AL19-Ovnis

Som de l'opinió, segurament compartida per alguns dels lectors, que les modes, totes les modes potser nascudes a un altre cap de món, acaben arribant a tots i cada un dels nostres pobles. Potser tard i un tant aigualides, però acaben arribant.

Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure's i , fins i tot, al pensar.

Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació.

El fenomen ovni, objecte volant no identificat, va néixer el 1947 quan Kenneth Arnold, pilot nord-americà, declarà haver vist fins a nou objectes que reflectien la llum dels Sol a certa distància de l'avió que ell pilotava.

A partir d'aquí es va anar estenent el fenomen on tothom hi ficava cullerada: que si extraterrestres, que si trobades d'albirament (es veu que determinades muntanyes resultaven més idònies que les altres), fins i tot, si no recordo malament, es varen arribar a fer programes específics a la televisió pública sobre el tema.

AL18-Messions

Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d'emprar arenat de ciment per fer l'acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l'entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran.

N'Antoni Serverí, per compte de es Sord, hi treballava de picapedrer a ca Madò Anita. Es veu que es conegueren amb el guixaire i, mig en broma i mig en serio, es començaren a picar: que si jo, que si tu...

Aleshores n'Antoni mostrava pretensions de bon ciclista. Era un dels pocs llorencins que disposava d'una bicicleta de manillar baix per a ús de trasllats habituals

AL17-N'Antoni

 Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l'orgue de l'església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d'aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l'aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l'orgue parroquial.

La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor.

Acabada la funció, la seva tasca, s'aixecava i se n'anava. No hi havia espai ni per a la conversa ni per a salutacions afegides. Feia la seva feina i se n'anava. Una feina que no tenia assignada ni, que sabéssim, pactada amb el rector o el vicari. Simplement venia els dies de festa grossa a manxar i alliberava, d'aquesta manera, la tasca d'un dels escolanets o d'un altra “voluntari”.

AL16-En Ramell

No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d'ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.

Els noms dels animals a les possessions s'anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro... en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills... i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s'han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró

En Sebastià Roser va estar llogat sis anys a Son Cardaix per fer de porqueret. Dels vuit als catorze anys. Hi va arribar després de la primera comunió i se n'anà quan li va sorgir l'oportunitat de fer de picapedrer a Manacor i, així, guanyar més doblers. -T'havies d'espavilar!, em digué en el moment de confirmar l'anècdota que havia contat n'Antoni Pascual.

AL15-Picar pedra

El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d'estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l'àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.

Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d'infants, de descarada explotació infantil.

En el nostre entorn ésser picadors de pedra o picadors d'esquerda, en els anys cinquanta, era una professió com una altra.

“Picar pedra” encara ara és sinònim de laboriositat continuada.

AL14-Xof!

L'amo en Jaume Ragalat era el zeladors que cuidava de controlar la pesada dels porcs.

El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s'arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l'alimentació familiar de tot l'any.

Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader.

AL13-Palma. Una primera vegada

Sempre, amb tot el que experimentam, hi ha una primera vegada (i també una darrera). En termes generals la “primera vegada”, sigui per desconeixement previ, sigui per expectatives, acostuma a deixar petjada. Potser bona o dolenta, però petjada a la fi.

Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura.

Se n'havia de parlar llargament i s'havia de preparar. Sempre hi havia, parent o veïnat qui, coneixent el procés de l'eixida enflocava allò de:

-Has d'anar a Palma?, idò hauràs de besar es cul a n'es portalà!.

AL12-El judici

 

Sa Matança era una popular pandilla liderada per Sebastià Caron. En Sebastià tenia un cert avantatge cultural: havia anat uns anys a escola en un col·legi de frares d'Inca.

Eren fidels clients del cafè de Cas Pinxo. Es veu que el pare d'en Nadal i de n'Antoni tenia mà esquerra per gestionar els capricis dels membres de la pandilla. Segons conta n'Antoni Pascual a vegades trobaven algun dels membres de la pandilla que anaven a collir un matí d'ametles a compte del cassiner.

De entre les múltiples annerotades que va fer “sa Matança” en destaca un simulacre de judici que es teatralitzà a l'interior del cafè.

AL11-El vol de la falda

Tota anècdota disposa de varies parts.

Primer hi ha d'haver un contador, una persona que tengui desig de contar un fet succeït. Com no potser d'altra manera ho farà segons les seves apreciacions, els seus records i la situació emocional del moment en que es fa la contarella.

Després hi ha el tema, l'anècdota en si mateixa passada pel sedàs del contador. Com tampoc potser d'altra manera, contarà els suposats fets des del seu posicionament. Una mirada sempre parcial i tendenciosa, poques ocasions volgudament tendenciosa i disfressada de veritat asèptica: “-no són opinions, son fets!”.

Una consideració del moment: si hi ha contador sempre hi ha tema. Molts temes, la gran majoria, queden silenciats perquè no hi ha contador.

Després s'ha de considerar l'escoltador, amb les seves neures, amb el seu enfilall d'interessos, filies, fòbies...amb el seu posicionament!. També potser que l'escoltador sigui un simple oïdor que sent l'anècdota sense viure-la. Popularment, li entre per una orella i li surt per l'altra. S'entreté, i potser ho passa bé, però l'anècdota no copsa el seu interès.

AL10-Es passeig

 

No he sabut localitzar dates concretes, ni del canvi de localització (de la carretera de Son Servera al carrer Major) ni de la seva posterior desaparició. En tot cas i considerant que el passeig es va iniciar en el carrer Major quan encara era engravat, no va lligat al seu asfaltat (Acord municipal de 1953)

Resulta curiosa la mobilitat dels costums socials. ¿Qui, en quin moment i per quines raons va decidir deixar d'anar a passejar a la carretera de Son Servera i va començar a passejar pel carrer Major?

Els qui vam viure el trasllat del jovent del cafè de Ca na Mena a l'Olímpic podem intuir que l'atzar i el lideratge en resulten fonamentals.

AL9-El vell i la brodadora

L'anècdota d'avui te a veure amb les brodadores.

Després de varis intents, no reeixits, d'estudiar el tema sota l'orientació de Bel Moll, Lourdes Melis (2014), amb el guiatge de Sebastià Serra, enllestí “Tallers, brodadores i brodats a Sant Llorenç des Cardassar. 1924-1974”, un treball d'investigació publicat el 2014 que fa part de la col·lecció Pou Vell. No sols ara tenim detallada informació sinó que, posteriorment, es reté reconeixement formal  amb la celebració del ”Any de les brodadores” i amb el canvi de nom de la carretera de Son Servera per “Passeig de ses Brodadores”.

AL8-Pandilles

 

Ara, en temps de festes patronals, a Sant Llorenç es juga a incruentes, mixtes i joioses batalles entre Camp Rodó i Corea.

Fa una seixantena d'anys, de forma ben diferent, ja hi jugaven a batalles.

Sols hi participaven nins o jovencells. S'arremolinaven a diversos indrets, un dels més populars era Son Tàrrec i al coster entre aquest i les vies del tren, tot establits de la vella possessió de Sa Cova. El lloc preferit era l'anomenada “cova de ses genetes” que no era gaire cosa més que una vella mata de dos pisos entorcillada, però que exercia la funció de símbol. Qui dominava la cova de ses genetes es sentia del grup guanyador o, si mes no, guaitar-hi quan la dominaven els altres era una proesa que evidenciava el valor i l'atreviment dels qui ho aconseguien.

AL7-Un tal Escandell

 

Ens situam, si fa no fa, en el Sant Llorenç de 1960 del segle passat. Don Mariano Serrano, el reconegut mestre, entre altres coses, per haver iniciat a Sant Llorenç i des de l'escola pública la formació de nous batxillers, havia arribat, en tren, el 1958. Posteriorment va viure en un pis de l'antic carrer Calvo Sotelo, avui Església i, si no vaig errat, ja s'havia tornat casar.

Del seu primer matrimoni -sembla que la seva dona havia finit a les riades valencianes de 1957- era el seu fill Fernando, aleshores pollastrell.

No sabem per quin motiu un tal Escandell que segons es comentava havia fuit de la presó de Palma, devia tenir alguns temes oberts amb en Fernando. Certament, com sol passar en els adecdotaris, no es coneix res com a cosa certa, hi ha certa nebulosa de desconeixement.

El que si es cert es que aquell desconegut, no gaire ben vestit, va comparèixer a Sant Llorenç i, demanant demanant, va localitzar la casa del mestre. Va esperar la fosca per intentar, pujant per la canal, arribar al pis on vivia el mestre amb la seva família.

AL6-La Parrala

 Conten com a cosa certa que després de la Guerra de 36 en el poble de Sant Llorenç,hi quedà un petit destacament de soldats. Els rojos havien reembarcat definitivament i amb la forta repressió durant i després d'aquell any -passades l'oli de ricí, detencions, bandejament de tota persona no addicta al Règim...- tot restava controlat, però per un si de cas!; els soldats hi romanien i es relacionaven amb la gent llorencina.

D'aquell grup de soldats, alguns destacaren per la seva planta i simpatia. Eren guanyadors i portaven uniforme i això els donava un valor afegit.

AL5-Pinyols de síndria

 

Com passa en la majoria de les anècdotes cal fer una petita introducció. En aquest cas per clarificar el rols tradicionals de proveïdor i client. Avui tot sembla una mica embullat, les grans superfícies comercials amb el pertinent autoservei, l'absència de barberies i petits negocis, el posicionament de la banca i de l'administració pública fan que no quedi del tot clar qui serveix i qui ha de ser servit. Es desconeixen estudis sociològics referits al tema; tal vegada el procés de globalització que afecta tots els aspectes de la vida hi pugui haver influït.

AL4-Galleres

 Quan es detecta la seva pràctica a determinats països llunyans o es veu en el cinema, les bregues de galls semblen una practica primària, molt primària i inhumana. Es situa en el vell pressupòsit que el sofriment dels animals és de segona o tercera categoria. Un posicionament homocèntric i patriarcal, aquell de “l'home per damunt totes les coses” com s'explicava en l'episodi de la Creació.

Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar. Ben fresca és la consideració de l'ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d'art o de cultura popular tradicional.

AL3-Els crits

Ens hem de situar en un Sant Llorenç rural, on bona part de les famílies vivien de la producció de set o vuit quarterades. Amb poca premsa i encara menys comunicació exterior els temes de conversa s'allargaven i allargaven: -Què fa el matancer? -Es un gust veure'l menjar? -Fa calor avui, no n'havia tenguda tanta mai...i coses semblants.

Quan la gent, exclusivament homes i fonamentalment joves feien vetlada en el cafè, fumant, jugant o parlant (ja se'ns fa difícil recordar-ho o imaginar-ho). Quan l'avorriment vessava, en tropa, sortien a er alguna eixida, normalment una annerotada on algun veïnat en rebia les conseqüències. Una situació molt semblant a la bellament descrita per Mn. Galmés a “Flor de card” quan parla dels boiets i En Rosset Baió.

AL2-S'esquerranet

 

Sabem de tendències ideològiques, de patrons de comportament, de la singularitat de les persones... i malgrat això tenim tendència a pensar que el procés de pensar de les altres persones és igual al nostre.

De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l'espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s'assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d'aprendre coses noves.

AL1-L'esca del sen Castell

 

Sen era un antic tractament que es donava als camperols d'edat avançada, és a dir que el sen Castell havia treballat tota la vida la terra i ara ja era gran.

Vivia a Son Formiga, en una d'aquelles cases que tenint el frontis a l'actual carrer Ponent gaudeixen d'un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.

AL0-Presentació

 AL - Anecdotari llorencí

Anam a encetar una nova sèrie de narracions curtes, un anecdotari llorencí (AL). Segons el diccionari una anècdota és un “fet particular més o menys curiós i poc transcendent”; es presenten, idò, una petita relació d'anècdotes locals que es donàren en el ja llunyà Sant Llorenç preturístic.

Quin interès hi podria haver rere anècdotes relatives al passat i pocs transcendents?. Diria que l'objectiu és doble.

D'una banda furgar en el passat ens pot ajudar a entendre el present. De fet hi ha actituds i comportaments que deixen petjada. Les circumstàncies han canviat, han canviat molt, no és probable idò, que fets semblants es puguin repetir, però si es poden repetir les actituds que suporten els fets. per posar un exemple quan, temps enrere, hom participava en una de les sonades cornades, la responsabilitat individual s'amagava rere el grup, vull dir que una persona que feia alulea o tirava una pedra a una persiana ho podia fer perquè el grup l'emparava; un acte que, de forma individual, mai s'hagués atrevit a fer. Persisteix un cert costum de tirar la pedra i amagar la ma, en sentit figurat? Si hi fos, tal vegada, arrela en antics comportaments.