i, en tot cas, intentar casar les fonts orals amb les documentals
