En Wagensberg en un
dels seus aforismes, ben encretadament, es demana si l'atzar és un
producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec
de la naturalesa.
M'ha
vengut al cap per la coincidència que ha suposat la lectura de «Los
mitos» de Joseph Campbell amb la caragolada de Sant Marc i la
crònica de la pancaritat a Son Vives, publicada a Card.cat on
s'assenyala «...han
sortit al pati que hi ha defora de la capella per berenar-hi.»
Mentre
amb el fasset netejava les herbes de les petites tomatigueres
sembrades directament a lloc, sense la passa prèvia del planter, el
pensament donava voltes a la qüestió.
Quantes persones de la nostra
ruralia degueren menjar caragols el dia de Sant Marc?. Pel que diuen
les cròniques i les informacions dels restaurants, moltes,
moltíssimes. De les persones que menjaren caragols, quantes n'hi ha
que pensen que el fet més o manco tradicional, cura el dolor derivat del
"romàtic"?. Poques, segurament, avui, molt poques.
Però ja va bé
fer una caragolada o, si mes no, menjar, adesiara, un plat de caragols substanciosos i ben cuinats.
Antany
segurament hi havia persones que, amb precisió, eren capaços de
relatar els canvis experimentats amb la menjua o, tal vegada,
d'establir comparacions entre l'encert de ser fidel a la tradició en
comparació a aquella altra persona rossegada de dolor.
I
de la inconsistència de les creences dels miracles caragolers de
Sant Marc el pensament va transitar cap a Son Vives i la
«tradicional» pancaritat -no sé per
quines cinc-centes, inclosa
en el programa de la «setmana dedicada a Mossèn Salvador Galmés»
organitzada per l'Ajuntament-. El pensar s'orientava vers la
facilitat i inconsistència en la creació de determinats costums.
Basta que una persona amb certa autoritat faci una lectura
interessada i una determinada interpretació d'una llegenda local
publicada en un dels volums de les rondalles perquè una sala de la
possessió de Son Vives es converteixi en l'antiga Santa Maria de
Bellver.
Es
igual el que puguin dir els estudiosos del tema com Mn. Gili o els
historiadors; «noltros a lo nostro!», -com
deia un slógan escrit sobre l'asfalt del camí aquell dia de la
cursa ciclista-, i amb un «sempre s'ha
fet així!» es mata qualsevol insinuació de dubte.
Situat
en el trànsit de l'aprenentatge, encara no reeixit, en el no jutjar
les accions de les altres persones, afegit amb l'empelt de les
aportacions de Campbell, es contemplen aquestes eixides: els caragols
de Sant Marc, la pancaritat a Son Vives... amb un complaent somriure.
I
si s'agafa certa distància, i es continua amb el pensament, el
somriure es transforma en ganyota: s'ha perdut una altra oportunitat
de fer prevaler el coneixement contrastat
fins el moment sobre les creences inconsistents.
Es
el que hi ha!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada