La plaça de l'Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig.
De mica en mica la fama anà en augment fins arribar a la plenitud amb els reconeguts Antonio Machin i José Guardiola poc abans dels anys seixanta del segle passat.
Tal va arribar a ser la identificació dels artistes amb la comunitat que José Guardiola, en partits de festa, arribà a jugar amb el “C.D. Cardessar”.
.jpg)
Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure's i , fins i tot, al pensar.
Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació.
El fenomen ovni, objecte volant no identificat, va néixer el 1947 quan Kenneth Arnold, pilot nord-americà, declarà haver vist fins a nou objectes que reflectien la llum dels Sol a certa distància de l'avió que ell pilotava.
A partir d'aquí es va anar estenent el fenomen on tothom hi ficava cullerada: que si extraterrestres, que si trobades d'albirament (es veu que determinades muntanyes resultaven més idònies que les altres), fins i tot, si no recordo malament, es varen arribar a fer programes específics a la televisió pública sobre el tema.
N'Antoni Serverí, per compte de es
Sord, hi treballava de picapedrer a ca Madò Anita. Es veu que es
conegueren amb el guixaire i, mig en broma i mig en serio, es
començaren a picar: que si jo, que si tu...
Aleshores n'Antoni mostrava pretensions de bon ciclista. Era un dels pocs llorencins que disposava d'una bicicleta de manillar baix per a ús de trasllats habituals
.jpg)
La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor.
Acabada la funció, la seva tasca, s'aixecava i se n'anava. No hi havia espai ni per a la conversa ni per a salutacions afegides. Feia la seva feina i se n'anava. Una feina que no tenia assignada ni, que sabéssim, pactada amb el rector o el vicari. Simplement venia els dies de festa grossa a manxar i alliberava, d'aquesta manera, la tasca d'un dels escolanets o d'un altra “voluntari”.
No tenia el nom gens
original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes
encara eren centres d'ocupació i rendibilitat agrícola responien al
nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.
Els noms dels animals a les possessions s'anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro... en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills... i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s'han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró
En Sebastià Roser va estar llogat sis anys a Son Cardaix per fer de porqueret. Dels vuit als catorze anys. Hi va arribar després de la primera comunió i se n'anà quan li va sorgir l'oportunitat de fer de picapedrer a Manacor i, així, guanyar més doblers. -T'havies d'espavilar!, em digué en el moment de confirmar l'anècdota que havia contat n'Antoni Pascual.
.jpg)
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d'infants, de descarada explotació infantil.
En el nostre entorn ésser picadors de pedra o picadors d'esquerda, en els anys cinquanta, era una professió com una altra.
“Picar pedra” encara ara és sinònim de laboriositat continuada.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s'arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l'alimentació familiar de tot l'any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader.
.jpg)
Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura.
Se n'havia de parlar llargament i s'havia de preparar. Sempre hi havia, parent o veïnat qui, coneixent el procés de l'eixida enflocava allò de:
-Has d'anar a Palma?, idò hauràs de besar es cul a n'es portalà!.
Eren fidels clients del cafè de Cas Pinxo. Es veu que el pare d'en Nadal i de n'Antoni tenia mà esquerra per gestionar els capricis dels membres de la pandilla. Segons conta n'Antoni Pascual a vegades trobaven algun dels membres de la pandilla que anaven a collir un matí d'ametles a compte del cassiner.
De entre les múltiples annerotades que va fer “sa Matança” en destaca un simulacre de judici que es teatralitzà a l'interior del cafè.
.jpg)
Resulta curiosa la mobilitat dels costums socials. ¿Qui, en quin moment i per quines raons va decidir deixar d'anar a passejar a la carretera de Son Servera i va començar a passejar pel carrer Major?
Els qui vam viure el trasllat del jovent del cafè de Ca na Mena a l'Olímpic podem intuir que l'atzar i el lideratge en resulten fonamentals.
Després de varis intents, no reeixits, d'estudiar el tema sota l'orientació de Bel Moll, Lourdes Melis (2014), amb el guiatge de Sebastià Serra, enllestí “Tallers, brodadores i brodats a Sant Llorenç des Cardassar. 1924-1974”, un treball d'investigació publicat el 2014 que fa part de la col·lecció Pou Vell. No sols ara tenim detallada informació sinó que, posteriorment, es reté reconeixement formal amb la celebració del ”Any de les brodadores” i amb el canvi de nom de la carretera de Son Servera per “Passeig de ses Brodadores”.
Fa una seixantena d'anys, de forma ben diferent, ja hi jugaven a batalles.
Sols hi participaven nins o jovencells. S'arremolinaven a diversos indrets, un dels més populars era Son Tàrrec i al coster entre aquest i les vies del tren, tot establits de la vella possessió de Sa Cova. El lloc preferit era l'anomenada “cova de ses genetes” que no era gaire cosa més que una vella mata de dos pisos entorcillada, però que exercia la funció de símbol. Qui dominava la cova de ses genetes es sentia del grup guanyador o, si mes no, guaitar-hi quan la dominaven els altres era una proesa que evidenciava el valor i l'atreviment dels qui ho aconseguien.
Ens situam, si fa no fa, en el Sant Llorenç de 1960 del segle passat. Don Mariano Serrano, el reconegut mestre, entre altres coses, per haver iniciat a Sant Llorenç i des de l'escola pública la formació de nous batxillers, havia arribat, en tren, el 1958. Posteriorment va viure en un pis de l'antic carrer Calvo Sotelo, avui Església i, si no vaig errat, ja s'havia tornat casar.
Del seu primer matrimoni -sembla que la seva dona havia finit a les riades valencianes de 1957- era el seu fill Fernando, aleshores pollastrell.
No sabem per quin motiu un tal Escandell que segons es comentava havia fuit de la presó de Palma, devia tenir alguns temes oberts amb en Fernando. Certament, com sol passar en els adecdotaris, no es coneix res com a cosa certa, hi ha certa nebulosa de desconeixement.
El que si es cert es que aquell desconegut, no gaire ben vestit, va comparèixer a Sant Llorenç i, demanant demanant, va localitzar la casa del mestre. Va esperar la fosca per intentar, pujant per la canal, arribar al pis on vivia el mestre amb la seva família.
D'aquell grup de soldats, alguns destacaren per la seva planta i simpatia. Eren guanyadors i portaven uniforme i això els donava un valor afegit.
Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar. Ben fresca és la consideració de l'ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d'art o de cultura popular tradicional.
Quan la gent, exclusivament homes i fonamentalment joves feien vetlada en el cafè, fumant, jugant o parlant (ja se'ns fa difícil recordar-ho o imaginar-ho). Quan l'avorriment vessava, en tropa, sortien a er alguna eixida, normalment una annerotada on algun veïnat en rebia les conseqüències. Una situació molt semblant a la bellament descrita per Mn. Galmés a “Flor de card” quan parla dels boiets i En Rosset Baió.
De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l'espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s'assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d'aprendre coses noves.
.jpg)
Vivia a Son Formiga, en una d'aquelles cases que tenint el frontis a l'actual carrer Ponent gaudeixen d'un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.
