Missatges involuntaris/2

A vegades, els fets intoxiquen o complementen les pròpies idees. Una obvietat. No podem viure al marge del que passa al nostre voltant.

Tenia embastat un «missatges involuntaris/2» relatiu a la desconsideració i masclisme que, a vegades, se'n deriva del mon futboler. I més concretament del mon del futbol infantil. Els mestres detecten fàcilment els infants futbolers que copien models prepotents, de la mateixa manera que detecten els canvis de temps, els fills de les famílies desestructurades, o aquell altres que es desenvolupen en un entorn de creativitat.

Les recents imatges dels pares que s'apallissaren en el camps de futbol d'Alaró incita a tractar també el tema de treball d'equip o treball en grup -a manera d'afegit a l'anterior escrit focalitzat vers una conversa sobre la violència de gènere- , tot ens porta a una altra obvietat: no es pot planificar una acció educativa per a infants sense comptar amb implicació dels pares.

Una imatge, aquesta dels pares que s'apallissen -notícia de primera plana arreu de l'Estat-, que esbuca qualsevol proposta formativa relacionada amb el passat de treball en equip empesa pel club o pel corresponent entrenador. Però tambe, alhora, alimenta nous camins de futur.

No se'n coneixen les entreteles -tant els mitjans com la xarxa s'han centrat amb les imatges- però si suposam que els clubs i l'entrenador hagin intentat treballar la superació dels models professionals, allò de «guanyar i guanyar» de n'Aragonés o de «en futbol tot s'hi val» de Cruyff o el manegat «es cosa d'homes!» així com les escopitades o les conegues «tanganas» (estaria de més que la Federació sancionàs les manifestacions públiques de falta de respecte als altres?).

Si suposam, deiem que el club no solament ha frenat el trasbals dels models professionals al joc infantil, sinó que, a més, considera valor afegit i recompensat el fet que els entrenadors utilitzin llenguatge integrador superant els habituals: «corres com una nina!», «no serviràs per res mai», «no veus que aquests són millors!», «hem de guanyar costi el que costi!, «no el deixis passar»...

I també, i es molt suposar, que el club disposa de suports professionals: metges, psicòlegs, didactes... que, propiciats pel corresponent ajuntament, donen suport i complementen la tasca d'aquests entrenadors. Llavors resultaria que la trista imatge dels pares, en un moment, hauria esbucat anys de feina. 

Es clar que si es treballàs seriosament l'esport infantil, es poc probable que es donessin les imatges que hem contemplat amb indignació.

Segurament ara, tothom es traurà la pols de damunt i es culpabilitzarà a mitja dotzena de persones que no varen poder controlar els seus desorientats i descontrolats sentiments.

Potser no s'han treballat prou els límits que haurien d'imposar els valors de l'esport infantil: el plaer en el joc, els respecte als altres, el dret a la participació, compartir els moments feliços, l'acceptació del rols en el grup, els aprenentatges derivats de les errades... Segurament no basta editar cartells i escampar consignes, s'ha de treballar conjuntament, cos a cos, entre educadors, pares i instructors...i això implica temps, feina i despesa. Si no és així, fem osques. No val apel·lar al sentiment d'orgull local.

I tornam als missatges inconscients, quan disfressam les nines de «lolitas» o reclamam al fill que sigui un «macho, machote», desviant-los de la seva condició d'infant i persona humana, volguem no volguem, transmetem models ancestrals de masclisme, de quan l'home era caçador i la dona cuidava la família; models fomentats, també, per la desenfrenada societat de consum que ens ha tocat viure. N'hi ha prou amb analitzar la publicitat que ens arriba per confirmar la pervivència dels antics models. Els qui en treuen benefici ho solen justificar dient que és «el que demanda el públic» o que, «les empreses no tenen ànima» i que el que compte són els resultats.

En el fons, aquest cas, com molts d'altres, és redueix a una qüestió de respecte i de valors. A la voluntat de treballar els valors.