 |
| Sant Llorenç, Son Carrió, Sa Coma |
Mirant la fotografia on
es contemplen els tres nuclis de població del Terme Municipal: Sant
Llorenç, Son Carrió i la Zona Costera, i també considerant la
importància econòmica així com la variabilitat poblacional i
singularitat d'aquesta darrera, se'ns planteja el dilema de
l'enunciat.
Sempre s'ha de triar i,
de fet, els nostres governants ja han triat al intentar satisfer les
demandes generalitzades de les persones de cada un dels nuclis. Cada
comunitat vol gaudir de tots els serveis possibles i, a més, de
forma propera: la “nostra” biblioteca, el “nostre” PAC, el
“nostre” teatre, el “nostre” poliesportiu, la “nostra”
piscina, les “nostres” oficines municipals...però:
Es sostenible aquesta
proposta que, amb certs desequilibris zonals, s'intenta aplicar?
Segurament no resulta
gens fàcil trobar punts de confluència (La tradicional “tothom
que miri per a ell i Déu per a tots!” ens marca), però malgrat
això i des d'un punt de vista de ciutadà del mon, on tot és
relacionat amb tot, es pot mantenir aquest nivell de despesa?
Certament tots hem de
poder gaudir dels mateixos serveis i sempre a l'alça (¿Per què
hauria de tenir, per exemple. més transport públic un ciutadà de
Galícia o de Palma que un ciutadà de Sant Llorenç o mes espais de
reunió comunitària un ciutadà de Petra que un de Son Carrió?).
Però, ¿com es pot
entrunyellar aquest desig quan el llençol no arriba? I encara
més, ¿com es podrien equilibrar els serveis dels diversos
nuclis de població?
Val a dir que, de moment
i fent equilibris, sembla que els nostres governants se'n surten,
però, tal vegada, comença a ser hora de reflexionar, de forma
conjunta, sobre aquestes o altres preguntes. Implica visió de
globalitat i, per descomptat superar aquesta mena de “auto odi
entre els diversos nuclis de població” que s'ha deixar arrelar (si
més no aparentment) des de diversos posicionament polítics i ha
donat, fins ara, els seus bon rèdits electorals. Un auto odi que
segurament neix en la desatenció històrica del nucli amb més
habitants vers els altres i que, al no haver-hi polítiques
mitigadores, sembla que desemboqui, segurament per manca d'informació
i transparència, en una suposada espiral de greuges comparatius, que
es percep segons el posicionament en cada un dels nuclis.
La profunda i àmplia
crisi -econòmica i de valors- que ens toca viure ofereix, també,
les seves oportunitats. Potser arriba l'hora de repensar moltes
d'aquelles coses que “son així” o “sempre s'han fet així” .
Son moltes les preguntes
que podrien tancar aquest comentari que voldria encetar, o millor
suggerir, un tema local de transcendència futura. Fins i tot
resulten abundoses les preguntes que resten una vegada descartades
totes aquelles que sobrepassen l'estricte camp d'acció personal.
Camp aquest, el de l'acció
personal, que a més de ser l'únic que tenim a l'abast és el que
ens protegirà dels dubtes i les incerteses. Si hi ha previsió de
temporal convé amarrar bé la barca!
Per això, ara mateix,
crec tenir treballat i clar el meu posicionament: tan sols
m'interessa una democràcia participativa, que conrei la
transparència i cooperació entre les persones i les comunitats. De
tal manera que l'aplicació de solucions a presumptes problemes
resulti derivada de la negociació i el consens.
.jpg)
