Primera infantesa de Salvador Galmés

Segurament resulta certa aquella afirmació que assenyala que “cada nova aportació de la ciència tomba una de les idees que hem anat encobeint sobre el que som”. A més, de cada dia, aquestes aportacions de la ciència resulten més nombroses, més contundents i més plurals, ja que es conformen des de diversos punts de partida i mirades.

Una aportació que em crida singularment l'atenció i que justifica la present nota fa referència a la transcendència de la primera infantesa, de les primeres petjades que rebem de l'exterior.

De residències

 

Un altre dels temes que ha destapat la crisi derivada del COVID19 és, sens dubte, el tema de les residències de persones majors. Malgrat molts dels usuaris estiguessin en el teòric grup de risc, l'alt nombre de defuncions originades en les residències -en un principi moltes d'elles no registrades com a motivades pel coronavirus-, convida a demanar-se si l'actual sistema residencial establert és un sistema encertat.

Al parlar de “sistema” es fa referència a les residències tal com les coneixem: edificis públics o privats gestionats per grans empreses especialitzades, generalment privades que, si mes no de forma aparent, plantegen l'atenció i assistència als majors on es prioritza el vessant comercial i de negoci.

Pandèmia i Benestar Social

Les crisis, siguin personals o compartides com la que ens toca viure ara mateix, sempre conviden a la reflexió. Després aquest envit a la reflexió es podrà desenvolupar o no, i si es desenvolupa acabarà guiant accions concretes o es dissoldrà en l'immens mar dels desitjos eixorcs.

En pocs dies vàries notícies se'ns han mostrat en els mitjans.

Una deriva de les tramitacions administratives destinades a la concessió d'ajudes a persones desesperades. Llargues cues amb persones joves i amb fills, que han perdut la feina i no saben on aferrar-se. Els ulls, que no tapen la mascareta, parlen sols de la seva angúnia i desesperació.

De cards i cardasses

 

Com a primera observació val a dir que quan hom no disposa de les pertinents eines de coneixement -en aquest cas filologia, botànica i història-, te moltes possibilitats d'errar, de pegar de morros per terra. I més encara si, com és el cas, s'atempta contra una creença estesa i generalitzada (cardassar=camp de cards, de qualsevol tipus de card). Però malgrat el perill i atès l'article de l'historiador, divulgador i amic Gaspar Valero sobre el nom de Sant Llorenç, trop convenient intentar indagar sobre la qüestió.

I. Ramon Rosselló a la seva Història de Sant Llorenç des Cardassar. Segles XIII-XVI comença amb un apartat sobre l'origen del nom i deixa constància que: “Després de la conquesta catalana de l'any 1229 i per espai de molts d'anys el terme i la parròquia de Sant Llorenç es va dir Bellver, simplement, o també Santa Maria de Bellver, fent referència al titular de l'església. /.. fins entrat el segle XIV no trob documentat el nom de Sant Llorenç de Bellver (1349), que amb el temps donarà pas al nom complet actual de Sant Llorenç des Cardassar (1519)”. Indica noms i dates però no he sabut trobar els motius dels canvis. 

L'esperit de l'època

El minuciós i descriptiu comentari de Rafel Duran a la imatge de l'espectacular bandera de les quatre barres que ornava la façana de l'església amb motiu de la IV Trobada de Balls Mallorquins m'ha portat a la reflexió. Abans d'entrar en detalls voldria, però, retre altra vegada reconeixement a la magnífica i transcendent tasca que fa en Rafel, mostrat i comentant de forma minuciosa les Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar.

Parlam de l'any 1980, vuit anys després de l'aparició del Club Card, i l'esperit era semblant. Faig referència a les inquietuds que, en ambdós casos, mostraven els joves de la localitat. Amb cert atreviment, no absent de risc social, i a vegades físic, mostraven el seu inconformisme. El seu desig d'anar més enllà de la imposició de les conveniències i els costums.

Els quatre clotets

1. Idees. La majoria dels missatges, en aquest constant bombardeig d'estímuls i informacions, passen per malla. Arriben per algun dels nostres sentits però al no posar-hi atenció conscient, desapareixen, es fonen o, potser. van a parar a l'enorme bidó de l'inconscient. ¿Quants missatges subliminars, que condicionen el nostre pensar, potser hi tenim, en el bidó?, sense esser-ne conscients!!

De forma accentuada passa a les persones que, a més, disposam de memòria fugissera. Si no s'escriu la idea, com els somnis, aquesta fuig. També li passava a l'admirat i enyorat J.Luis Sampedro. Comentava el savi, que per amarrar les idees les havia d'escriure en una petita llibreta de molles que sempre portava a la butxaca de l'americana; “es que si no les escric, mentre esper l'autobús o passeig, totes s'obliden” va dir, fa anys, en una singular conferència a Palma.

Vell autoritarisme

A vegades es dóna la voluntat d'encetar, de forma pública, una denúncia, però després costa trobar les paraules adients per compondre el text. Falten paraules o, potser, ordenar idees.

El cavall del Guernika (P.Picasso)

Partint de la investigació de Stanley Milgram (Universitat de Yale) on es demostra la força i el pes de l'autoritat sobre les nostres accions o aquella altra de Michael Macy (Univeritat de Cornell) en relació a la necessitat de pertinença al grup (Redes 26/06/11) i també considerant les claus de la comunicació treballades, entre altres per Paul Watzlawick, es pot dir sense cap classe d'embuts que l'aparició d'engalanats militars i comandaments policials rere el President del Govern en les rodes de premsa, preparades i limitades, per anar contant el procés del coronavirus representen, de forma inequívoca, un increment de l'autoritarisme. D'un autoritarisme que contradiu la raó.

Un autoritarisme que, com no potser d'altra manera, s'anirà estenent fins arribar a les persones que ostenten poder en cada un dels pobles, localitats i famílies (malgrat el confinament ja es comenten pel carrer anècdotes de suposat autoritarisme aplicat a nivell local).

Ningú no s'ha molestat en explicar el motiu de tal missatge d'autoritarisme, però tots podem intuir el que s'ha amaga a sota.

Treball a distància

Diuen que qualsevol crisi inesperada, sigui personal, torrentada, temporal o pandèmia sempre sol aportar informacions i actituds també imprevistes. És el que hi ha. Segurament s'ha de considerar inherent a la condició humana.

Això del coronavirus gira malament. Es dóna per estabilitzat, però augmenten les defuncions i segurament els lògics dies de confinament; hi ha lluita d'interessos polítics. A més sembla que una vegada superat el tràngol sanitari, en poden aparèixer d'altres com l'econòmic i potser el social. A vegades les desfetes es converteixen en oportunitats i passen coses; o no!, ves a saber!

Una de les múltiples coses sorprenents, des del meu punt de vista, ha resultat les continues referències al treball a distància, al teletreball.

Canvi climàtic

Al llarg de vint-i-cinc setmanes s'ha intentat treballar, des d'una òptica personal, el canvi d'actituds que comporta, pot comportar, hauria de comportar tota la informació relativa al canvi climàtic.

S'ha volgut treballar un autorecordatori per tenir ben present i que, tal vegada, pot resultar útil per a alguna altra persona.

Res de nou, la majoria d'idees i dades son de “50 coses senzilles que tu pot fer per salvar la Terra” (The Earth Works Group), un llibret minso en paper reciclat que regalava “la Caixa” a principis dels anys 90 del segle passat.

Idea refrescada per “¡AHORA!, El desafio mas grande de la historia de la humanidad” d'Aurélien Barrau (Espasa, 2019).