Cada quatre anys...

Després del silenci forçat imposat per la dictadura entenguerem, de forma errònia, que la possibilitat d'anar a votar havia de ser sinònim de democràcia, de participació, de pluralitat, de transparència... i de totes aquelles utòpiques virtuts que havia congregat “el desig de canvi”, la inajornable necessitat d'una nova manera de ser ciutadans, de fer política.

Fins i tot pensàrem, també de forma errònia, que s'havia superat, amb escreix, allò de "atado y bien atado", la famosa frase del Dictador.

En aquell desig de canvi, amb encert i clarividència, el capellà poeta dels marginats -que ja no és capellà, però si poeta i treballador de marginàlia- reclamava, amb contundència, “persones netes, honrades i poc gastades”

De mica en mica ens adonàrem, però, de que res és el que sembla que és. Que rera l'aparença de llibertat s'hi amaga la manipulació dels missatges. Que rera el treball per a la comunitat s'hi amaguen interessos personals forts -tant forts que fan que qui toca poder, pogues vegades l'amolla per voluntat pròpia-. Que els mots agafen pàtina personal -¿és el mateix el concepte “atur” pel polític que per l'aturat?, ¿és la mateixa la transparència que es desitja que la que s'ofereix?-. Que una cosa és el programa i altra -generalment ben diferent- són els fets...

Amb els anys, sense deixar de participar-hi, -tots participam en el procés d'una o altra manera!- aprens a agafar distància. A mirar les jugades i gaudir del moment...

Si resulta cert que tot és relaciona amb tot, i que basta analitzar un tros per coneixer la totalitat, llavors haurem de valorar la sort que tenim al viure en una comunitat amb distins nuclis poblacionals relativament abastables. On la majoria coneix una part -i per generalització, pensa coneixer el conjunt- dels habitants de la localitat.

I és una festa!

Per uns dies, els candidats surten i es mostren -de la mateixa manera que ho feim els "opinadors"-, llavors -com no podia ser d'altra manera-,... surt tot!. Entre altres coses:

Una imatge personal que, amb retocs i sense,  diu el que diu: el posat, els ulls...parlen! -¿perquè dec tenir la sensació de que alguns ulls manifesten cansament?-.

Després hi ha això que en diuen taules, el domini de les situacions, la lluita del qui diu part del que sap contra el que no sap i pensa saber. El poder del coneixement front la força de les promeses del que, en opinió dels candidats “hauria de ser”

També les actituds personals, els posicionaments d'autodefensa -aquesta mena d'esport nacional, de passar la responsabilitats del que és negatiu als altres-; la manipulació dels mots: tu em dius blanc i jo et contesto que fa sol; les silenciades i aparents incoherències; la por a perdre el que es gaudeix...

Malgrat les primeres aparences, les campanyes sempre són mogudes: hi ha el que es veu, i també el que es fa i no es mostra -com es podria mostrar la persuasió de la innocència i del desconeixement?-.

Fins el dia de les eleccions, on tothom vota el que considera que ha de votar -alguns,com s'ha dit, amb cert engany, altres fent suposades càbales amb la raó- sempre des de l'emoció. El sentir filtra, pesa i decideix!.

I després del recompre de vots, les cares. Algunes, la majoria, ho tenen difícil per amagar la decepció -les expectatives eren unes altres!-; alguna mostra un somriure de satisfacció no sempre ponderat -derivat del saber que, segurament, mantendran el que tenien o assoliran l'espai desitjat-.

El dia següent, tot segueix el seu ritme, els ullastres continuen amb la floració i les velles dels aucells alimentaran les butzetes dels nius. Canvis?. Potser. Els permesos per l'estructura -hi tenim competències?- i la comunitat.

Cada quatre anys, festa!.