50 anys del Club Card. PN/2 Les claus de l'èxit

De la mateixa manera que les raons i motius de la gestació resten una mica tèrbols, les raons d'èxit d'aquell primer moviment socio-cultural llorencí, amb ulls d'avui, semblen clares i transparents.

A manera de primera consideració s'ha de tenir en compte l'existència d'una mena de desert pel que fa referència a les inquietuds socials i culturals.

Cert és que hi havia hagut certes agrupacions o pandilles que s'havien posat nom, com s'Antorxa i altres semblants, amb la finalitat d'estrènyer vincles o passar-s'ho bé Cert és que hi havia hagut representacions teatrals i sarsueles muntades amb la finalitat de recollir fons per al futbol. Cert és que l'església també muntava representacions i activitats amb la finalitat de fidelitzar i revitalitzar la fe...

Però, per primera vegada es creà una associació formal amb la finalitat de treballar aspectes de desenvolupament cultural, social i d'esports alternatius. I es clar, el primer és el nou, el que pot crear precedents.

50 anys del Club Card. PN/1 Gestació

Tal dia com avui, fa cinquanta anys, de banda l'esperit nadalenc, segur que una il·lusió afegida ens embargava el cor; preparàvem, per al dia de Sant Esteve la festa d'inauguració del Club Card. Intencionadament he posat “segur que una il·lusió...” perquè realment no me'n record de res.

Tampoc en record la gènesi ni la gestació. I mira que ho he provat de recordar-ho!, usant els diversos racons de pensar que tenc avesats. Però no hi ha manera. Tan sols uns flaixos orientadors.

Sortosament la realització de les entrevistes relatives al Documental que queda a youtube han evidenciat que amb això de la memòria no som gens excepcional.

Ara sabem que la memòria a vegades ens enganya però, a més, hem pogut constatar que d'un mateix esdevenir, cada un en guarda els seus i diferenciats records. I també que els consideram com a cosa certa i viscuda malgrat a vegades la documentació existent pugui evidenciar el contrari.

Una altra cosa que avui sabem i que abans no sempre teníem en consideració és que a l'hora de contar coses, cada un hi posa les seves singularitats en consonància amb el seu relat vital. Com deia aquell tot el que es diu és dit per alguna persona, en el sentit que tothom ho conta a la seva manera i que, per tant, hi ha moltes maneres de contar una mateixa cosa.

50 anys del Club Card. Petites narracions/0

Com t'ho diria?                                                                                         Jerònia Mesquida

Érem joves, innocents i ambiciosos.

Quan encara crèiem que el món era nostre i que es deixaria modelar com argila tova pels nostres somnis i els nostres projectes.

No sé com, ni quin va ser el llevat que propicià aquella eclosió.

Si sé que per primera vegada hi hagué un espai compartit, dins aquell poble petit i quasi ignorat, que rodava amb la inèrcia dels temps, del que ningú res no esperava.

A la Sala, en aquells dos quadradets de la segona planta de l’Ajuntament, concentrats, segurament amb fumassa, bressolats per la música, parlàvem, -parlàvem tant!- compartíem, projectàvem, rèiem, ciclostilàvem, ens il·lusionàvem i creàvem. 

Més torrent

 

Ara, poc més de tres anys després de la torrentada, presumptament (?) hi diuen la seva. Es tema de conversa a la taula del cafè. Els mapes varen aparèixer l'altre dia a IB3 Televisió. Un projecte?. Un globus per sondar opinions? Una estratègia per dividir la població llorencina?. Son els projectes del torrent que estan disposats a pagar?... No s'ha explicat i per això no ho sabem!

Els polítics s'omplen la boca parlant de transparència i encara és l'hora que s'ha d'explicar la discutida intervenció que es va fer en el torrent just després de la torrentada. Tant de parlar de tasca feta i escara, fins fa ben poc, hi havia finques esbudellades esperant el final de la intervenció.

8 de setembre

 08 de setembre, 1921

Quan partiren ja era sol alt. Dia humit però de sol calent semblant a tots els altres vuits de setembre. Rostolls cremats pel sol, ullastres i mates amb fulles arcades de sequera. Els carros carregats d'eines i ormejos. Infants i dona a peu, darrera darrera. Comptant petites aturades, tenien unes quantes hores de camí. A migdia, just quan l'ombra començava a llepar la façana de la casa, havien de ser a sa Carbonera. Possessió allunyada, inhòspita, de terres primes. A la mateixa hora, el pagès sortint, després de les pertinents entregues de llençols, se n'anava per cercar ventura en un altre indret.

Tres hores llargues de pols i sotracs de les llantes de ferro sobre les pedres. Cel llis. Converses rialleres d'il·lusions i esperances. Els acompanyava l'inseparable blonco Joan, encara fadrí.

L'artista "Nublao"

La pregunta començava amb el “qui és més artista qui....o qui.....” -en els punts suspensius hi poden anar les ocurrències i comparacions que hom vulgui platejar-.

La resposta va ser contundent “-i perquè necessites fer competicions?. Son manifestacions diferents, no vol dir que una sigui millor que l'altre”.

La conversa continuà a l'entorn de l'art i els artistes. Per a l'interlocutor la fita artística rau en el “per a què?”, en la finalitat, en la intencionalitat i que afecti, tant en la realització com en els resultats als sentits, a les emocions tant de l'artista com de l'espectador.

Fer per fer?

Mentre redactàvem i es publicaven articles a Flor de Card, com dirien els d'Antònia Font, “vivíem de puta mare”. Les nostres intuïcions eren llei i norma. La tirada d'exemplars i les altes i baixes dels subscriptors ens facilitaven el nombre de “presumptes lectors” i...tots contents!.

Arribà el canvi tecnològic. De Flor de Card es passà a Card.cat. I amb la tecnologia surà la crua realitat: el que fem, el que redactam interessa a ben poca gent.

Ens podem embullar a nosaltres mateixos o aplicar el tradicional “qui no se conforma és perquè no vol”. També es pot aplicar el tradicional “m'ajuda a passar el temps”. Tot el que és licit és permès.

Drets bàsics

Adesiara s'assenyala que tothom, és responsable dels seus actes, que tria el seu camí. Si mes no, en part, deu resultar cert. Hom pot decidir posar els colzes sobre una taula per estudiar hores i anys amb la finalitat d'evolucionar i millorar; o pot decidir posar els mateixos colzes sobre la barra d'un cafè i passar hores petant la xerrada amb la finalitat de passar-ho bé o entretenir-se.

Si primmiram, però resulta que tal llibertat no és del tot plena: estem condicionats per la nostra motxilla familiar, pels iguals del nostre entorn, per les nostres experiències...i per tot un broll de missatges no sempre conscients.

També s'assenyala que determinades responsabilitats van associades a la feina que hom desenvolupa o al càrrec que ostenta. Responsabilitats que fan part del sou i que s'han assumir perquè així ho diu el contracte laboral o les promeses fetes a l'hora d'assumir el càrrec. A tall d'exemple, els polítics han de prendre decisions, els doctors universitaris han d'investigar, els paredadors han de fer parets belles i consistents...i entre tots conformem el grup, la comunitat.

I els altres, què fan?

Adesiara s'assenyala que tan important i transcendent és el que és fa com el que no es fa; o potser encara més!. Tal mesura s'acostuma a tenir en consideració a l'hora d'avaluar el posicionament en relació a les tasques socials, tant de les persones públiques com de les privades.

Relacionar tot el que s'ha fet sempre resulta molt més fàcil que considerar tot el que s'hagués pogut fer i no es va fer. Passat el temps seguir el rastre de les oportunitats perdudes resulta difícil i laboriós.

Ponderar, idò, l'encert de les actuacions públiques no resulta fàcil perquè el que no es fa, en contraposició al que s'ha fet, no deixa fressa.

Menfotisme

Segurament el condicionant “edat” és més transcendent del que, d'entrada, pugui semblar. No sols des d'una mirada externa, “home gran” o “mascle vell”, sinó des d'una mirada interna, a l'hora de pensar, sentir, intervenir...

Ho dic per justificar el parer que voldria assenyalar.

En contraposició als positius i gairebé eufòrics “tot va bé”, “no som un poble som una família”... fins i tot a aquella mirada externa que ens veu amb “esperit de poble”, voldria deixar constància, també, d'una altra possible mirada: “la indiferència vers tot el que no és propi” o “l'individualisme desfermat” que també acostuma a campar pels nostres carrers.

Mostres

Encara que habitualment s'utilitzàs en un altre sentit, ja ho sabíem, els tests deriven de les olles. Estudiant-ne una part pots arribar a entendre el tot.

Però la ciència, mitjançant la matemàtica fractal o les utilitzacions múltiples de l'ADN, en aquest cas, donen la raó a la saviesa popular; basta analitzar un tros per conèixer una aproximació del que és el tot.

Fins i tot, a l'hora de conèixer la opinió generalitzada dels ciutadans no es fa necessari parlar amb tots i cada un d'ells, basta seleccionar-ne una mostra aleatòria -això sí!-, que dependrà de la magnitud del grup a consultar i obtenir, d'aquesta manera, una resposta d'alta fiabilitat.

Cooperacions

Hi ha idees, moltes idees, que passen pel pensar i es perden. Son d'estabilitat ínfima, no saben despertar cap tipus d'interès. Altres idees sorprenen, i algunes, poques, porten a la reflexió, són les que es retenen i marquen.

Al darrer grup pertany aquella del matemàtic Paulos quan assenyala: “el caràcter d'una societat es mostra en les transaccions de cooperació entre parts implicades”.

A vegades el concepte de les paraules és desvirtua per l'ús. Per això, adesiara, cal repassar el significat dels conceptes. En el cas cooperar: “Intervenir en una obra comuna; obrar juntament amb altres”  i rellegir el “cooperar” de la recreació de mots essencials (RME, 2019) .

En definitiva, objectius compartits i participació consensuada.

Primera infantesa de Salvador Galmés

Segurament resulta certa aquella afirmació que assenyala que “cada nova aportació de la ciència tomba una de les idees que hem anat encobeint sobre el que som”. A més, de cada dia, aquestes aportacions de la ciència resulten més nombroses, més contundents i més plurals, ja que es conformen des de diversos punts de partida i mirades.

Una aportació que em crida singularment l'atenció i que justifica la present nota fa referència a la transcendència de la primera infantesa, de les primeres petjades que rebem de l'exterior.

De residències

 

Un altre dels temes que ha destapat la crisi derivada del COVID19 és, sens dubte, el tema de les residències de persones majors. Malgrat molts dels usuaris estiguessin en el teòric grup de risc, l'alt nombre de defuncions originades en les residències -en un principi moltes d'elles no registrades com a motivades pel coronavirus-, convida a demanar-se si l'actual sistema residencial establert és un sistema encertat.

Al parlar de “sistema” es fa referència a les residències tal com les coneixem: edificis públics o privats gestionats per grans empreses especialitzades, generalment privades que, si mes no de forma aparent, plantegen l'atenció i assistència als majors on es prioritza el vessant comercial i de negoci.

Pandèmia i Benestar Social

Les crisis, siguin personals o compartides com la que ens toca viure ara mateix, sempre conviden a la reflexió. Després aquest envit a la reflexió es podrà desenvolupar o no, i si es desenvolupa acabarà guiant accions concretes o es dissoldrà en l'immens mar dels desitjos eixorcs.

En pocs dies vàries notícies se'ns han mostrat en els mitjans.

Una deriva de les tramitacions administratives destinades a la concessió d'ajudes a persones desesperades. Llargues cues amb persones joves i amb fills, que han perdut la feina i no saben on aferrar-se. Els ulls, que no tapen la mascareta, parlen sols de la seva angúnia i desesperació.

De cards i cardasses

 

Com a primera observació val a dir que quan hom no disposa de les pertinents eines de coneixement -en aquest cas filologia, botànica i història-, te moltes possibilitats d'errar, de pegar de morros per terra. I més encara si, com és el cas, s'atempta contra una creença estesa i generalitzada (cardassar=camp de cards, de qualsevol tipus de card). Però malgrat el perill i atès l'article de l'historiador, divulgador i amic Gaspar Valero sobre el nom de Sant Llorenç, trop convenient intentar indagar sobre la qüestió.

I. Ramon Rosselló a la seva Història de Sant Llorenç des Cardassar. Segles XIII-XVI comença amb un apartat sobre l'origen del nom i deixa constància que: “Després de la conquesta catalana de l'any 1229 i per espai de molts d'anys el terme i la parròquia de Sant Llorenç es va dir Bellver, simplement, o també Santa Maria de Bellver, fent referència al titular de l'església. /.. fins entrat el segle XIV no trob documentat el nom de Sant Llorenç de Bellver (1349), que amb el temps donarà pas al nom complet actual de Sant Llorenç des Cardassar (1519)”. Indica noms i dates però no he sabut trobar els motius dels canvis. 

L'esperit de l'època

El minuciós i descriptiu comentari de Rafel Duran a la imatge de l'espectacular bandera de les quatre barres que ornava la façana de l'església amb motiu de la IV Trobada de Balls Mallorquins m'ha portat a la reflexió. Abans d'entrar en detalls voldria, però, retre altra vegada reconeixement a la magnífica i transcendent tasca que fa en Rafel, mostrat i comentant de forma minuciosa les Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar.

Parlam de l'any 1980, vuit anys després de l'aparició del Club Card, i l'esperit era semblant. Faig referència a les inquietuds que, en ambdós casos, mostraven els joves de la localitat. Amb cert atreviment, no absent de risc social, i a vegades físic, mostraven el seu inconformisme. El seu desig d'anar més enllà de la imposició de les conveniències i els costums.

Els quatre clotets

1. Idees. La majoria dels missatges, en aquest constant bombardeig d'estímuls i informacions, passen per malla. Arriben per algun dels nostres sentits però al no posar-hi atenció conscient, desapareixen, es fonen o, potser. van a parar a l'enorme bidó de l'inconscient. ¿Quants missatges subliminars, que condicionen el nostre pensar, potser hi tenim, en el bidó?, sense esser-ne conscients!!

De forma accentuada passa a les persones que, a més, disposam de memòria fugissera. Si no s'escriu la idea, com els somnis, aquesta fuig. També li passava a l'admirat i enyorat J.Luis Sampedro. Comentava el savi, que per amarrar les idees les havia d'escriure en una petita llibreta de molles que sempre portava a la butxaca de l'americana; “es que si no les escric, mentre esper l'autobús o passeig, totes s'obliden” va dir, fa anys, en una singular conferència a Palma.

Vell autoritarisme

A vegades es dóna la voluntat d'encetar, de forma pública, una denúncia, però després costa trobar les paraules adients per compondre el text. Falten paraules o, potser, ordenar idees.

El cavall del Guernika (P.Picasso)

Partint de la investigació de Stanley Milgram (Universitat de Yale) on es demostra la força i el pes de l'autoritat sobre les nostres accions o aquella altra de Michael Macy (Univeritat de Cornell) en relació a la necessitat de pertinença al grup (Redes 26/06/11) i també considerant les claus de la comunicació treballades, entre altres per Paul Watzlawick, es pot dir sense cap classe d'embuts que l'aparició d'engalanats militars i comandaments policials rere el President del Govern en les rodes de premsa, preparades i limitades, per anar contant el procés del coronavirus representen, de forma inequívoca, un increment de l'autoritarisme. D'un autoritarisme que contradiu la raó.

Un autoritarisme que, com no potser d'altra manera, s'anirà estenent fins arribar a les persones que ostenten poder en cada un dels pobles, localitats i famílies (malgrat el confinament ja es comenten pel carrer anècdotes de suposat autoritarisme aplicat a nivell local).

Ningú no s'ha molestat en explicar el motiu de tal missatge d'autoritarisme, però tots podem intuir el que s'ha amaga a sota.

Treball a distància

Diuen que qualsevol crisi inesperada, sigui personal, torrentada, temporal o pandèmia sempre sol aportar informacions i actituds també imprevistes. És el que hi ha. Segurament s'ha de considerar inherent a la condició humana.

Això del coronavirus gira malament. Es dóna per estabilitzat, però augmenten les defuncions i segurament els lògics dies de confinament; hi ha lluita d'interessos polítics. A més sembla que una vegada superat el tràngol sanitari, en poden aparèixer d'altres com l'econòmic i potser el social. A vegades les desfetes es converteixen en oportunitats i passen coses; o no!, ves a saber!

Una de les múltiples coses sorprenents, des del meu punt de vista, ha resultat les continues referències al treball a distància, al teletreball.