Pell de gallina

La pell del braç d'en Pep de Son Berga va quedar totalment esborronada per l'emoció i jo vaig haver de desviar la mirada perquè el llagrimer no em delatés.

Tot començà trescant la interessant exposició dels 50 anys de la construcció de l'edifici escolar. Li vaig comentar a na Xisca Grimalt que hi faltaven algunes referències de les aportacions de l'escola a la primera època de Flor de Card. Ella m'assegurà que era així i que si el muntatge de l'exposició no hagués estat tan atropellat hi serien. Ho deia mentre em mostrava, amb orgull i complaença la col·lecció que un altre Pep, el director de FC, ha regalat a l'escola amb una sentida i emocionant dedicatòria. Tocam fibra.

Després de trescar algunes sales es quan en Pep de Son Berga em va presentar una de les mestres que atenien l'exposició. Què no la coneixes, em va dir?. Va venir una quants anys a ses Sitges... I va ser així que, sense adonar-nos varem recordar temps passats.

Na Joana Maria, que és el nom d'aquesta mestra jove i plantosa, ens va comentar les amistats que havia fet a les colònies. I no solament això si no que adesiara encara es veien i que moltes vegades havien cantat les cançons que havien après. Que el pas un tant circumstancial per les colònies havien deixat petjada en molts de sentits que en certa manera havien condicionat el seu futur... De fet fet, aplicava part dels aprenentatges en la seva vida professional actual. Va ser aquí quan en Pep va aixecar el braç i amb un eh! ens va mostrar la pell esborronada.

Se, perquè així ho ha manifestat varies vegades, que el pas d'en Pep per ses Sitges, en el seu llarg rol de monitor va resultar fortament engrescador per a ell. Però desconeixíem el cas de na Joana Maria.

Al manifestar la meva sorpresa i satisfacció vaig intentar deixar palès la transcendència dels mots i la càrrega d'energia i orgull que representa per a nosaltres conèixer l'existència de casos com el de Joana Maria i altres que adesiara sorgeixen i que vaig intentar comentar sense gaire encert.

En Pep, potser per tancar el tema, va assenyalar que coneixia altres casos semblants i que potser no ens feim una idea de la transcendència de la feina feta.

Em va encantar la pell de gallina d'en Pep!. Varen resultar moments emocionants, gratificants... d'aquells que “fan paret”.

Crònica electoral (quasi)

Els pètals, campaniformes i de color blau lilenc, degoten. Cauen suaument sense parar, un ara i un altre adesiara. S terra fan tel i conformen una estora aparentment decadent però plena de vida...

La xicranda que hi ha sobre la vella era, no gaudeix ni de l'espectacularitat ni de la cultura dels elegants cirerers nipons, però... Déu n'hi dó!.

Ara mateix, amb el seu caure, els pétals em suggereixen la mutabilitat i el canvi dels pensaments; em sentia profundament decebut perquè no era capaç de tancar una crònica post electoral i ara me n'adono que la feina ja és feta: potser no te sentit mostrar-ho als altres, però m'ha ajudat a concretar i perfilar la meva manera de pensar.

Després de cada redacció quedava enrocat en el “per a què?”, en la finalitat, en la intenció; mirant sempre cap a fora, quan havia de mirar cap a dins.

Realment si miro cap a fora no té sentit. Tothom ha fet els seu anàlisis i les lectures dels fets viscuts (amb comportaments, des del meu punt de vista, no sempre fruit del que podríem anomenar “maduresa democràtica”).

Els polítics electes ja hauran pensat (o no, en tot cas és la seva responsabilitat) de quina manera poden integrar a la vida local les bases de les demandes populars que es manifesten a totes les capitals de certa importància...

Escriure els pensaments potser no aporta res de nou però ajuda a enfocar

En tot cas com evidencia la xicranda o el filòsof Comte-Sponville (citat per Walter Riso): “En un mon en que tot canvia, la immutabilitat resultaria impossible o mortífera. Un país, un partit o una empresa solament poden conservar-se amb la condició d'una adaptació permanent. Un individu no pot seguir essent ell mateix si no evoluciona, encara que sigui a contrapèl i una miqueta. Viure és créixer o envellir, dues maneres de canviar. En honor a Heracli: tot canvia, tot flueix, l'única cosa que roman és l'esdevenir universal”

Les eleccions, el nomenament de batle ja és passat; i ara què?. Els decebuts, els que es queixaven de com havien anat les coses, els que cridaren... i també els satisfets, els què guanyaren, els que pogueren aguantar les emocions...què voldran fer a partir de la nostra realitat?. El temps dirà!

Intel·ligència i flors d'ullastre

Ara els ullastres de per aquí estan a la plena de la seva floració. Petites i minúscules flors blanques que, en assecar-se i caure llurs pètals conformen una estora ocre de borra.

Una més de les múltiples meravelles que ens ofereix la naturalesa any rere any i que, potser, per habitual, per intranscendent, sol passar desapercebuda.

Les descàrregues neuronals no paren mai i la borra de l'ullastre em trasllada al concepte d'intel·ligència, puix és un dels arbusts més adaptables (amb permís de les figueres i dels pins dels roquissars de la Serra) de tots quants n'hi ha.

Que es menjat per les ovelles o viu en terres pobres?, idò adopta la forma de revell. Què neix en el sí d'un pinar o d'un ullastrar?, idò s'estira cercant el llum com si fos una liana. Què viu en terres bones?, idò agafa la forma d'arbre imponent i espectacular, gairebé com si fos una alzina. Una meravella de capacitat adaptativa.

I a vegades, seguint el tirany darwinià, s'ha definit intel·ligència com a la capacitat d'adaptació a l'entorn. Per això les neurones van de la borra de l'ullastre a la intel·ligència.

Bé avui sabem que els arbres, les plantes, es poden comunicar entre ells i que, àdhuc, en determinats casos poden “pactar” l'increment de determinats productes que, essent part de la planta, poden resultar nocius per als seus enemics; però, de moment -ves a saber el que pot aportar la física quàntica-, no hi ha evidències conegudes de pensament ni d'intel·ligència, malgrat la seva desenvolupada capacitat adaptativa.

Abans de considerar la intel·ligència com a “capacitat d'adaptació”, es va pensar que aquesta era la capacitat de resposta a uns tests escalats que mesuraven el CI (coeficient intel·lectual). I d'aquí sortien els superdotats, els normals, els imbècils, els idiotes... concepte, per cert, encara vigent a l'Escola Normal en els anys seixanta.

I abans del CI encara hi havia més disparitat conceptual que podia anar del “saber lletra”, a saber fer coses que la majoria de la gent no sabia fer, o a tenir rapidesa a l'hora de respondre a una endevinalla... Com sol passar, a més desconeixement científic, correspon més dispersió i més opinions.

En una aportació recent, K.Robinson, assenyala que les persones tenen diferents maneres d'expressar la seva intel·ligència i que cap escala la pot mesurar. Una intel·ligència caracteritzada per se heterogènia (hi ha moltes intel·ligències), dinàmica (pot canviar amb el anys i les circumstàncies) i totalment peculiar (singular per a cada persona)

En sentit estricte l'aportació de Robinson planteja la necessitat d'una nova mirada, a les altres persones i, potser, si mes no, als valors socials i escolars vigents.

Noves maneres?

Encara son fresques les paraules de Don Tapscott, una persona que es guanya la vida pensant i ensenyant, “Això no és una crisi, és un canvi històric”, quan advoca sortir del caduc model industrial per entrar a una nova manera de fer, més plana i humana que afectarà a persones i institucions.

Ho llegeixes i te n'alegres, veiem si encerta!, alhora que t'envaeix un cert esperit de desig, d'esperança...

Però llavors venen els fets, percebuts en diversos i variats camps, i te n'adones que questa nova manera de fer encara està per venir. Segueixen imperant els vell models, potser caducs, però encara ben aferrats.

Vegem si no:

La campanya electoral acaba de començar i, què hi ha de nou?. Es segueixen utilitzant dubtoses escletxes legals i es mantenen els arguments de sempre: anàlisi dels defectes dels altres i les conegudes promeses de difícil compliment (si es que hi ha desig real de complir)

Partits de futbol on, qui perd, s'arramba a qualsevol excusa “externa”, per no afrontar la responsabilitat a fons de les pròpies decisions. Donar la culpa dels teus mals als altres, es una manera de fer l'anguila que es pot fer extensiva a molts d'altres moments, entorns i circumstàncies. De fet resulta una manera, ben arrelada de netejar la consciència de possibles responsabilitats.

Assassinats disfressats d'execució (com el de O. Bin Laden) filmats en directe per a un reduït grup de poderosos espectadors i amb l'alegria o, si més no, el silenci de connivència de la majoria de governs, canals de televisió, premsa... I es que els americans, siguin demòcrates o republicans són, abans de res, americans i la guixa de l'univers.

...

Resta l'esperança. Tanmateix aquesta manera barroera de fer les coses, un dia haurà de canviar; arribarà un dia em que la societat, el conjunt de persones, no acceptarà aquestes maneres de fer. Es una qüestió de temps.

Jeroni Galmés

Sant Llorenç, m'agrada! (i 4)

Vet aquí una informació de la UIB relativa al jove investigador llorencí, un altre motiu d'orgull d'aquesta generosa primavera.

Salvador Galmés i Sanxo

Sant Llorenç m'agrada/3

Empès, en aquesta ocasió, per l'OCB i amb el suport de l'Ajuntament i costejat per “la Caixa”, aquests proppassat 25 d'abril, el dia en que es complia el 60è aniversari de la seva mort, es va donar una altra petita passa vers el necessari reconeixement “al més il·lustre dels llorencins”, el Capellà Capirró. 

En un senzill i emotiu acte, es deixaren plantades dues plaques de recordança, una a ses Sitges, les cases on va néixer, i l'altra en la casa que va fer construir i on va viure des que es va retirar fins a la seva mort, el casal que ara ocupa “la Caixa” i una altra família.

Salvador Galmés assoleix tal dimensió, en els diversos vessants intel·lectuals que conreà.  que es fan necessaris actes, com aquest, tendents a mantenir viva la seva presencia i refrescar alguna de les seves múltiple aportacions de forma permanent.

El Sr. Batle, que va obrir l'acte, va comentar l'èxit de l'itinerari, que sobre la figura, manté obert l'Ajuntament per a grups interessats i també va recordar la tasca realitzada per algunes persones  de cara al seu re descobriment i valoració, el Sr. Director de l'oficina de "la Caixa" va incidir sobre la línia d'actuació de l'Obra Social i, finalment, el President local de l'OCB comentà el vessant més progressista del capellà per acabar amb la lectura d'uns paràgrafs de "El garriguer d'Infern"

Des de ses Sitges estant, ens congratulam, entre altres coses, d'haver contribuït, amb el suport de l'Ajuntament i mitjançant la distribució de la biografia, "La flor de corritjola"(imatge) i "Hivernal", a la divulgació de la figura i obra de l'il·lustre llorencí entre bona part dels escolars d'aquesta Illa. 

La missa de la coral

Sant Llorenç m'agrada/2

El dia del concert ja queda lluny, però m'agradarà, ara i aquí, assenyalar l'emoció que em (ens) provocà el concert de la coral llorencina, que actuava conjuntament amb una gran orquestra i la coral d'Artà. 

Emoció guardada juntament amb la satisfacció i el reconeixement a la tasca desenvolupada per aquest ampla grups de llorencines i llorencins, molts d'ells sense gaire coneixements previs de solfa ni de cant, que foren capaços d'expandir una inusitada bellesa sonora.

Però, segurament, el nostre gaudir, el gaudir de l'espectador, resta encara molt lluny del gaudir dels participants, dels membres de la coral: sentir-se integrant d'un grup compacte que labora vers un objectiu comú, on hi ha una clara distribució de rols i funcions, sota la direcció d'una persona a qui reconeixes i acceptes els seus coneixements, veure com de l'esforç continuat en surt un profit reconegut pels altres... t'ha de proporcionar, per força, una pujada de satisfacció interior que es situa encara en un pla molt superior a l'orgull de veure el que familiars, amics i coneguts són capaços de fer.

Per uns moments, tots, a més de llorencins, varem ser membres de la coral llorencina!

"Soportando el paraiso"

Sant Llorenç m'agrada! (1 de 4)

Si. he manllevat la frase a l'OCB. Potser resultaria més rodó si digués, el treball de les persones llorencines m'agrada, però ja va bé el que hi ha. Es cas de que algú es pogués queixar de la pispa o d'una manca de creativitat, en la disputa argumentaria l'esdeveniment de dues circumstàncies atenuants, la primera es que compateixo la idea de que, els mallorquins en general i els llorencins en particular patim una mica de baixa autoestima que després pot prendre mil formes (timidesa, enveja closa, desconsideració...) i la segona es que, aquesta primavera han esclatat tantes coses que semblam...natura verge!

El  llibre: “Soportando el paraiso” és un llibre d'entrevistes de Marga Melià que pretén retratar la visió que aquests tenen de Mallorca i la vida. Sembla, pel que m'ha comentat en Rafel, que la idea de l'autora era editar-lo en català, però aquí també pesen les raons mercantils.

Bé, la qüestió es que dels vint artistes entrevistats, tres són nostres!, persones nascudes a Sant Llorenç i ciutadans del món. No en podem estar ben orgullosos?

En Tomeu Caldentey, cuiner d'es Molí d'en Bou

En Rafel Duran, director escènic

i en Joan Morey, artista audiovisual

Comparteixen pàgines amb altres artistes tan coneguts com en Miquel Barceló, na Maria del Mar Bonet, n'Antoni Cartany o en Biel Mesquida entre molts d'altres. “La crème de la crème!”

Si senyor! Ara anam! Això és bo!

Es un llibre que haurem de comprar...pels interessats aquí teniu un trailer

http://www.youtube.com/watch?v=hlGLpnGjO_Q

Una de llengua: Esgrellat!

Volia trobar el mot referit a grell (cadascuna de les parts separades per membranes, de què consta la part comestible de certes fruites i hortalisses, com la taronja, la nou, la ceba...) per assenyalar que el nostre és un poble separat en molts de sentits. I després de trescar el diccionari (graellat, gruillat...) he trobat el participi del verb esgrellar (dividir en grells) que s'hi escau.

M'agrada el mot, que no te res a veure amb la graella on, segons tradició, torraren el nostre sant patró. D'altra banda, trescar el diccionari, com acostumava a fer el recordat Mn. Joan Rosselló, sempre resulta una activitat que raja, calma curiositats alhora que en destapa d'altres. Però anem a la qüestió dels grells...

No solament som cinc nuclis separats físicament i emocional on cada un viu com si els altres no existissen; si no que, a més, en cada nucli hi ha entitats i associacions totalment desconnectades que res tenen a veure una amb l'altra; si no que, a més, els qui estan en grups d'una mateixa línia d'actuació, acostumen a donar-se l'esquena com els fesols, si no que, a més, encara que un determinat grup pugui tenir l'aparença de compacte, no sempre la realitat del que és justifica el que sembla...

Basta ullar qualsevol dels actes que tenen la consideració de públics

Potser hem arribat al cim de la desconsideració, menyspreu, ignorància...de les accions alienes. Segurament és normal, tots som fruit d'un temps i unes circumstàncies que empenyen a l'individualisme autosuficient disfressat de mil formes.

El Diari Digital que és a punt de néixer, pot ser un punt d'inflexió, una nova manera d'enforcar el viure en comunitat. Es moment de canvi!  

Una qualitat positiva que et reconeixes

Rient rient i sense una planificació prèvia, a les trescades dels Trescadors, s'ha iniciat una mena d'alfabetització emocional.

Es va començar per contestar a la pregunta “i ara com et sents?” després d'una excursió llarga i pesada, es va continuar amb el “que t'ha suggerit?” una imatge determinada i ahir...

Ahir no havíem encetat cap tema fins que, ja en el bus de tornada, na Renata, la positiva, decidida i valenta polonesa que parlant habitualment en castellà mostra acceptació, respecta i entén la llengua catalana fins al punt d'atrevir-se a fer la lectura del poema “El grog Blau” de Costa i Llobera, llançà la pregunta: “I avui que no feim enquesta?”

Va resultar un estímul sobre l'existent que provocà una intervenció en aquest continu sargit vital; farem l'enquesta, però... de què?. Hmm,hmm... ja està!, confiant amb el paper i el bolígraf de n'Encarna, “¿Quina qualitat positiva et reconeixes?”

De davant a darrera i, en general, de dreta a esquerra (hi ha tal imprecisió que descarta tant la possibilitat identificativa com el possible valor científic), varen anar sorgint els següents mots:

força física, procés de recuperació de paciència, fortalesa, simpatia, decisió, bon fons, positivisme, constància, positivisme, caparrudesa positiva, trull de la gent, encollonador, fusió amb la naturalesa, caparrudesa, optimisme, sinceritat, positivisme, satisfacció, habilitat per dormir en qu

alsevol indret, activisme, nervi/acció, aprenentatge ràpid, activisme i activisme.

Mes enllà dels mots, tant la intuïció com la lectura superficial d'entorns relacionals, derivada dels dubtes, els cares i els mots... em diuen:

• Les persones trescadores responen, sense problemes, a les propostes que es van fent
• El punt anterior evidencia confiança i bon ambient
• Els dubtes i les imprecisions determinen la falta de costum en l'automirada
• Estem mes acostumats a detectar abans els defectes que no les virtuts
• La falta de continuïtat impedirà conèixer el sentir que provocà la pregunta

Com diuen els excursionistes, per avançar s'ha de fer una passa rere l'altra!.

Imatge: degotís calcari sobre la roca que per posició i impacte de llum sembla una serpota, el condicionament dels nostres patrons mentals

Una de llengua: oronar

Oró

 Érem a Tènger, havíem pujat passejant en grup i na Margarida i en Tomeu ens mostraren la casa i l'entorn. Al final ens obsequiaren amb llepolies i coques que prèviament havien preparat. En la conversa informal sorgí el tema de les vivències de tota la família dels “Petits” en el reduït espai de Son Riscle i d'aquí es passà als modes i maneres de viure de la Mallorca preturística i a les anècdotes de l'amo en Jaume “Pistola”, aquell que sabia donar el que no tenia (coratge) i el que va tenir enginy per fer menjador un ca de barra prima que tenien a Calicant, “el va uronar dins es forn” I va ésser aquí quan en Pere Mesquida va assenyalar: “...si el va uronar devia ser dins un uró”. Veient la cara que fèiem va continuar dient, “si un uró un recipient que empleaven per posar-hi el gra...”, “jo havia sentit a dir que era dins el forn” li varen contestar. I aquí va acabar la conversa no sense el compromís de mirar-ho en el diccionari...

I efectivament, en Pere anava carregat de raó. El diccionari, entre altres coses, assenyala:

Detall de palla i trenat

2. ORÓ m.: “Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.
Loc. "Estar gras com un oró": estar molt gras (Alaró) / Refr.«Any d'aubons, any d'orons»: significa que en l'any en què abunden els aubons, hi haurà bona anyada de grans (Mall.) /  Fon.: oɾó (Tortosa, País Valencià); uɾó (Mall., Men., Eiv.).

Atenent l'espai on es movia l'amo en Pistola, es probable que l'oronàs en sentit figurat, es a dir que el tengués tancat cert temps dins el forn.

La conversa informal de Tènger ens pot portar a vàries consideracions:

a.- Les persones aprenem reflexionant i fent amb altres

b.- Quan hom te una certesa i s'enfronta al desconeixement generalitzat del grup pot entrar en dubtes.

Nota: Davant la disparitat de criteris en quan a la denominació escrita: Tenja (Coromines, Mapa de Mallorca de la GEM i Rodríguez/Grimalt), Tenger (Segura), s'ha optat per Tènger, tal com a pareix a la GEM, a Ramon Rosselló i en el llistat del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB.

Percepcions i emocions

Cada excursió amb els Trescadors aporta coses relativament noves i espectaculars; aquests mes varem anar a sa Galera i baixant pel Torrent des Salt arribarem a Deia, deixarem, però, que la persona a qui li ha tocat fer la crònica ho conti a la seva manera.

El motiu del present petit comentari es focalitza vers la feina dels animals carronyers i les seves conseqüències; de fet, mentre dinàvem, des d'una distància potser excessiva, varem poder contemplar com una bon esbart de corbs i alguns voltors, d'aquests marronosos, es disputaven les restes d'una ovella morta que hi havia en el coster de l'altra muntanya.

Bé la qüestió es que poc abans d'arribar al primer cim, quan ja havia acabat de ploure, i en un moment en que el caminoi convidava a passar afilerats, els qui fèiem de granera ens entretinguérem contemplant les presumptes restes d'un boc que quedaven sobre unes branques, ben arran del camí.

La consideració de boc sorgeix de les banyes i del color obscur de les restes de pell.

Imatge de Maria Mesquida

En Felip comentà el missatge que, de la imatge plàstica, en treia i, mentre na Maria ho fotografiava, en parlarem una mica; la conversa sempre es font d'idees, que es poden arxivar en el cervell o poden, com en aquest cas, incitar a l'acció. La imatge va destapar una curiositat: que en deuen pensar els nostres companys de trescada?.

Res, que per treure'ns el gat del sac, mentre asseguts sobre una explanada que semblava una era, descansàvem i dinàvem alhora varem fer a tots i de manera individualitzada la mateixa pregunta: i a tu que t'ha suggerit la imatge plàstica i “zoobotànica” dels ossos sobre la branca?

La qüestió es que la meitat de les persones del grup, ni l'havia vist!

De l'altra meitat que si l'havia vist, es van donar respostes diverses; i dins la diversitat es donà certa predominança de “m'ha recordat...”(altres casos semblants) i “fàstic”.

L'anècdota, el joc intranscendent, pot portar a la reflexió. Malgrat anem plegats d'excursió i tresquem el mateix itinerari, cada un ho viu a la seva manera; en funció dels interessos, de la curolla del moment, de la seva experiència, de les seves inquietuds i pors...

Potser acceptar i respectar aquesta coneguda i òbvia individualitat, és un primer pas per conquerir la convivència i afavorir la integració en la mòrula del grup.

Quatre ossos i una mica de pell seca, també poden donar que pensar. O no?

Absolescència programada

L'altre dia -de pagès- un reportatge de la televisió explicava tot l'embull referit al que s'anomena absolescència programada. Les eines han de tenir data de caducitat; una data de caducitat forçada i avançada que el mercat imposa als productes de consum més habituals: bombetes, electrodomèstics, petita maquinària.... En alguns casos s'aplica per la via directe, del tipus “aquesta rentadora no pot durar més de cinc anys!” a manera d'ordre de l'empresari al tècnic. En altres casos mitjançant la introducció de modes: ara toca cotxes esportius, ara de quatre portes, després els quatre per quatre, ara faldes curtes o calçons amples... Tot controlat per l'amo del calaix; i paga Manolo que per això fas feina!

Va resultar interessant el reportatge, entre altres coses perquè confirma el que ja sabíem, l'estructura està muntada perquè comprem, usem i tirem de forma continuada; i nosaltres en general obeïm sense qüestionar res de res. Fins i tot ens han fet creure que això ha de ser així perquè la roda "del benestar" no s'aturi, la roda del consum necessita continuar proporcionant gran quantitat de guanys a poques i comptades persones. Hi diem nosaltres els que consumim i pagam!

Ho sabíem i encara ens ho refresquen i ens mostren el descaro i la planificació de la tal absolescència. Una “tècnica” que produeix tones i tones de ferramalla i altres materials inservibles, alguns d'ells perillosos que, com no podia ser d'altra manera, acaben en el femer d'un país perdut de l'Àfrica o de Amèrica del Sud.

Una mica empegueït agafes i fulleges aquell vell manual que, entre altres cosse et convida a fer ús de les tres “r” (reduir, reutilitzar i reciclar) i vas llegint cada una d'aquelles “50 coses senzilles que TU pots fer per salvar la TERRA”, una joia, però...

¿Realment quins dels meus hàbits puc i vull millorar per ser més respectuós amb l'entorn i no fer el joc als que, sempre, fins ara, se'n surten amb la seva?

Vaig repassant i, de moment, tenc un enfilall d'intencions; ara es tracta de convertir-les ens accions i, a ser possible en hàbits de conducta. Apa!

Llengua del sentir

Sort que tot l'esforç que implica és allargar la mà i prémer un botó. Et desconnectes del mitjà i restes tranquil. Be, tranquil no és el mot; restes absent perquè ells continuen dient bajanades en relació a la meva llengua.

Si hi penses una mica tampoc no restes absent, una bavarada de ràbia puja de les entranyes del cervell al pensament conscient: i a més de dir bajanades cobren d'uns doblers que jo he pagat via impostos!.

Part de la meva aportació, per petita que sigui, va destinada a pagar un organisme públic que amb la inequívoca protecció dels partits majoritaris es dedica a insultar, a la vegada les tres llengües legals i minoritàries d'aquest Estat que anomenam Espanya. Una vergonya!.

I tot des del desconeixement, com si una llengua solament fos un vehicle de comunicació perquè dues persones s'entenguin.

Es la reacció de l'Espanya més cavernícola davant un fet que, des que va morir Franco hauria de ser normal i habitual: que tots els representants del poble poguessin parlar la llengua dels seus representats. En mancaria d'altra!

Totes les excuses: costos, eficiència...son excuses per deixar palès que es manté la vella imposició històrica. No ho entenen perquè no ho volen entendre. No hi ha res a fer. No és una qüestió d'ideologia, es una qüestió de respecte i acceptació de la diversitat. M'entristeix.

No em sorprèn gens ni mica l'increment dels vents de l'independentisme que comencen a bufar per Catalunya.

Aquí no, aquí tot ens va bé. Hi estem tan acostumats al no res....

Visions de l'atur

“No creguis el que veus...i veuràs!”, diu A. Cohen.
Les xifres de l'atur a la comarca de Llevant no pinten malament, si es comparen les dades de desembre de 2009 i de 2010. Així, segons fonts de la premsa:
Artà passa de 558 a 586
Capdepera de 1.098 passa a 975
Sant Llorenç des Cardassar de 462 a 443
Son Servera de 1.314 passa a 1.208

Aparentment tots milloren les xifres, però...
Es donen possibilitats de pensaments diversos, des de “anam bé, això millora” fins a “son xifres

de gent apuntada a l'atur, però molts d'ells fan feina”, amb la part de raó i transcendència que se li vulgui donar.

També és ver que si es considera, per dir una cosa, una cinquena part de les quantitats, i a cada unitat se li assigna una persona amb noms i llinatges, que potser sustenta una família, llavor la qüestió ja resulta més transcendent.

Les xifres diuen mentides. “Avui ningú no troba res” o “Aquí hi comença a haver molta gent sense feina”, és el comentari més habitual que, ara, sorgeix des d'entorns assistencials.

Les xifres oficials van per un vent i les evidències per un altre.

Tots tenim intuïcions per saber el que podem i volem fer.

La mampara

Dia de Reis. La vista llenega sobre les lletres grosses d'alguns diaris de Ciutat escrits en llengua castellana. A proposta d'una central sindical d'àmbit estatal, es demana una mampara que separi els treballadors del clients en la recepció del nou i polèmic hospital de Son Espases. Crec entendre que els treballadors tenen por, de possibles agents contaminants i d'agressions físiques.

La vista continua trescant altres titulars...Mentre el glopet de cafè envaeix les papil·les de la llengua, l'atenció del cervell recula i es ressitua a la noticia o comentari de l'hospital.

Es una nova aparició del vell dilema: qui serveix i que ha de ser servit?.

La qüestió també es pot plantejar des de la perspectiva de la finalitat, del “per a què”; ¿per quin motiu es va dissenyar una recepció sense mampares?

Com a possible usuari, i esper que no sigui per ara, el que m'agradaria trobar en arribar malalt a l'hospital, és una persona atenta i propera que m'orientàs i m'ajudàs en el meu dolor i en les meves incerteses.

No sé si és possible que els treballadors d'un hospital puguin viure en la total asèpsia, el que resulta obvi és que les mampares separen.

Propòsits

Un dels condicionaments del nostre entorn cultural actual ens convida a fer nous propòsits el dia de Cap d'Any. Supòs que empesos per allò de “any nou, vida nova”, acostumem a proposar-nos ser mes bons al·lots, deixar de fumar, començar el règim, posar ordre a determinats aspectes de la vida, cuidar el cos, fer-nos regals, no girar més la llengua quan parles amb algú que t'entén, destinar el 0,7% del sou per ajudar a qui ho necessita... i coses semblants.

Propòsits pensats, escrits o dits en ferma convicció en el moment en que es plantegen i que després acostumen a volatilitzar-se com ho fa l'esperit i, als pocs dies, desaparèixer del tot i sense gens de solam, fins que torna arribar un altre Cap d'Any.

Òbviament també hi ha persones que no se'n fan cap propòsit, ni per Cap d'Any ni en cap altra data. Fins i tot en conec que, potser empesos per la por, porten una cuirassa en tants de fulls a la inconsciència que o be pensen que no hi ha res a millorar o que ja està bé així com està; dos pols d'una mateixa idea central: no m'atreveixo a moure'm d'aquí on estic.

I com que sempre acostumem a justificar el que volem justificar, en el primer cas es sol dir que sortir de la zona còmoda costa molt, que resulta massa sacrifici... o estanca el tema amb un lacònic “no vaig poder”.

En el segon cas, quan la persona no vol fermar-se a cap compromís es costum aplicar-se la més contundent de les justificacions: tanmateix no serveix per res!

Darrerament, però, el que estudien el cervell i indaguen sobre el perquè pensem el que pensem, van descobrint cosetes ben transcendents com és ara que “el cervell no cerca la veritat, sinó el sobreviure” o “la victòria més dura és la que es dona sobre un mateix”; es a dir, el cervell, el nostre, el mateix que ens fa pensar, sentir i actuar, no ens ajuda gens ni mica a complir els propòsits de Cap d'Any ni tampoc els altres.

Però...si fos el nostre desig canviar alguna cosa, com podem guanyar la peresa del cervell?.

Segons Cordelia Fine (www.redesparalaciencia.com), hi ha un camí: en comptes de molts propòsits, un de sol, no més un.

I a més estructurat en petits reptes, un per a cada dia (per exemple demà no encendré la cigarreta que acostumo a fumar abans d'anar a dormir... i el dia següent un altra petit repte, i així)

Es a dir, convertir els grans propòsits en petites intencions controlables a curt termini.

Provar-ho no costa gaire; i si surt bé produeix fonda satisfacció, creixement i millora. Què més es pot demanar?

Per un 2011 farcit de propòsits treballats!

Veritats?. Quines?

“Qüestiona el que sembla obvi, res és el que pareix”, era un missatge que, gairebé de forma diària, repetia el vell professor Itamar. No hi ha realitats, donam per bones les interpretacions, individuals o col·lectives, que nosaltres en fem....

El missatge anava apareixent a la pantalla de la memòria, mentre escoltava la divertida i contundent presentació del “Pronòstic , calendari per a la Mallorca del 2011. Calendari nou, que dóna aigua quan plou”, amb textos de Tomàs Martínez i dibuixos de Josep Cortès.

En Miquel Grimalt, rient rient, ens deia que el calendari no deixa de ser una mentida, o si es vol en mes fi, un convencionalisme inexacte, tant pel que fa a la mesura tel temps com per les celebracions que si esmenten.

I tot sense sortir del nostre habitual calendari eclesiàstic catòlic!, del que correspon a la nostra cultura; que altres sistemes hi ha de mesurar el temps i de fer celebracions.

Malgrat tot, després ens recomanà comprar el “Pronòstic”. Que en altres formats i al llarg de molts d'anys es constituí en el llibre de consulta més habitual, si no únic, de la nostra pagesia.

Una de les 10 estratègies

Noam Chomsky, lingüista, filòsof i activista americà és, sens dubte, un dels pensadors vius més influents.
Per la finestra oberta de les xarxes socials, em va arribar l'altre dia, una de les seves reflexions: "Les 10 estratègies de la manipulació mediàtica".
Em va agradar conèixer la seva visió sobre les tècniques que acostumen a utilitzar els gabinets i centres especialitzats de comunicació.
De totes les estratègies, i potser perquè lliga amb la curolla que ens aquests moments em mou, la que em fa un tup-tup més persistent en el cervell és la darrera. Diu:
10.- "Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, els "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicologicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, mes gran que el dels individus sobre ells mateixos".
Les ones del coneixement no sempre arriben d'hora...i aquí, en aquests raconet del mon, en que han de travessar la mar i tot el Pla, encara més.

Regalar coneixement

La mirada, en la seva funció de finestra del cervell rodolava sobre les frases del "NoMiedo" de Pilar Jericó (poca broma, més de 30000 exemplars venuts). Mostraven, les llestres, un comentari sobre determinades pors que alimenten la frase "el coneixement és poder" en el sentit de "si jo ho sé i els altres no, m'hauran de menester". L'autora assenyala que aquest posicionament es la pitjor de les maneres de desenvolupar el nostre potencial, ja que quan menys donam, menys rebem. Es tracta idò de donar, com a passa prèvia al rebre, al créixer i a dissoldre la por a perdre el que es posseeix.
Va ser així que se'm va aparèixer el record i la imatge d'en Tomeu Caldentey Soler "Pinxo", el dia de la presentació del seu "Aplec culinari. 10 anys de cursos de cuina de Tomeu Caldentey-Es Molí d'en Bou al Centre d'adults" (09/11/2010, a la biblioteca Salvador Galmés).
Amb la naturalitat i senzillesa que el caracteritza, en Tomeu va parlar de l'evolució del concepte "cuiner" (abans segons mestre Tomeu Esteva, estaven tancats, anaven bruts i eren gelosos de les seves receptes), de la cuina d'autor, i del que li havien aportat els cursos.
Tot parla. No és, idò, casual que els mots introductoris a l'Aplec del primer cuiner mallorquí honrat amb l'estrella Michelin siguin justament d'agraïment a l'Ajuntament (per la iniciativa d'organitzar els cursos) i als seus "alumnes": "M'han ajudat a millorar la meva faceta com a docent i m'han donat per a poder fer investigació i recerca gastronòmica".
Si consideram aquesta actitud generosa i oberta que encara s'arrodoneix quan assenyala que "ha estat un plaer obrir el nostre espai de feina, el que consideram el cor del restaurant..." o quan fa referències de pertinença i reconeixement "a l'equip" no resultarà gens estany que aquest donar (temps i coneixement) retorni en "mostres d'admiració i agraïment" de la gent que participà i participa en els cursos.
Regalar coneixement, vet aquí una de les claus del desenvolupament personal que poden portar a la plenitud.
Decididament, crec que en Tomeu és un "groc" (segons terminologia de A. Espinosa) una d'aquelles que coneixes al llarg de la vida i que, per un o altre motiu et deixen petjada.

I si els plats (per començar d'un cuineret, eh!) ens arriben a sortir com li surten a ell, llavors ja serà com... tocar el cel amb un dit!