Una
d'aquelles presumptes «veritats universals», una d'aquelles idees
on tothom mostra acord seria aquella que es pot resumir dient:
«l'autocrítica és necessària, de fet és l'instrument bàsic
per evolucionar, per millorar». També s'acostuma a senyalar
que, la sentència esmentada, és aplicable tant a accions
individuals i personals com referit a accions de grup o d'empresa.
També
s'assenyala que per fer una autocrítica afinada cal disposar de full
de planificació prèvia. D'una planificació d'activitats que
contempli, entre altres coses, indicadors d'avaluació.
Respondre
a la pregunta «com sabré si he encertat?» resulta, des d'aquesta
perspectiva. fonamental. Planificar, d'altra banda, implica disposar
d'objectius, de intenció i desig d'arribar a determinades metes. Com
podria posar un exemple concret sense por de ferir cap
susceptibilitat? . Ja ho sé l'aplicaré a ses Sitges. A l'hora de
valorar l'acció realitzada es podrien considerar «el número de
visites», el número de «repetidors» d'un any per l'altra, el
«canvi d'actituds» que s'haurien d'indagar fent i comparant
entrevistes abans i després, «enquestes de satisfacció»... en
funció dels interessos, s'enfocarien els aspectes a avaluar.
Òbviament
una primera primera passa en resultaria determinar el que es cerca o
pretén, el «per a què» es fa el que es fa. El «sentit» de
l'acció.
Per
descomptat, planificar, programar i avaluar implica coneixements,
energia i temps; recursos
Un
altre camí d'autocrítica, més fàcil i potser no tan quantificable
ni fiable, és el tradicional «passar comptes» amb posterioritat a
la realització de qualsevol dels actes realitzats de forma
intuïtiva. Es a dir, perquè es considera que pot resultar encertat,
es decideix posar en marxa una activitat, es fa, i després es
considera que s'ha de fer una «memòria», destacant els aspectes
encertats i d'altres a millorar. Aquest tipus d'avaluació es pot fer
de forma individual (de fet sempre estem «passant comptes» de les
nostres accions), i també de forma compartida. Una reunió, o millor
encara, enquesta personalitzada que complimenten tots els que hi han
participat definint un, tres, cinc... aspectes que es consideren
encertats i altres tants que es consideren «a millorar». Després
es tracta de tabular les dades i oferir els resultats al grup. Obrir
comunicació!.
Una
tercera via en podria resultar el que podríem anomenar «comportament
animal»: fer a cop d'intuïció. S'intueix, en cada cas, que podria
anar bé (sortir de l'aigua en el cas dels granots, sobrepassar la
reixeta de la gàbia en el cas de l'aviram o, en el cas d'animals
gregaris com les ovelles, seguir a la més atrevida) es fa, i ja
està. Qui dies passa anys empeny o allò de festes
passades, coques menjades. Aquesta
tercera via, considerant les presumptes errades que, vistes des de la
distància, es van repetint dia
si i dia també, seria la més
habitual.
Ei!.
Es una reflexió estrictament personal. No hi ha res més ridícul
que parlar a qui no escolta (d'aquí les tècniques d'escolta activa)
o pretendre donar consells a qui ni els demana ni els necessita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada