Doctrina Romanones

Ho he pogut constatar en l'àmbit professional. I també en àmbits personal i grupal, com a integrant d'un col·lectiu

I es que hi ha costums que, sense adonar-nos, portam a la motxilla en forma de cua de nissaga. Tal és el cas del que es coneix com «Doctrina Romanones»¹ que també he vist atribuït a altres personatges de la mateixa veta.

Sol resulta dolorosa quan se'n reben les conseqüències. No tant quan s'aplica o se'n poden treure avantatges.

Es tracta de quelcom «tan normal» de fer tots els favors possibles als amics; de fer, tot quan puguem, la punyeta als contraris, i d'aplicar la llei o la norma moral establerta a tots els altres.

I com molt altres criteris heretats que es troben a l'inconscient ho aplicam sense adonar-nos.

Tan sols la consciència, la constatació del fet amb altres i el posterior treball possibilitarà el canvi. Es a dir, lo fotut no és sols que s'apliqui la Doctrina Romanones, si no que, es justifiqui, es «normalitzi»²

Segurament no caldrà furgar gaire en la memòria perquè el lector pugui recordar casos recents, de l'aplicació en diferents matisos de l'esmentada doctrina.

Malgrat l'arrelament i ús, però, no sembla ser aquest un camí gaire encertat. Primer perquè ens empeny a l'egocentrisme cec -gaudeixo de ser el centre del cosmos!- sense considerar que és condició, també, de tots els altres ésser vius. Segon perquè als estar relacionat tot amb tot, tots -amics, contraris i indiferents- fem part d'una mateixa globalitat. I tercer perquè, derivat dels punts anteriors, tant al fer el favor a l'amic com al perseguir el contrari traeixo un presumpte equilibri natural. En definitiva que la doctrina que tan be sabem aplicar pertany a un vell, castís i caspós paradigma que, avui, s'hauria de considerar superat

1A los amigos el culo, a los enemigos por el culo y al indiferente la legislación vigente

2Es coneguda aquella expressió tan nostra de «o no va fer el Bonjesus apostols als seus parents?»