M'enganyaaaaa!

Em sap un greu de l'anima, però ho he re reconèixer obertament, el meu cervell m'enganya. Me'n vaig adonar ahir vespre després de dues hores i mitja de cercar, de girar fulles a diversos llibres. La primera passada va ser directe i segura, la segona més pacient i la tercera, la tercera va ser a consciència... i no vaig trobar el que cercava!. Me'n vaig anar a dormir trist i decebut per no haver trobat la frase, però alhora, content per haver descobert les entremaliadures del meu cervell.
Va ser així, finals de primavera, la lluna és prima i els dies llargs, tant llargs que, sense adonat-te'n, passes de la claror del crepuscle a l'hora d'anar a dormir.
La intenció del moment era fer una article curtet sobre la llengua, o millor sobre les llengües, sobre l'arrelament d'una mena d'espanglish en determinats entorns de desenvolupament, sobre la ràpida incorporació de vocables anglesos que tenen o poden tenir el seu corresponent en llengua catalana i/o castellana. Per començar havia pensat en aquella coneguda cita que, si fa no fa, diu: "dona'm, necessit o vull...paciència per acceptar el que no puc canviar, força per canviar el que puc i intel·ligència per discriminar una cosa de l'altra".
No solament pensava que l'havia vist en una de les darreres lectures, si no que era situada a la part inferior d'una pàgina par i que, a més l'havia estacat amb una línia vertical de llapis a la banda esquerra. Aquesta era la meva certesa. Tan cert ho tenia que m'hagués fet contrari a mi mateix!
Però vet aquí, que després de repassar les pàgines pars i també les senars, de revisar les línies i els subratllats.. vaig ésser incapaç de trobar la cita esmentada.
A més l'havia llegida atribuïda a Sant Agustí, cosa que, d'altra banda, em va sorprendre.
N'estava tan segur de la meva certesa que l'hagués presentada, amb convicció, a qualsevol indret i davant qualsevol persona.
Després de dedicar temps a la recerca, de comprovar que no surt a les llistes de frases de Sant Agustí del google...he arribat a la conclusió de que la meva més absoluta certesa potser falsa. Per deducció suposo que un pensament o un somni poden haver ocupat l'espai de la presumpta realitat. El cervell m'ha fet una mala passada. M'ha enganyat.
Uep, dic!. I si amb això m'ha enganyat en quantes altres coses no ho haurà fet?. El que passa una vegada pot tornar passar. o pot haver passat. ¿Quantes vegades em deu haver enganyat el meu cervell?, ¿quantes presumptes certeses de les que he tengut al llarg de la vida, devien ser falses? Vaja un embolic!
Ara l'única certesa que tenc és que no puc tenir certeses.

Ben mirat, no està malament, ja em va bé el temps que hi vag dedicar!
(I el teu?, el teu cervell és dels fidels o també deu fer algun salt?)

Llegir

El roll brolla de l'esquifida mànega i es diposita suaument en el clot on, fa una mesada, hi varem sembrar un brot de figuera. L'ull és verd i les fulles aparentment creixen, però no si val a badar!, "ses figueres són molt llépoles, i fins que han aferrat i han tret un ull de més d'un palm necessiten molta d'aigua!", diuen els entesos. Idò en farem cas!
Mentre la terra beu i beu fins que fa bassa, aprofito per llegir unes pàgines de "Escribir es vivir" de Jose Luis Sampedro que em recomanà un amic. Un llibret d'aquells que et queden aferrats al dits i no pots deixar de llegir.
Assegut a l'ombra de l'ametler, aixec el cap i pens amb el que acab de llegir. Li don voltes a les idees que presenta l'autor.
Mentre el pensament debana, la vista pentina el paisatge que acaba en el llunyà blau de la mar, mentre un embatol suau acaricia la pell. Em distrec i pens en la sort de viure el moment: quin plaer llegir a Sampedro assegut, a terra, a l'ombra d'un ametler!
Quantes vegades, condicionats pels pensaments sobre temes que no són del nostre abast, deixam passar un moment i un altre, i un altre... sense apreciar i valorar la bellesa del moment present!
Em, ens, queda tant per aprendre!

El factor humà

També vaig anar a veure "Invictus". I vaig llegir una entrevista al periodista John Carlin, autor del llibre "El factor humano" que va inspirar la famosa pel·lícula.
De rebot i sense tenir res a veure amb Invictus, em varen regalar el Discurs de la seva presa de possessió com a President de Sud-àfrica l'any 1994

També podem aprendre de l'experiència Mandela!.

Una persona que mostrà:
Recerca d'una solució dialogada, amb realisme i tenint clars els seus objectius
Aplicació, com a primera tàctica, del coneixement de l'altre (Talment com recomana Sun Tzu a "El arte de la guerra"
Profund respecte als altres (que mostra a cada gest i detall)
Confiança en les persones (la por més profunda és reconèixer que som incommensurablement poderosos).
Mantenir la missió, la meta final, sempre present. Pensament a llarg termini
Uns valors molt clars
Coherència entre valors i comportament
Saber veure oportunitats on altres solament hi veien dificultats
Importància als símbols, al llenguatge no verbal
Esperit conciliador, (va saber aparcar l'odi i la venjança perque no servien als seus objectius)

A la nostra manera, tots podem esser una mica Mandela, no?

El renou dels infants

L'altre dia, de pagès, em va arribar la notícia. El Tribunal Superior de Justícia d'Alemanya havia dictat sentència: "el renou que fan els infants quan juguen, no es considerarà molest".
Es veu que allà tenia aquesta consideració i que, per tal motiu, qualsevol veí, podia rebutjar legalment, per exemple, l'emplaçament d'una nova escola o guarderia.
La notícia es va esdevenir pocs dies després d'haver gaudit del renou dels nins de l'escola Simó Ballester de Manacor, mentre esperava l'arribada del tren. Mentalment, ja sabem que el cap mai no atura, vaig recórrer aquells llunyans dies en que, fent de mestre d'escola, era aquest un renou ben interioritzat.
Es el renou d'una mòrula d'alulees de diversos tons enxarxades que conformen un singular i universal so. Per tot arreu els nins, amb llibertat, al jugar desprenen un mateix, o molt semblant, so. Tant a la Europa desenvolupada, com a una república caribenya, als països de l'Alcorà, o als del sol ixent. Per tot s'encalcen, criden, riuen, es queixen, ploren...
Per què em va sorprendre la sentencia del tribunal alemany?
Per què mai havia sospitat que aquest renou pogués resultar molest.
Estirant el fil dels "per què" no em resultava molest, vaig arribar als patrons mentals, a les idees marc, a les que ens condicionen sense ésser-ne conscients.
Segurament vaig adquirir aquest patró mental de la mà de "don Melchor", aquell professor de l'Escola de Magisteri que és referent per a tantes i tantes generacions de mestres. Ho record com si fos ara, "senyors -sempre ens tractava de senyor- hi ha tres coses que no cansen mai, la correntia de l'aigua, la flama del foc i els nins que juguen".
El que no recordo ara es si es referia al "mirar" o al "oir" o al "sentir". Triaré la tercera opció que és més completa.

Dia Escolar de la No violènia I la Pau (DENIP)

Des de l'any 1964, el mateix any en que The Beatles arribarem al número u de les llistes americanes i que, entre altres coses, es guardonà amb el Nòbel de la Pau a Martin Luter King, cada any, el 30 de gener, es celebra el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau.
Aquest dia, a les aules escolars es recorda que en el mon hi ha violència, massa violència estesa. Violència que adopta múltiples formes i arrela per tot arreu i que, sens dubte, representa una xacra complexa, arrelada i de fonaments gens científics que es fa present dia rere dia.
D'altra banda, la globalització i els mitjans de comunicació en fan tan presents algunes de les seves manifestacions que, la violència, es pot arribar a percebre com a cosa “normal” i inherent al ésser humà.
Potser en aquests punt cal situar, avui, la transcendència de l'anual DENIP. Els infants de les escoles recorden la necessitat de treballar per a la pau i, per osmosi, a través de veïns, nets, indicadors físics, notícies de premsa... la recordança s'estén a la comunitat.
La decisiva i valenta passa de Llorenç Vidal, mestre (i posteriorment inspector d'educació), poeta i pacifista santanyiner ja resultava, en els anys seixanta, necessària (recordi's el moviment sociològic de finals de la dècada). Però aquesta diada, fonamentada en les aportacions vivencials de Gandhi i de Lanza del Vasto, ha resultat d'una espectacular transcendència i permanent necessitat.
Es bo i necessari que els nostres infants ens recordin en quin mon vivim. Es imprescindible que reflexionem sobre els fets que es fan diàriament presents. Es indicador de consciencia humana fer coses per millorar el mon que ens ha tocat viure. I en aquest fer-nos “adonar”, rau la transcendència d'una de les aportacions de Vidal. Adonar-se'n de les situacions és la primera condició per, després, poder actuar.

Els nins de les escoles encenen el llumet de l'atenció, i després sorgeix la pregunta transcendent: què puc fer, què vull fer jo?
Alguns assenyalen que davant una situació que no ens agrada, els éssers vius, solament tenim tres opcions: acceptar-la plenament (en aquests cas no fer res i anar tirant adaptant-nos-hi), fugir (no viable, no podem fugir a un altre món) o intentar-la canviar.
Arribats aquí, si triam la darrera opció i si consideram que els nivells de pau no arriben a un mínim acceptable, què podem fer?
Potser una primera passa es la d'esbrinar i clarificar el concepte de pau.
En una enquesta realitzada per l'Associació Mundial d'Educadors Infantil (AMEI) entre els educadors de tot el mon, el concepte PAU es veu associat a:
Harmonia i benestar interior de la persona (38%)
Respecte als altres (36%)
Convivència harmoniosa (16%)
Amor a les altres persones (11%)
Absència de conflictes bèl·lics (9%)
Comprensió vers els altres (8%)
Establiment d'una societat justa (8%)
Diàleg entre les persones (5%)
Solidaritat entre pobles i persones (5%)
De forma majoritària ingredients d'un mateix concepte ben propers i assequibles.
A vegades ens pot resultar còmode definir pau com a “absència de conflictes bèl·lics”, és un recurs per tots aquells que donen per bona la situació. Allunyar la possibilitat d'acció deixa la consciència tranquil·la. Es pot cloure amb el popular “tanmateix!” o pot resultar un racó idoni per al refugi del les persones que troben la raó de l'existència en la queixa permanent, “quin desastre!” en comptes de centrar-se en l'acció del reclam.
I arribats aquí, tornam a la pregunta clau: què vull fer jo per millorar la pau?. I encara més, com puc concretar i seguir les accions a realitzar?

Pot passar que ens domini la peresa, que siguem esclaus dels nostres pensaments desesperançats i negatius; també que ens faci por el compromís, l'intent de canviar hàbits i sortir de la zona còmoda. Cadascú sap el camí que transita. Les possibilitats, tant de posicionament com d'acció, resulten tan variades com les persones.
Particularment, ara i aquí se m'ocorren tres accions senzilles, bàsiques i de fàcil aplicació que afectarien bona part dels ingredients assenyalats pels educadors, que conflueixen en el “respecte als altres”:
a.- Conrar la confiança. Tenir sempre ben present la coneguda aportació de C.Rogers: “tota persona se'n vol sortir, i bé, del que fa -sigui el que sigui-”.
b.- Deixar espai als altres. Considerar que, com aporta Maturana, “tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos”. Es a dir, l'ullastre del camí, la formiga que transita o aquella persona que passa pel carrer i no conec de res, viuen el seu viure com jo visc el meu
c.- Controlar els pensaments i les meves reaccions, puix com assenyala la cultura popular, qui alça la veu -i no parlem de la mà- perd, en aquell mateix moment, la possible raó que pogués tenir
Potser en alguns casos convendrà disposar d'un indicador, d'un senyal físic, per tenir-ho present, puix altrament hi ha el perill que, passada la diada del 30 de gener, les intencions es fonguin com els flocs de neu al besar la nostra terra.
Si hi ha voluntat, tothom pot trobar els seus camins d'acció; el que si resulta evident es que si no fem res, tot seguirà igual. Canviar el que no ens agrada, fent alguna cosa, és a les nostres mans.

Una cosa que em costa

Es podrien assenyalar garbes d'exemples on s'evidencia que la deriva de les persones, com les ones de la mar, mostren petits, o grans, moviments ondulatoris; fins i tot en el casos en que sembla que s'ha aconseguit la plenitud.

En els moment baixos, en el sinus de l'ona, es quan s'acostuma a furgar en el propi ser i en els esdeveniments que conformen el camí vital.

Un dia d'aquests, en el passeig matinal, que també acostuma a ser reflexiu, vaig arribar a la conclusió que em costa incorporar els nous aprenentatges a les rutines del pensar i del sentir. No basta tenir-ho assumit intel·lectualment, ni tan sols haver-ho experimentat a plena satisfacció, cal, si mes no en el meu cas, estar atent, treballar indicadors d'avanç, posar fronteres... altrament els vells i antics "patrons mentals" sobresurten i envaeixen les maneres d'actuar.

Sí, és així. Em costa controlar i travar aquests bloquejador que podríem anomenar “tendència a fer les coses com sempre” o “predominança dels vells patrons mentals” que, en bona part conforma l'eix de la resistència al canvi.

Òbviament el bloquejador, amagat rere les soques que sustenten el raonar i el sentir, aprofita per sortir en els moment de feblesa, de desànim o d'inquietud intentant dominar la situació, cobrint i desdibuixant les possibles noves idees de transformació.

Així, emetre judicis relatius a persones (es que aquest és...), qualificar de bo o dolent (això esta bé, allò és una vergonya...), cercar enemics exteriors (es que aquell m'ha fet..., ha estat culpa de...), recrear-se en les “ofenses” del passat (te'n recorden de quan va fer...) o evidenciar rigideses (es així!) ...acostumen a ser elements habituals per engolir-se i deixar a l'oblit idees fonamentals com:

“Fes de l'ara el centre fonamental de la vida”

“Som el que fem” o “Els fets, centra't en els fets”

“Tothom fa el que fa de la millor manera que sap”

“Intel·ligència és la plasticitat de la conducta davant un mon canviant”

“No hi ha veritats absolutes...hi ha un model i un altre model”

“No existeix res en si mateix, tot és lectura d'un observador...”

Que configuren en la mirada ontològica, la nova interpretació del que significa ser humà.

Si vull dominar la situació hauré de controlar el bloquejador.

Com ho puc fer?... Ja ho sé el faré present i li donaré forma tangible; sí, cada vegada que miri aquests objecte que, ara mateix col·loco a la paret, em demanaré: aquests sentir obeeix al pensament actual o a vells patrons mentals?. Si, així ho faré. Als tres mesos, passat sant Josep, miraré com va la proposta de control de sabotejador. (Ho anoto a l'agenda)

Treball "desinteressat"

Dels mites caiguts es el que més m’ha costat entendre i assumir; potser perquè al llarg dels anys, des de que iniciarem l’aventura del Club Card o potser des d’abans, hem conrat el reconeixement i l’admiració vers aquelles persones que fan coses “sense cobrar” i, també, perquè l’experiència laboral m’ha demostrat que els doblers, moltes vegades, en comptes d’incentivar, desmotiven.
Tenia, idò, ben empedestalat per ser motiu, si mes no d’admiració, el que adesiara anomenem “treball desinteressat”, “altruisme”, “filantropia”, “aportacions generoses”... i coses semblants

Per això, quan hom sent o llegeix:
“...ningú no fa res per ningú; si no perquè vol conservar alguna cosa...”
“...encara que es pugui dir el contrari, tothom viu el viure que vol viure...”
“...tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos...”
S’ho pot empassar i assumir a nivell intel·lectual perquè sintonitza amb la lògica de la reflexió, però a l’hora de pair-ho... ostres!, què difícil resulta pair el que trastoca aquelles “creences arrelades" i fonamentals que tots tenim!
Tenia, i tenc encara, motlles mentals rígids, barreres posades que em convidaven a no creure l’aportació del savi biòleg o a passar del tema però no!, pensem-hi!
Quina diferència hi ha entre cobrar en doblers o en reconeixement?
Que potser més valuós que m’escoltin quan parlo, o beure un vi de qualitat en el dinar?
¿Fer coses per “guanyar el cel”, o "per estar be amb mi mateix", no es el mateix que fer coses per “canviar el cotxe”?
¿Si estic bé i hem sent el vermell de l’ou; que no faré per mantenir la posició actual? Qui gosarà posar-la en perill?
¿Les accions que faig per ser “bona persona”, per ser “socialment compromesa” o per ser “fidel a la cultura” compensen totes les altres accions, potser incosncients però incoherents, i contradictòries -o també silencis- que també aplico en aquests mateixos camps?
Si ho analizam amb “ulls de milana”, des d’una certa altura, tots es relativitza una mica i res no es el mateix; i dol quan es comencen a esbaldregar i acaben caient totes aquelles idees “inamovibles”.

Però a banda del dolor, també vaig considerar altres aspectes, com es ara la possible “generositat cega”, el que hom fa pensant amb altres sense esperar res a canvi, sense cap tipus d’expectativa; i a dir ver, em va costar trobar una escletxa. Gigerenzer assenyala que les persones tenim, si mes no, dues motivacions impulsores. L’instint familiar: cuidar i preocupar-te dels teus i també l’instint comunitari, sentir-te identificat amb un grup simbòlic i cooperar i defensar els seus membres... potser per aquí podria anar la torrentera del desinterès.
O també en l’aplicació de l’amor, el que Maturana posiciona en la línia del “Homo sapiens amans-amans” i que implica autonomia reflexiva i acció. El que acaba en la complexa i contundent definició: "l’altre sorgeix per a mi com a legítim altre en la convivència. Sense prejudicis i sense expectatives".

Però, el que fem per amor o derivat dels instints de les persones pot comptar com a “desinterès”?, no seria una aplicació del fer biològic?. Si fos així tendria valor addicional excepcional?
Decididament, ara per ara i llevat de les discutibles escletxes assenyalades, no veig on puc fonamentar la meva creença en el “desinterès”.

Guillem Pont

Desembre, 2009

Les cites són de H. Maturana. Imatge: Fruit (nadalenc) de l'evònim

Altres Drets

El ponent no ho va plantejar com a cosa seva, simplement va dir que al llarg dels anys, els participants en els seus seminaris havien anat treballant conceptes que, segons el seu parer, ben bé es podrien incloure en l’articulat de la Declaració Universal dels Drets Humans. Proposava, idò, una ampliació dels 30 Drets existents actualment. En concret proposava afegir a la llista:

31.- Dret a equivocar-se. Ho argumentà dient que si es cert que tots fem les coses amb la finalitat que ens surtin bé, llavors l’errada no hauria de ser mal vista si no l’intent de fer les coses d’una altra manera. Això. No solament feria desaparèixer sentiments de culpabilitats, si no que, a la llarga incrementaria els intents i els encerts

32.- Dret a canviar d’opinió. Qualsevol nova informació que ens arribi pot afavorir un canvi de visió i un canvi d’opinió. Canviar d’opinió no solament no hauria d’estar mal vist –girajaques els diuen ara- sinó que s’haurien de facilitar espais d’informació facilitadors d’aquests canvis.

33.- Dret a anar-se’n d’un lloc sense que passi res. A aplicar quan hom es troba en un entorn no amigable, tens, dispar amb el propi sentir... o simplement, perquè vol. Aixecar-se i partir no hauria de ser motiu de crítica ni de confrontació; passa i ja està.

Ho vaig trobar tal lògic que ho vaig comprar de seguida: em sembla bé l’ampliació.
Però, ai las!, una cosa és l’acceptació o identificació intel·lectual i una altra ben diferent és la integració a l’ésser.
Me’n vaig adonar l’altre dia quan una persona s’aixecà de la taula i se’n va anar sense donar explicacions. Em va doldre; vaig tenir sentiment d’abandó. Prova inequívoca de que no havia fet el pas de l’enteniment a la integració.
Hauré de treballar el tema. De moment i per començar posaré a la vista un objecte que hem recordi els nous Drets.

Guillem Pont

Novembre, 2009

Imatge: Volen tres coloms

La NO estructura de poder i els NO criteris

Es va assenyalar en el darrer comentari que tots tenim les nostres creences i els nostres mites.
Alguns d'ells conformen els nostres “patrons mentals”, aquesta manera de pensar i sentir que tenim sense ésser-ne gaire conscients... i al ser els “nostres pensaments” els donam categoria de total fiabilitat, deixant de banda que amb la mateixa convicció potser en podríem tenir d’altres de pensaments; en definitiva, sol passar que sense qüestionar-los els consideram “bons” perquè son els “nostres”.
Moltes vegades particularment he usat i he sentit usar expressions com:
“l’únic criteri es que no hi ha criteris” (per exemple referit al reconeixement de mèrits que anualment fa Flor de Card al alguna persona o entitat de la vila)
“ho organitza un grups d’amics sense estructura determinada” (per exemple referit a els organitzadors dels sopars solidaris o al grup excursionista)
“Ens veim i preparam sense pensar-ho gaire, això o allò...” (referit a grups relativament esporàdics que s’uneixen per dinar, elaborar herbes casolanes...)
Expressions que varen arribar a formar part d’un fer habitual i rutinari que, mai, s’havia qüestionat.
Però vet aquí que un dia, sense mes ni pus, derivat de lectures i reflexions comentades aquelles creences tingudes com a certes, es van a porgar fum. S’esfumen, ja no hi son...un altre mite esbocinat!
“No es possible la no comunicació”...”no podem deixar de fer inferències sobre els altres”...”com les formigues a la platja, seguim l’itinerari que ens possibilita l’entorn”...”sempre, ens agradi o no, assumim un determinat rol”... son frases que, sense desenvolupar ja determinen l’errada dels (meus) patrons mentals
Es l’evolució de les ciències humanes de la mà, en aquest cas, de Watzlawick, Gigerenzer, Roma, Eker..
Per tant, si consideram aquestes aportacions, en qualsevol dels àmbits habitual d’acció que tinguem, ens n’adonarem que SEMPRE hi ha una estructura de poder; pot ser formal o no formal, explícita i implícita...però hi és. Sempre n’hi ha un que coordina, talla i cus, imposa les seves argumentacions, persuadeix o pacta...lidera una determinada actuació. El més avançat que pot passar, que no sol ocorre, és que el lideratge sigui flexible i que en una mena de pacte, formal o no, es vagi intercanviant.
I el mateix es podria dir dels “criteris establerts”. Quan es diu que no hi ha criteris, SEMPRE hi ha uns models i uns referents, formals o informals, explícits o tàcits. I sempre hi ha algú que talla i cus, imposa les seves argumentacions, persuadeix o pacta...
Volguem o no volguem, tots som fruit del nostre temps i de la nostra cultura...que porta implícits uns models, unes modes i una manera de fer.
Per això, ara crec que m’he de desdir, quan vaig usar les expressions assenyalades com a certes i inequívoques, anava errat.
Ara per ara crec que si, que sempre existeixen estructures i criteris, i si és així més val que aquests siguin formals, transparents i clars
Es (seria) un exercici d’acceptació de la transparència democràtica i del reconeixement a l’evidència. O no?

Guillem Pont

Agost, 2009

Imatge: Blaus caribenys. També SEMPRE hi ha colors

La realitat neutre

Tots tenim la nostra manera de pensar; alguns autors parlen de “patrons mentals” i la conformen totes aquelles creences, coneixements, valors... que considerem tan nostres que ni ens atrevim a qüestionar. Els tenim tan aferrats que els portam com si fos una part més de la pell del ser. Bàsicament son factors culturals que hem anat adquirit a través de missatges continus de la família, de l’escola, de l’entorn... o maneres de fer arrelades des de temps antic que d’alguna manera ens resulten útils (altrament segurament no perdurarien).
Poden afectar el vestir, el fer, el pensar...

Proposo un exercici; perquè no pensar i enumerar aquelles deu coses a les quals “no estic disposat a dir que no” i després comproveu, d’aquestes, quantes n’hi hauria de diferents si el lloc de naixement o residència fos a una altra banda allunyada del mon.
Si, tots tenim les nostres creences, i els nostres mites!
Però vet aquí que, adesiara, generalment fruit de l’experiència o d’un nou coneixement, alguna d’aquestes creences cauen del pedestal i es fan bocinets. Vendria a ser una mena de caiguda de cavall de Sant Pau. A partir d’un determinat moment alguna cosa ha canviat en el nostre interior que afecta la valoració i l’apreci, el sentiment de determinades coses.
Podríeu fer relació de creences/mites esbocinats?
Ara mateix, a mi se’m venen alguns: l’humanisme universitari, el funcionament dels diversos estaments d’una empresa excepcional...just per no entrar en els mes personals i íntims (que també n’hi ha) però potser, ara, no és el moment de parlar-ne
Em voldria centrar en una creença que durant molts anys havia considerat com a certa i que darrerament, derivat de lectures i de converses amb gent molt mes bregada i formada, m’han fet canviar. Em refereixo a l’existència d’una realitat neutre, estàtica, al marge de la nostra -en aquest cas meva- percepció.
Idò no, es veu que no. No existeix tal realitat neutre, tot el que percebem ho es en funció de la nostra mirada. Es a dir la realitat no esta en el fet sinó en el nostre mirar.
Res es....nosaltres veiem
I del que veiem en fem interpretacions, deduccions...condicionades pel nostre coneixement que, a dir ver, en qualsevol moment pot canviar en funció de noves aportacions que puguin aparèixer o volguem incorporar (potser esta be recordar aquí la gran aventura de Galileo Galilei, no?)
A més, com ja sabeu, moltes vegades el cervell ens enganya. Per internet corren diaporames on s’evidencia que la nostra percepció te poc a veure amb la realitat
Tot es qüestionable! El que veiem, el que ens han dit...
Un dels exercicis mes senzills i contundents de la relativitat de les nostres percepcions és el que es mostra en el dibuix adjunt (si l’escaneig resulta de qualitat).
Segurament hi veis clots i bonys. Molt bé, i si girau la fulla on veis els clots i els bonys?
Mil pins a duro mil duros, cert (es una multiplicació)
Es realment de fusta la taula que veig a l’altra banda de l’habitació?.
Efectivament, veig una taula que sembla de fusta, però amb absoluta certesa no podria dir si la matèria es realment és llenya de roure, ni si això que en dic taula és el que una altra persona també anomena taula.[1]

G.Pont

Juliol, 2009
[1] El dubuix es de G.Gigerenzer “Decisiones instintivas: La inteligencia del incosciente”. Ed. Ariel. Barcelona, 2008

Dos dies, dos regals

De banda els habituals, que no son pocs, aquesta setmana he rebut dos regals addicionals.

Un prové de Madrid. El mentor i activista emocional Josepe m'ha convidat a visitar el seu blog (josepegarcia.blogspot.com) on, entre altres coses reflexiona sobre l'experiència de la recent i tercera peregrinació pel camí de Santiago

Diu que hom se n'adona de moltes coses i entre elles "el decubrir que lo que cuenta es el ser, y no el hacer o el tener"

Aiximateix, caminant caminant, decideix reflexionar sobre les tres preguntes mes importants de la seva vida, les que es repeteix i l'han marcat amb mes insistència. Assenyala que són:

Per a què?

Per què no?

En el pitjor dels casos, què pot passar?. I què?

I després de la descripció d'anècdotes i detalls acaba dient "he tornat amb la imperiosa necessitat de NO tenir raó, d'acceptar als altres, de respectar-los..."

Les reflexions d'en Josepe em fan reflexionar, i com assenyala Maturana, "reflexionant hom no pot saber el que passa en l'altre...en tot cas s'obren camins de noves reflexions.../En la reflexió s'aprèn...i com s'aprèn?, reflexionant, fent amb altres"

L'altre prové de Barcelona. Na Montse Cascalló, codeixeble en els cursos d'Augere i companya d'experiències coachingnianes em convida a visitar al seva nova web http://www.mcoach.cat/. M'encanta. La pàgina web... i tot el que hi ha al darrera: les pors, els dubtes, les ganes, la convicció, la decissió, el treball interior, l'autoconfiança... i sobre tot la valentia de rompre amb una feina, segurament segura i rutinària, per cercar-ne una altra sens dubte mes agosarada però de ressonància amb el seu ésser d'ara.

H.Hesse -citat per Jaworski a "Sincronicidad"- assenyala: "Cada persona solament te una vocació genuïna, trobar el camí cap a si mateix...la seva tasca es descobrir la pròpia destinació -no una d'arbitrària- i viure-la totalment...tot el demés és existència hipotètica, evasió, fuita..."

Idò!. Gràcies a ambdós

G. Pont

20/06/09

Imatge: Blaveta (Poluommatus icarus balearica) sobre flor mústia de batzer; presa a ses Sitges el juny del 2004

A l'entorn de la ressonància

RESSONÀNCIA f.: cast. resonancia. 1. Acció i efecte de ressonar; so repercutit. La remor dels meus passos despertava de vegades alarmants ressonàncies, Ruyra Parada 24. 2. fig. El fet de parlar-se molt i a molts de llocs sobre una cosa; fama, anomenada d'un fet. Tant l'un com l'altre cas foren de gran ressonància, Vayreda Puny. 132. Aquestes foren ressonàncies de l'èxit excepcional que tingué a Barcelona l'exposició, Pla Rus. 230. Fon.: rəsunánsiə (Barc.); resonánsia (Val.); rəsonánsi (Palma). Var. form.: ressonança. (Del DCVB)

En molts d'entorns, i mes concretament en les sessions del coach coactiu d'Augere, sovint es feu referència a la necessària ressonància entre coach i client i també en detectar les ressonàncies dels clients amb determinats temes i situacions
Em va semblar i em sembla una eina potentíssima per detectar canvis, físics i emocionals, en els clients. Per poc que miris des d'una mica de distàcia, te n'adones d'aquells temes i situacions on una altra persona es troba còmoda, vibra o mostra indiferència.
Aiximateix al fer-li de mirall (on es permet un cert grau d'exageració) pots induir a la recerca i/o admissió de nous camins
Fins aquí tot be, d'escola...
Però vet aquí que algunes lectures em porten al dubte
Primer Echeverria quan assenyala "No solament actuam d’acord a com som (i ho fem), també som així com actuam. L’acció genera ser. Un torna d’acord al que fa. Les nostres accions revelen la nostra forma de ser"
Després Eker quan ens mostra la cadena del procés que ens porta a l'acció: "Pensaments -> sentiments -> accions -> Resultats...Els pensaments procedeixen dels “arxius d’informació” que tens en els armaris de la ment... Canvia la programació i canviaras els resultats"
Llavors...
No es tal vegada la ressonància una deriva del sentiment?
I si es així no la podem canviar, canviant els pensaments?

Obviament no qüestiono la importància de la ressonància. Faltaria més!.
Pero les ressonàncies no són fites fermes i definitives, ni s'alliberen de la deriva del canvi continu.
Són -i han de ser- eines momentànies. Tant les nostres com les de les persones de relació

G.Pont
Juny 2009
Imatge: Pinta de moro (Dipsacus fullonum) amb borinot

El present

El fil de la conversa.
...tota persona pren les decisions que vol prendre i tria el seu viure... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...la primera baula de la cadena és el “jo”...cal observar-se des de la distància...tenir una meta sempre és bona cosa...el bessó és l’acció...disposam d’un marc teòric i d’una oferta concreta.

Canemàs: 1 m. [LC] [IT] Roba feta primitivament amb l’estopa del cànem, destinada a brodar-hi a sobre, molt clara de fils i de passades perquè formin una retícula que serveixi de pauta per al brodat. 2 m. [LC] Allò que és la base sobre la qual es fa el desenvolupament d’alguna cosa.
Present: m. [LC] Regal . 1 adj. [LC] Que existeix en el moment actual ...(Del diccionari)

Sobre aquest canemàs, s’ofereix un present: el desig i la voluntat ferma d’intentar ajudar a totes aquelles persones que vulguin ser ajudades.

Per això...
Consideres que podries millorar el teu viure i vols intentar una altra gestió personal?
Dirigeixes un grup i consideres que podries millorar la gestió de les persones per fer equip?
Vols gestionar el teu desenvolupament professional i cercar noves metes?
Formes part d’un grup de pares preocupats per la comunicació amb el fills preadolescents?

Simplement et vols moure d'on estas?

...
Potser des d’aquest blog se’t pot ajudar!.

Com?. Mitjançant la tècnica del coaching.
Que és això?. Ajudar als altres a trobar el seu propi camí
Com es fa?. Existeixen diferents tècniques que s’apliquen segons la voluntat i el desig del client. També es poden utilitzar diversos instruments: presencial, mail, telefònic,...
Que s’ofereix?:
Formació de base en ciències humanes (didàctica)
Llarga experiència en la gestió de persones en diversos entorns de desenvolupament i també en el sí d’una empresa (mes de 20 anys).
Coneixements concrets: Consultor Màster en DO, Coactiu Coaching (titulació CTI), Coaching Relacional-CR (acreditació) i coneixements de coach ontològic
Il·lusió
Confidencialitat

T’atreveixes?
Pots disposar d’una sessió de tast totalment gratuita i sense compromís.
No és el que esperaves?, no passa res. Ho consideres interessant?. Negociam sistemes i condicions
Si t’interessa fer la sessió de tast basta que trametis nom, llinatges i adreça electrònica a coachinggp@gmail.com
En uns dies rebras unes poques preguntes i després les possibles dates de contacte

Ses dubte pots arribar on vulguis!

El teu present sempre esta en les teves mans!..

Tu tries!

G. Pont
Abril, 2009
Imatge: Magrana oberta. La part mes dificil potser segui rompre les rutines.Imatge presa a ses Sitges (gener 2003)

El canemàs

El fil de la conversa.
...tota persona pren les decisions que vol prendre i tria el seu viure... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...la primera baula de la cadena és el “jo”...cal observar-se des de la distància...tenir una meta sempre és bona cosa...el bessó és l’acció. I ja tenim el marc!

De mica en mica, s’ha anat conformat el marc teòric, s’ha anat teixint el canemàs on dipositar el nostre present: les possibles accions d’ajuda orientades al creixement i millora de l’altre vers la direcció o meta que aquest hagi triat.
Accions que en conjunt poden rebre el nom de desenvolupament, coaching, assessorament...

Intentaré sintetitzar en forma de frases per a la reflexió[1] els diversos fils que conformen, tant l’ordit com la trama del teixit.
L’ordit, els fils que sostenen la trama es centren en el “jo”, el punt de partida i es podrien configurar amb:
“Mentre hom estigui en l’estadi de incompetència inconscient no hi ha res a fer. La primera passa es adonar-se’n de la necessitat de...” (I. Rogowski)
“A la persona se li pot prendre tot manco una cosa: la darrera de les llibertats humanes, l’elecció de l’actitud davant un conjunt de circumstàncies per decidir el seu propi camí” (V.Frankl)
“Entre acció i reacció sempre hi ha un espai de decisió” (Covey). Tu tries!
“En el moment en que comences a observar el pensador que ets s’activa un nivell superior (E.Tolle)
“La pregunta clau és, tens desig sincer de canviar?” (Josepe Garcia)
“El tercer nivell del voler és “em compromet a...” (compromís=dedició sense reserves) (T.H. Eker)

Alguns dels fils de la trama, fent un passeig pel llibres referenciats podrien ser:
“Venim de la piràmide, cal desaprendre...no hi ha veritats absolutes...no hi ha una teoria... hi ha un model i un altre model. Manera de solucionar problema: sortir fora i veure-ho distint. Sense diagnòstic no hi ha possible intervenció” (I. Rogowski)
“Els nostres models mentals de la realitat determinen, mes que la pròpia realitat, la manera en que actuarem.../...les creences limitadores poden ser transformades o actualitzades...” (Dilts)[2]
“Res no canviarà en el futur a menys que canviï radicalment la nostra manera de pensar” (P.Senge)[3]
“Part de la transformació és una declaració i un compromís que solament poden procedir d’algú que hagi canviat la seva postura de resignació a la possibilitat de...” (Jaworski)
“La voluntat de sentit, l’autèntic compromís amb certs valors i objectius significatius, ens guia a la recerca del ple potencial humà. (A. Pattakos)
“No ets la teva ment...El moment present és l’únic que tens. Fes de l’ara el centre fonamental de la teva vida” (E.Tolle)
“No sabem com son les coses. Solament sabem com les observam o com les interpretam. Vivim en móns interpretatius” (Echeverria)
“Anomeno intel·ligència a la capacitat d’un subjecte per dirigir el seu comportament, utilitzant la informació captada, apresa, elaborada i produïda per ell mateix” (Marina)
“Tothom fa el que, des del seu coneixement, es millor en aquell moment. Des d’aquesta perspectiva no hi ha res a perdonar ni als altres ni a un mateix” (T.Prat)[4]
“Treballa la visió de futur, somnia. Imagina on voldries estar i allò que vols ser. Un dia arribaràs a ser i estar on somniares” (G. Piera)[5]
“No aprendre ni evolucionar es una manera de morir. Tot el que es viu, creix” (Miedaner)
“Si no hi vas...no hi has anat!”.”Mai no arribarem a enlloc si avui no començam donant la primera passa” (P. Muro)
“Cal tenir temps per esmolar la serra...preservar-se a un mateix. Renovar les quatre dimensions: física, espiritual, mental i la social/emocional” (S. Covey)
“Tot ésser viu, viu el seu viure, com si fos el centre del cosmos” (H. Maturana)
“La reflexió neix quan reconesc que no tenc tota la veritat (des de l’autosuficiència no hi ha reflexió)” (H. Maturana)
“M’agrada el viure que estic vivint? Vull el voler que vull? Viure es per passar-ho bé, per ser feliç...Som ésser vius, primats bípedes que vivim en el llenguatge i som amorosos” (H. Maturana)

G. Pont
Abril, 2009
Imatge: Teixit mexicà, semblant però mes fi que el canemàs fet amb l'estopa del cànem

[1] Frases que he sentit a dir o he localitzat a les publicacions dels autors assenyalats entre parèntesi. No vol dir que siguin exclussives o que els autors assenyalats siguin els primers en utilitzar-les (com veis defujo consciententment del concepte d’autoria)
[2] Robert Dilts es autor de “El poder de la Palabra. La magia del cambio de creencias a traves de la conversación”. Ed. Urano . Barcelona 2008. (No citat anteriorment )
[3] A la introducció del ja citat “Sincronicitat”,
[4] A la presentació del curs ASL. Tino Prat es coautor de “Conflict mentoring. Como afrontar i resolver conflictos”. Ed. Bresca. Barcelona, 2007
[5] G.Piera. “La Travesia.18 claves para llegar a buen puerto”. Alienta Editorial. Barcelona 2006 (no referenciat abans)

L'acció

El fil de la conversa.
...tota persona pren les decisions que vol prendre i tria el seu viure... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...la primera baula de la cadena és el “jo”...cal observar-se des de la distància...tenir una meta sempre és bona cosa...per començar a caminar

Realment tots, sempre, tenim una meta, una direcció que guia les nostres accions. En podem ser conscients o no, la podem acceptar o no...però de tenir-la, la tenim. Si no en volem tenir una de final, en tendrem moltes de petites que fent una ziga-zaga més o menys pronunciada ens porten a algun indret.
Però bé, jo em vull referir, ara i aquí, a aquelles persones que han reflexionat sobre la seva meta vital; la idea, o conjunt d’idees, que guien conscientment les accions d’una vida.
I encara de manera més concreta a aquelles que, tenint clara la seva meta i els seus valors, volen emprendre accions coherents, de manera conscient i plena, vers aquesta meta. Esquivant així camins que puguin portar a un cul de sac o que distreguin de la meta primordial.

Del punt on som ara mateix a la meta on volem arribar hi ha un camí a fer, cal idò actuar. “Si no hi vas...no hi has anat”, diu Paco Muro[1]. També es bona la de J.P.Garcia: “Si no funciona fes quelcom diferent, no importa què, però fes quelcom distint”[2] fent referència a una frase feta comentada per diversos autors. En definitiva el nucli no és el pensament ni el sentiment, si no les accions que porten a resultats, malgrat la cadena sigui la ja comentada -mes de gener-: pensament-->sentiment-->acció=resultats, segons fórmula de Eker[3].

Aquest mateix autor aprofundeix en el sentit de l’acció i parteix per diferenciar tres nivells de pensament:
Vull ser: indica certa intenció i ganes, “si va bé faré...”
Trio ser: implica decisió, eliminant altres alternatives
Em comprometo a ser: implica dedicar-s’hi sense reserves. Aquest es el camí

Donant una mica de volta de falç arribam a la línia fonamental dels comentaris, a la transcendent aportació d’Echeverria[4] : “no solament actuam d’acord a com som, també som així com actuam...l’acció genera ser... hom torna d’acord al que fa” que, d’altra banda lliga aquesta nova interpretació del que significa ser humà amb el pensament aristotèlic del “som el que fem dia a dia”

Si s’ha de parlar d’acció potser es important recordar l’aportació de Covey[5] qui sintetitza -i de banda el que ja s’ha comentat- les passes a fer:
1.- Sigues proactiu: actua, treballa sobre les coses que controles. No culpis ni acusis, treballa sobre tu mateix.
2.- Comença amb una meta al cap: imagina i dibuixa la imatge final, usa tot el cervell, la part dreta de la intuïció i l’esquerra de la raó. On vols arribar, des d’on parteixes, com arribar-hi i quines activitats vols fer
3.- Lo primer es lo primer. Organitzar-se per a assumir compromisos i poder-los mantenir.
4.- Pensar en guanyar/guanyar. No teva ni meva, si algú ha de perdre mes val no fer tracte
5.- Primer comprendre, després ser comprès. Activar l’habilitat de l’escolta. Moltes vegades receptam (o opinam/aconsellam...) sense haver fet un bon diagnòstic
6.- Sinergia, es produeix quan hi ha alta confiança i alta cooperació on tot esta relacionat amb tot
7.- Esmola la serra. Cuida’t les quatre dimensions: física, espiritual, mental i la social/emocional; ha de ser una activitat diària...
Covey, -com Marina, ja esmentat- proposa una fórmula per superar l’estadi animal (supervivència + reproducció) i es aprendre-->comprometer-nos-->actuar...i així successivament

D’aquesta manera es tanca el marc teòric del blog. A partir d’aquí el no res o l’acció. Tu tries!

Guillem Pont.
Abril 2009
Imatge : Formiguer (Balafi, hivern 2009). Resultat de l’acció de les diminutes formigues

[1] Paco Muro. “Ir o no ir”. Ed. Urano. Barcelona, 2005. Del mateix autor també es interessant “El pez que no quiso evolucionar. Relatos de la empresa y la vida”. Ed. Pearsoneducación. Madrid, 2003
[2] Jose Pedro García Miguel. “PNL para lideres. Estrategias de éxito con programación neurolinguística”. Univer de Extremadura, 2008
[3] T.Harv Eker.- “Los secretos de la mente millonaria”. Ed. Sirio. Malaga, 2005
[4] Rafael Echeverría.- “Ontologia del lenguaje”JC Saez.. Santiago de Chile, 2003
[5] S.R.Covey.- “Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva”. Ed. Paidós plural. Barcelona 1989

En direcció...cap allà on vols arribar

El fil de la conversa:
...tota persona pren les decisions que vol prendre i tria el seu viure... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...la primera baula de la cadena és el “jo”...cal observar-se des de la distància...per saber si es va en la direcció de la meta

Si us sembla, tornem per uns moments al punt d’inici: tothom pot triar el viure que vol viure. Tothom tria el moment i les condicions en que viu[1] i davant qualsevol circumstància la persona te fonamentalment tres opcions: canviar-la, accepar-la tal com es o anar-se’n[2]. Aquesta possibilitat de triar no solament fa referència a les petites coses (de que dinaré avui?, que vull fer ara mateix?) si no també a la direcció que volem donar a la nostra vida. Fonamentalment aquí la bifurcació es simple, però no senzilla: ¿vull dirigir la meva vida o no faig res i que la vida em porti allà on ella vulgui?

Certament no és obligat voler direccionar la pròpia vida. Moltes de les persones –sis mil cinc-cents milions[3]- que avui respiren sobre aquesta mateixa Terra no es plantegen reflexions sobre el seu viure. Dit d’altra manera es poden viure perfectament els anys biològics que ens correspongui entretinguts en la recerca d’una felicitat consistent en “beure, menjar, exercici de procrear i dormir”[4] i/o en les seves múltiples variables (com tenir mes poder, doblers.. per incrementar la qualitat de les quatre accions bàsiques assenyalades). Qualsevol de les dues opcions es igualment vàlida, no de bades cada ésser viu la seva vida com si fos el centre del Cosmos[5].

Però si triam la primera opció, dirigir la pròpia vida, llavors haurem de cercar la direcció de la meta, l’objectiu, la il·lusió, la imatge final vers allà on volem anar.

En aquesta Illa, en l’època de creixement, adesiara et feien la típica pregunta: “I tu que vols ésser en ser gran?”. Potser no resultava gratuïta puix, si mes no, et plantejava dubtes. Pregunta que es pot, o s’hauria, de plantejar en qualsevol moment de la vida: cap on vols anar?. (Ara mateix, tanc els ulls i l'em faig i em surten vàries metes en funció dels diferents rols...però no, una sobre surt per damunt les altres...com si vos envoltant... aquesta és la meva!)

Tots els autors de les darreres lectures orienten vers la necessitat de tenir clara la meta. Alguns des d’una perspectiva més espiritual l’anomenen “consciència” o el teu “propòsit intern”[6], altres “la recerca del sentit”[7] entès com “ajudar als altres a agafar el control de la seva vida, descobrint els valors que, col·lectivament formen la motivació fonamental de les seves vides”.

Altres, des d’una perspectiva mes operativa, ho assenyalen amb altres paraules com:
-“Comença amb una finalitat en el cap” (Ho descriu com a segon hàbit important, el primer es la proactivitat)[8]
- Quan les persones entenem per què s’ha de fer alguna cosa, ens hi implicam més i treballam millor”[9]
-“Tinguis visió de futur, somnia. Imagina on t’agradaria estar i el que vols ser. Un dia arribaràs allà on somniares”[10]
- Molts altres ho qualifiquen de “visió” o imatge final on vols arribar i altres “missió” o raó de ser de l’empresa, del projecte, de la persona...
-Però potser la idea més atrevida apareix a l’èxit editorial “El secreto”[11] que parla de la força de l’atracció, que realment atraus tot allò que penses i desitges de cor, sigui positiu o negatiu

Amb tot i amb això, potser la versió de meta o imatge final mes rodona es la que aporta Tolle. Assenyala tres modalitat del que anomena “acció desperta”: l’acceptació, la fruïció i l’entusiasme i defineix aquesta darrer com “vol dir que gaudeixes intensament del que fas i, a més, tens l’element afegit d’un objectiu o d’una visió a acomplir. Quan afegeixes un objectiu a la fruïció del que fas, el camp d’energia o freqüència vibratòria canvia. Ara s’hi afegeix un cert grau del que podríem anomenar tensió estructural, i es converteix en entusiasme”

Guillem Pont.
Febrer 2009
Imatge : Avió en el cel. No es possible anar a enlloc, inevitablement sempre es va en una o altra direcció
[1] H. Maturana. O.cit.
[2] E.Tolle. O.cit.
[3] Atles de la diversitat. Enciclopedia Catalana. 2004
[4] J.A.Marina O.cit
[5] H.Maturana. O. Cit
[6] E.Tolle. “Un nou món, ara. Troba el proposit de la teva vida ». Ed. Rosa dels vents . Barcelona 2006
[7] A.Pattakos “En busca del sentido. Los principios de Viktor Frankl aplicados al mundo del trabajo”.Paidós Plural. Barcelona, 2005
[8] S.R.Covey. “Los siete habitos de la gente altamente efectiva”. Ed. Paidos. Barcelona 1997
[9] P. Muro. “Ir o no ir”. Ed. [10] G. Pieta. “La travesia”. Alienta editorial. Barcelona 2006
[11] R. Byrne “El Secreto”. Ed. Urano. Madid, 2007

L'observació

El fil de la conversa
...tota persona pren les decisions que vol prendre... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...la primera baula de la cadena és el “jo”... la capacitat d'observar-nos ens pot ajudar a conèixer el punt de partida.

Recordo un somni de l’altre dia: em vaig despertar perque vivia un moment angoixant; amb un grup de gent havíem d’apilar un munt de capses i el temps ens anava curt... afloraren els nervis i van començar a alçar el to de veu i a fer-nos retrets... i amb això vaig obrir els ulls i... ai, sort que era un somni!. Es veu que no m’havia despert del tot perquè als pocs segons va continuar el somni de les capses..
El matí, cara neta, vaig pensar que això, justament això era el que explicava Tolle[1] quan recomanava discriminar el ser de l’ego; ser capaç de percenre i acceptar, sense qualificacions, els propis pensaments.
Nosaltres no som el nostre pensament. Viure l’ara, amb tota la seva intensitat i observar els nostres pensaments com si fóssim un espectador extern resulta fonamental per arribar al fons del nostre ésser.
Es a dir, la veueta que sentim dins el cap no som nosaltres, es solament una part de nosaltres, la part dels pensaments repetitius i persistents, d’emocions i esquemes de reacció derivats de l’ambient familiar, de la cultura, de l’educació que hem anat rebent i que conforma l’estructura de l’ego que és una part de “jo”. Discriminar-ho resulta important si volem dirigir i manar la nostra vida.

El mateix Tolle[2] també assenyala també que en el moment en que comences a “observar el pensador que ets” s’activa un nivell superior de comprensió. I que les coses realment importants –bellesa, amor, creativitat, alegria, pau interior...-sorgeixen de més enllà del pensar... No es tracta d’analitzar o jutjar, simplement observar els pensaments i els sentiments.

En aquesta mateixa línia trobaríem altres posicionaments com, per exemple, el de V.Frankl[3] quan en el seus principis fonamentals assenyala: “Observa’t a tu mateix des de la distància, deixant constància de que aquesta capacitat és una qualitat estrictament humana”

Maturana[4] aixi mateix assenyala, des del camp de la biologia, que la persona te la qualitat de poder observar les seves relacions en el que anomena “deriva de la vida”: successió de moments encadenats i únics que es van produint en la continua adaptació (quan no hi ha adaptació hi ha mort o ruptura de relacions) d'un individu amb altres individus i amb l'entorn. Com Tolle manifesta l’única existència del “ara” puix el passat es reviu en aquest mateix precís moment (i es reviu amb els ulls i sentiment de l’ara), i el futur no es pot predir. D’altra banda Maturana no solament parteix del jo si no que assegura que “tot ésser viu, viu el seu viure, com si fos el centre del cosmos”, fent referència tant a persones, com a animals o plantes

Com desfullam la ceba del nostre ésser?. De banda les orientacions del darrer post, voldria afegir l’aportació de T.Harv Eker[5] en relació al que anomena els nostres "patrons mentals”
Parteix de la cadena coneguda:

pensaments -> sentiments -> accions -> resultats

i assenyala que solament podem canviar els resultats si canviam els pensaments, la programació mental. Diu que en relació a qualsevol tema (doblers, creences, inquietuds culturals o socials...) tenim un esquema determinat per:
La programació verbal: que escoltaves de petit?
Uns models de referència: què veies de petit?
I uns incidents concrets: que vas experimentar de petit?
També assenyala les passes per al canvi:
a.- Consciència (pensar en allò que vam rebre)
b.- Comprensió (de quina manera ens afecta i quines altres possibilitats es podrien donar)
c.- Dissociació (entre pensaments o maneres de ser i persona: la possibilitats de triar)
d.- Declaració (de la meta i de les passes necessàries per arribar-hi
Ja podriem començar a treballar, no?

Guillem Pont.
Gener 2009
Imatge (2004): Creixement de la soca de l’eucaliptus de l’hort de sa Begura. Mirar el que hi ha rera les aparences del “jo” ens pot ajudar a créixer.

[1] E.Tolle. “Un nou món, ara, troba el propòsit de la teva vida”. Ed. Rosa dels Vents, 2006
[2] E. Tolle. “El poder del ahora”. Gaia Ediciones, 2001
[3] A.Pattakos.- “En busca del sentido”. Ed. Paidós Plural, 2005
[4] H. Maturana (ja referenciat)
[5] T.Harv Eker.- “Los secretos de la mente millonaria”. Ed. Sirio, 2006

Primera passa

El fil de la conversa
...tota persona pren les decisions que vol prendre... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...
Com podem començar a caminar?. La primera passa: jo

La decisió de canviar alguna cosa (pegar el bot) implica assumir el lideratge d’un mateix. El Centre per al Lideratge Creatiu[1] assenyala que els problemes de lideratge es concreten el vuit proposicions, la primera de les quals és la falta d’autoconeixement dels líders.
Arribats aquí el camí fàcil és recòrrer al conegut “Coneix-te a tu mateix” inscrit en les parets del temple d’Apolo, que es fonamenta en l’ésser d’una determinada i immutable manera.

Però no, els trets no van per aquí. Si donam per bons:
- el “canvi permanent” d’Heràclit
- que “la realitat solament existeix en funció del nostre mirar” de Maturana
- que “l’unic existent es l’ara” de Tolle
- i en les novedoses i transcendents aportacions de Rafael Echeverria[2] -es fonamenta en Maturana, Flores. Heidegger-... que configuren els principis generals de l’ontologia del llenguatge i que són:
1.- No sabem com son les coses. Solament sabem com les observam o com les interpretam. Vivim en mons interpretatius
2.- No solament actuam d’acord a com som, també som així com actuam. L’acció genera ser, hom torna d’acord al que fa
3.- Els individus actuen d’acord als sistemes socials als que pertanyen, però a través de les accions també els poden canviar.

Llavors haurem de sortir de la vissió de la imatge permanent d’un mateix i del “jo som així” –que moltes vegades realment amaga un “no em vull moure” essent una ança de resistència lògica al canvi[3]- com si fos una fotografia, un caràcter permanent...per entrar en una altra vissió: l’autoconeixement es planteja com una acció dinàmica d’anar plantejant de forma continua una mateixa pregunta des de diverses perspectives: “des de quin sentiment penso allò que penso?”, “si em posas en una altra posició com veuria el que jo faig en aquests moment?” “que és el que estic fent i amb quina finalitat ho faig?” ...En definitiva, l’autoobservació, la conciència el que fas i del que cerques potser resulta una excel·lent eina del coneixement d’un mateix: observa el que fas o el que cerques i sabras qui ets

Entrar en aquest procés no resulta gens fàcil. Estem tan acostumats a fer i a justificar el que fem –com si tot fos “normal”, “natural” o “l’unic camí possible”- que intentar sortir de nosaltres mateixos per mira’ns exigeix desig i concentració. Quan s’aconsegueix, obviament veus les coses amb uns “altres ulls”, jo diria que més humans. Visió que obviament condiciona els pensaments, els sentiments i també les accions[4]

De totes maneres com bé diu H. Gomà[5] en el fons, normalment ens coneixem molt millor del que creiem i diem

Dit això, crec que a vegades es bo i saludable cercar visions alienes. Sense entrar en valoracions n’assenyalaré unes quantes:
-mirar la tradicional astrologia[6],
-entrar, per exemple, a “www.eneagrama.com” i respondre una sèrie de preguntes
-analitzar la postura del cos[7]
-demanar a una rotlada de gent –no coneguts i honestos- quines sensacions suggerim, -cercar l’opinió de persones de confiança sobre aspectes concrets del nostre actuar: com demanam, com reconeixem, com escoltam, com oferim i com acordam[8]?
-o simplement indagant quin és el nostre paisatge interior, amb zones il·luminades i altres zones ocultes[9]

Partir de la comprensió i acceptació d’un mateix es bàsic per establir bones relacions tant amb tu mateix com amb els altres puix com bé assenyala A.Wallace[10] “El meu benestar esta relacionat amb el teu benestar; el meu sofriment amb el teu sofriment. Pretendre cerca la meva felicitat i la meva seguretat com si jos fos una illa és una estupidesa”

En definitiva, si hom es capaç d'anar retirant capes a la ceba del ser ésser i arribar al bessó, trobarà una prespectiva d'on tot es veu molt millor.

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge (16/11/08): Retxa. L’avió, els núvols, la terra que ens aguanta, la nostra mirada...tot es mou de forma continuada i interrelacionada

[1] Jaworski.-“Sincronicidad”. (ja citat)
[2] Rafael Eheverria.- “Ontologia del Lenguaje”. J.C.Saez, Editor. (Vegeu resum a “lectures”)
[3] Itamat Rogowski repeteix constantment que si ho hi ha resistències es que no hi ha canvi
[4] Cadena esmentada per JA Marina a “La inteligencia fracasada”
[5] El Periodico 21/10/2008
[6] Hi ha de tot a la vista. M’agradà la síntesi de a J. Massacrier.- “Tornem a viure”. Ed. Els tres mussols
[7] Rodrigo Pacheco “Encuentro de Liderazgo y trabajo en Equipo a través del Aprendizaje en Movimiento”
[8] Quintana/Cistrnas/Vega.- Pautes del Coach Relacional
[9] B.Kegg a Process de CTI

[10]A.Wallace. Contra de La Vanguardia de 12/11/2008. Obsequi de Alicia Betanzos

Versión en castellano

(Para los amigos que aceptan el posicionamiento linguístico del blog pero que desconocen la lengua catalana)

El blog pretende reflexionar sobre el vivir en lo que podria plantearse como pre coaching.

De alguna manera se parte de la libertad de tota persona para tomar pequeñas decisiones que afectan su vivir. Asi es que todos podemos "dejarnos llevar" o intentar dirigir nuestra vida. Dirigir la vida implica concentración i esfuerzo hasta llegar al "dejar fluir" de la competencia inconsciente

Si este es nuestro deseo, tendremos que tomar decisiones en el sentido de dar el salto hacia nuestras metas i valores previamente establecidos.

Un primer paso es partir del yo, centro basico y fundamental. Ser conscientes de los sentimientos que condicionan nuestros pensamientos (i al revés) como tecnica de regulación, asi como de las diversas perspectivas -nunca neutras ni asepticas- con que se puede contemplar nuestro proceder

Para acercarnos a una visión externa de nuestros actos, a "vernos des de otra perspectiva", todas las tecnicas pueden ayudarnos y, en muchas ocasiones, se configuraran como complementarias

Los fundamentos teoricos se basan en lecturas y experiencias propias basadas en Rogowski, Maturana, Echeverria, Roma, Quintana... y demas autores relacionados a pie de pàgina de los articulos.

Incerteses

L.G. es una persona valenta que decidí “pegar el bot”. Va deixar nòmina segura per ampliar coneixements i muntar la seva aventura. Amb parella i fills m’envia un preciós mail que acaba amb... “i després de fer el bot, com es pot conviure amb la incertesa?"
Tot un repte!. Gràcies L.

Obvimanet no tenc receptes, però m’agradarà intentar oferir una doble resposta. Serà també un exercici de diferenciació entre els rols de “consultor” i “coach”

En el darrer cas, intentaria apropar-m’hi físicament i mirant els ulls i reproduint expressions del cos, després de la recepció i definir el marc, li feria preguntes potents que li ajudassin a pensar i actuar
Què es el que realment et preocupa?
Consideres que hi pot haver altres elements que afecten aquest sentiment?
Ho podríem analitzar des d’altres vessants?
Vols, idò, que ens centrem en aquesta qüestió?
Quins components hi veus?
Quins d’aquests components vols començar a treballar?
I com ho faries?
.... i així aniríem estirant el fil del neguit fins arribar a propostes d’acció
Com penses que ho podries fer?
Ho consideres viable?
Com?
I quan creus que ho podràs tenir enllestit?
I com avaluaràs l’acció?

...
D’aquesta manera aniríem treballant una passa rera l’altra, de mica en mica però de forma constant, fins arribar a l’encontre amb un mateix, a la satisfacció interna

La proposta descrita implicaria, però, treball conjunt. Des del blog es poden aportar també elements de reflexió en la línia de consultor/orientador

Les darreres vivències i lectures em porten a la força del moment, de l’ara i aquí
Maturana[1], que des de la biologia i atomitzant les respostes als estímuls fa interessants aportacions a la filosofia del viure assenyala que, cada ésser viu (fixi’s que no diu cada persona) viu el seu viure com si fos el centre del cosmos. L’arbre del carrer no de n’adona del teu mal de queixal, deia, la seva única tasca es la recerca de l’aliment i les condicions que li permetin viure, i si no les troba es mor.
Al passar a analitzar el viure de les persones el fonamentava en la multi relació amb l’altre (parella, fill, veí, company...) i amb l’entorn. Relació que provoca un continu procés -“deriva” en deia ell- que solament viu en el moment present.
Essent així que el passat no es altra cosa que reviure un passat en el moment present i el futur és inexistent perquè desconeixem on ens portarà la deriva del viure.
En una línia semblant es situa Tolle[2] quan diu que l’únic absolutament real del teu viatge (vers una meta o direcció general a seguir) es la passa que estàs donant en aquest moment (en el teu cas llegint aquest article del blog). Es tot el que hi ha i hi pot haver.
Aquest mateix autor assenyala “estiguis on estiguis, estigues-hi totalment. Si el teu avui i ara et resulta intolerable, i et fa desgraciat, tens tres opcions: retirar-te de la situació, canviar-la o acceptar-la totalment”


En definitiva “pegar el bot” es triar un camí en una cruïlla (tal vegada no es el que fem en cada moment?, no estem triant[3] i escollint de forma continuada?). Això implica deixar, sempre, altres camins. Imaginar com haguéssim pogut viure en els altres camins és un exercici de fantasia que potser divertit uns moments però perillós si deixam que es converteixi en un mortificador pensament circular. Per això cal girar fulla i viure intensament el present. El demés són records -re elaborats en el present- i incerteses en la deriva del viure que ha de venir.
Per a mi una idea força important es la que surt ara mateix en el reflexionari –en dues versions una grega i l’altra actual[4]-: tots podem triar l’actitud que agafam davant les coses que ens passen.
Es tracta, idò, no solament de destriar i acceptar els "limitadors" esmentats elcomentari anterior, si no d'integrar-los en el nostre viure com a mesura i procés de fussió (bo de dir i mal de fer, però intentem-ho!). D'altra banda, com ja tothom accepta, vivim una profunda crisi i no bufen bons vents ni per a les petites empreses ni per als professionals, però com diu la cançó: després de la maror ve la bonança. I mentres tant a capejar el temporal i a remar![5]

Tenc la certesa LG que no t’he aportat gaire cosa, de fet tot això ja ho sabies, però hem reflexionat plegats. Hem compartit un moment de la deriva del nostre viure. A que està bé!

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge: Les ones (Mirador del la Costa dels Pins). Una imatge diferent en cada segon. Com el viure de les persones.

[1] Humberto Maturana. Diversos títols. Algunes de les seves conferències es poden trobar penjades a internet
[2] E.Tolle.- “El poder del ahora”. Gaia ediciones
[3] “Tu tries”. Vegeu el primer escrit del Blog que alhora dona titol a a la secció de “Flor de Card”
[4] Frases d’Epicteto i de V.Frankl
[5] Paco Muro.- “Ir o no ir”. Ed. Empresa Activa