 |
| "Flauta de afilador" treta de Google |
El cotxe els transitava
lentament, però malgrat la musiqueta gravada, l'anada i tornada de dreta a
esquerra i a l'inrevés d'aquesta mena de flauta singular de
plàstics, habitualment de colorins que, a vegades en veuen per les
fires com as present per a els infants que comences a dominar el buf.
Una mena de bufacanyes de buf directe. Deia que malgrat la musiqueta,
no semblava despertar la curiositat de ningú.
I tothom, de de
l'interior de la casa, ho tenia ben clar: ara passa un esmolador!.
Tampoc no ho tenen be els esmoladors. Entre els xinesos que fabriquen
ganivets a baix preu i el costum de emprar i tirar derivat de
l'absolescència programada que ens han fet creure que era modern, el
costum d'esmolar les eines de tallar es deixa per als professionals
que acostumen a tenir un petit esmolador, també de baix cost. Vol
dir que l'esmolador xiula però no esmola.
Gràcies a “Sons de
Mallorca”, l'interessant llibre de Pere Orpí bellament il·lustrat
per Josep Cortès s'ha fet present a la memòria que el xiulet de
plàstic és un substitut del so original que era “produït pel
cantell d'una planxa prima i llarguera d'acer que produïa un gisco
agut i estrident, que esmussava les orelles”.
Fes feina o no, el que
resulta inconfusible és que aquest so concret va lligat a una tasca
i a una professió, la de l'esmolador.
I això ens porta a la
transcendència dels components de les litúrgies i rituals. Amb una
fulla d'acer, a vegades substituïda per un xiulet compost de
plàstic, juntament amb el temps, i el costum ja mort, els esmoladors
han aconseguit “crear una marca” identificadora.
Les empreses es gasten
milionades -entre disseny i seguiment- per tal d'aconseguir-ho!. Les
empreses coneixen la transcendència dels rituals, devaluats en la
vida quotidiana, sobre el posicionament humà davant les coses. Apliquen ciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada