Deia, fa temps, el
poeta:
...Quan els nostres terrers no brosten savis
serà perquè els silencis maten l'aire.
Damunt el dol calent, jurem propòsit
de lluitar perquè prompte ningú mori
inevitablement -es la paraula
en clau- crucificat al llit d'un càncer.1
Fa
anys del desig d'en Santandreu, i ja en duc un enfilall de persones
properes, de l'entorn laboral, maltractades per la maleïda malaltia:
en Miquel, en Juan Carlos, en Fernando...i ara tú, Macià. La falcella
sega il·lusions quan vol i a qui manco esperes.
Però,
en cada cas, després del dol, resten els moments compartits, els
mots, les anècdotes, en alguns casos les discrepàncies...i el
sentir que tot ho embolcalla.
Des
de la distància, adesiara, en el record apareixen imatges i mots.
Amb la concreció críptica del haiku:
Ets,
sense esser-hi!.
La
mort no ens allunyarà,
resten
les lliçons.
Sense
adonar-me'n, te n'has anat, Macià. Quedarà pendent, idò, si més
no, una conversa, la del reconeixement.
Aquella
recomanació de determinades lectures, la perseverança, els
objectius clars, la predisposició a l'ajuda, el reconeixement d'un
entorn de condició humana no sempre desitjada, el dret a les pròpies
incoherències...i fonamentalment la lluita per un mon més ecològic,
més equitatiu, més humà i més formador, entre altres, seran idees
que acompanyades del somriure sota l'ampla front i els ulls clars, es
faran presents en el meu record.
Compartint
anhels des d'un distint posicionament laboral, ha resultat un profund
i asserenat plaer poder gaudir de la relació. Potser enyoraré la
disponibilitat de la conversa, però hi ets. Gràcies
1De
«Clam per un home bo, mort abans d'hora». Santandreu, J (1972).
Nu.Poemes. Manacor:Casa de Cultura. Caixa d'Estalvis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada