Gràcies, moltes gràcies, estimat
Ahir vespre, des del Palau de la Música de
Barcelona, Raimón deia adéu a la seva llarga vida de recitals.
Sens
dubte per a nosaltres, els qui conformàvem el nucli dur (vull dir
laboral) del Club Card, Raimón va configurar-se com a icona de
persona seriosa, compromesa, progressista, contundent. i amb suficient habilitat perb retre homenatge, mitjançant bellesa musical, als "seus"
poetes.
"Flor de Card" publicada, en el mes de juny de 1974, una llarga entrevista que li haviem feta a l'hotel Perla de s'Illot. Hi feia estada, si no recordo malament, després d'un
concert memorable a Manacor, a l'antic quarter, just on ara és situa Col·legi Simó Ballester.
Aleshores la por (Jo vinc d'un silenci) campava per tot
arreu, però no menys que el desig de canvi, la il·lusió amb un final de la dictadura que ens avergonyia. El concert resultà
memorable, d'aquells que arriben al cor i aixequen, d'emoció, els
pels del braços.
Aleshores, amb bona producció de cantautors, hi
havia partidaris de Llach, de Maria del Mar, de Serrat (havien de
passar encara molts anys per valorar la seva feina a Sudamèrica,
després d'haver-se "passat" a la llengua castellana),
d'Humet...però de tots ells Raimón era el que, nosaltres, més escoltàvem: com
a música de fons mentre rodavem la Rotary, quan redactàvem escrits
a la dolça escalfor del sol de ponent a la segona planta de
l'Ajuntament (curiosament just on ara és situat el departament
d'urbanisme), en els moments d'esbarjo o simplement, en el cotxe, quan anàvem a festejar.
De l'entrevista em va sobtar la seva naturalitat,
la modèstia que acostuma a acompanyar les grans persones. ¿Com
concedeix un artista del seu renom una entrevista a una revista local
ciclostilada?. La conversa, dirigida per n'Antoni "Xaret",
va resultar llarga i agradosa, conversa que, després del pertinent
permís per a la seva gravació, varem poder transcriure tal com
l'havíem feta.
Però, ai las!, Raimón parlà, també, de
revolucions, de censura, de maneres de fer del poder... temes que -com ara mateix passa amb les consultes
democràtiques- aixecaven granellada a les persones situades a la poltrona del
poder polític (el poder econòmic encara restava a l'ombra). Per temes com aquests la gent, aleshores, anava a la presó i
rebia, si mes no i segons conten, un bon feix de mansiules.
I d'aquí sorgeix l'anècdota de la por.
Quan n'Antoni Riera va veure el contingut de
l'entrevista publicada ens va alertar del perill alhora que ens
convidava a retirar la publicació. Però aquesta ja era distribuïda,
i no sols això, sinó que, com era costum, ja havíem entregat el
tres exemplar de rigor a l'Ajuntament!.
Llavors, amb el neguit de la por al cos, tan sols restava esperar. Esperar que la
revista passàs desapercebuda. Que don Paco, el secretari, no se
n'adonés del contingut.
I així va ser. Segurament els mandataris locals
estaven més centrats en les urbanitzacions de la zona costanera que
no amb el feien aquells jovencells que tenien d'hostes a la segona planta . I això va ser la nostra sort.
Però la penada que varem passar quan, cada dia,
al pujar al Club Card, veiem rere els vidres els tres exemplars de la revista sobre
la taula del saig, l'amo en Pep Comís, no ens l'esborra ningú.
Com era costum , passats uns dies, quan l'amo en Pep netejava la taula, la revista passava a la paperera; el perill afluixava i de la por en restava l'anècdota.
(Imatge: Dibuix de n'Antoni Quetglas publicat a "Flor de Card")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada