I els altres, què fan?

Adesiara s'assenyala que tan important i transcendent és el que és fa com el que no es fa; o potser encara més!. Tal mesura s'acostuma a tenir en consideració a l'hora d'avaluar el posicionament en relació a les tasques socials, tant de les persones públiques com de les privades.

Relacionar tot el que s'ha fet sempre resulta molt més fàcil que considerar tot el que s'hagués pogut fer i no es va fer. Passat el temps seguir el rastre de les oportunitats perdudes resulta difícil i laboriós.

Ponderar, idò, l'encert de les actuacions públiques no resulta fàcil perquè el que no es fa, en contraposició al que s'ha fet, no deixa fressa.

Menfotisme

Segurament el condicionant “edat” és més transcendent del que, d'entrada, pugui semblar. No sols des d'una mirada externa, “home gran” o “mascle vell”, sinó des d'una mirada interna, a l'hora de pensar, sentir, intervenir...

Ho dic per justificar el parer que voldria assenyalar.

En contraposició als positius i gairebé eufòrics “tot va bé”, “no som un poble som una família”... fins i tot a aquella mirada externa que ens veu amb “esperit de poble”, voldria deixar constància, també, d'una altra possible mirada: “la indiferència vers tot el que no és propi” o “l'individualisme desfermat” que també acostuma a campar pels nostres carrers.

Mostres

Encara que habitualment s'utilitzàs en un altre sentit, ja ho sabíem, els tests deriven de les olles. Estudiant-ne una part pots arribar a entendre el tot.

Però la ciència, mitjançant la matemàtica fractal o les utilitzacions múltiples de l'ADN, en aquest cas, donen la raó a la saviesa popular; basta analitzar un tros per conèixer una aproximació del que és el tot.

Fins i tot, a l'hora de conèixer la opinió generalitzada dels ciutadans no es fa necessari parlar amb tots i cada un d'ells, basta seleccionar-ne una mostra aleatòria -això sí!-, que dependrà de la magnitud del grup a consultar i obtenir, d'aquesta manera, una resposta d'alta fiabilitat.

Cooperacions

Hi ha idees, moltes idees, que passen pel pensar i es perden. Son d'estabilitat ínfima, no saben despertar cap tipus d'interès. Altres idees sorprenen, i algunes, poques, porten a la reflexió, són les que es retenen i marquen.

Al darrer grup pertany aquella del matemàtic Paulos quan assenyala: “el caràcter d'una societat es mostra en les transaccions de cooperació entre parts implicades”.

A vegades el concepte de les paraules és desvirtua per l'ús. Per això, adesiara, cal repassar el significat dels conceptes. En el cas cooperar: “Intervenir en una obra comuna; obrar juntament amb altres”  i rellegir el “cooperar” de la recreació de mots essencials (RME, 2019) .

En definitiva, objectius compartits i participació consensuada.

Primera infantesa de Salvador Galmés

Segurament resulta certa aquella afirmació que assenyala que “cada nova aportació de la ciència tomba una de les idees que hem anat encobeint sobre el que som”. A més, de cada dia, aquestes aportacions de la ciència resulten més nombroses, més contundents i més plurals, ja que es conformen des de diversos punts de partida i mirades.

Una aportació que em crida singularment l'atenció i que justifica la present nota fa referència a la transcendència de la primera infantesa, de les primeres petjades que rebem de l'exterior.

De residències

 

Un altre dels temes que ha destapat la crisi derivada del COVID19 és, sens dubte, el tema de les residències de persones majors. Malgrat molts dels usuaris estiguessin en el teòric grup de risc, l'alt nombre de defuncions originades en les residències -en un principi moltes d'elles no registrades com a motivades pel coronavirus-, convida a demanar-se si l'actual sistema residencial establert és un sistema encertat.

Al parlar de “sistema” es fa referència a les residències tal com les coneixem: edificis públics o privats gestionats per grans empreses especialitzades, generalment privades que, si mes no de forma aparent, plantegen l'atenció i assistència als majors on es prioritza el vessant comercial i de negoci.

Pandèmia i Benestar Social

Les crisis, siguin personals o compartides com la que ens toca viure ara mateix, sempre conviden a la reflexió. Després aquest envit a la reflexió es podrà desenvolupar o no, i si es desenvolupa acabarà guiant accions concretes o es dissoldrà en l'immens mar dels desitjos eixorcs.

En pocs dies vàries notícies se'ns han mostrat en els mitjans.

Una deriva de les tramitacions administratives destinades a la concessió d'ajudes a persones desesperades. Llargues cues amb persones joves i amb fills, que han perdut la feina i no saben on aferrar-se. Els ulls, que no tapen la mascareta, parlen sols de la seva angúnia i desesperació.

De cards i cardasses

 

Com a primera observació val a dir que quan hom no disposa de les pertinents eines de coneixement -en aquest cas filologia, botànica i història-, te moltes possibilitats d'errar, de pegar de morros per terra. I més encara si, com és el cas, s'atempta contra una creença estesa i generalitzada (cardassar=camp de cards, de qualsevol tipus de card). Però malgrat el perill i atès l'article de l'historiador, divulgador i amic Gaspar Valero sobre el nom de Sant Llorenç, trop convenient intentar indagar sobre la qüestió.

I. Ramon Rosselló a la seva Història de Sant Llorenç des Cardassar. Segles XIII-XVI comença amb un apartat sobre l'origen del nom i deixa constància que: “Després de la conquesta catalana de l'any 1229 i per espai de molts d'anys el terme i la parròquia de Sant Llorenç es va dir Bellver, simplement, o també Santa Maria de Bellver, fent referència al titular de l'església. /.. fins entrat el segle XIV no trob documentat el nom de Sant Llorenç de Bellver (1349), que amb el temps donarà pas al nom complet actual de Sant Llorenç des Cardassar (1519)”. Indica noms i dates però no he sabut trobar els motius dels canvis. 

L'esperit de l'època

El minuciós i descriptiu comentari de Rafel Duran a la imatge de l'espectacular bandera de les quatre barres que ornava la façana de l'església amb motiu de la IV Trobada de Balls Mallorquins m'ha portat a la reflexió. Abans d'entrar en detalls voldria, però, retre altra vegada reconeixement a la magnífica i transcendent tasca que fa en Rafel, mostrat i comentant de forma minuciosa les Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar.

Parlam de l'any 1980, vuit anys després de l'aparició del Club Card, i l'esperit era semblant. Faig referència a les inquietuds que, en ambdós casos, mostraven els joves de la localitat. Amb cert atreviment, no absent de risc social, i a vegades físic, mostraven el seu inconformisme. El seu desig d'anar més enllà de la imposició de les conveniències i els costums.

Els quatre clotets

1. Idees. La majoria dels missatges, en aquest constant bombardeig d'estímuls i informacions, passen per malla. Arriben per algun dels nostres sentits però al no posar-hi atenció conscient, desapareixen, es fonen o, potser. van a parar a l'enorme bidó de l'inconscient. ¿Quants missatges subliminars, que condicionen el nostre pensar, potser hi tenim, en el bidó?, sense esser-ne conscients!!

De forma accentuada passa a les persones que, a més, disposam de memòria fugissera. Si no s'escriu la idea, com els somnis, aquesta fuig. També li passava a l'admirat i enyorat J.Luis Sampedro. Comentava el savi, que per amarrar les idees les havia d'escriure en una petita llibreta de molles que sempre portava a la butxaca de l'americana; “es que si no les escric, mentre esper l'autobús o passeig, totes s'obliden” va dir, fa anys, en una singular conferència a Palma.

Vell autoritarisme

A vegades es dóna la voluntat d'encetar, de forma pública, una denúncia, però després costa trobar les paraules adients per compondre el text. Falten paraules o, potser, ordenar idees.

El cavall del Guernika (P.Picasso)

Partint de la investigació de Stanley Milgram (Universitat de Yale) on es demostra la força i el pes de l'autoritat sobre les nostres accions o aquella altra de Michael Macy (Univeritat de Cornell) en relació a la necessitat de pertinença al grup (Redes 26/06/11) i també considerant les claus de la comunicació treballades, entre altres per Paul Watzlawick, es pot dir sense cap classe d'embuts que l'aparició d'engalanats militars i comandaments policials rere el President del Govern en les rodes de premsa, preparades i limitades, per anar contant el procés del coronavirus representen, de forma inequívoca, un increment de l'autoritarisme. D'un autoritarisme que contradiu la raó.

Un autoritarisme que, com no potser d'altra manera, s'anirà estenent fins arribar a les persones que ostenten poder en cada un dels pobles, localitats i famílies (malgrat el confinament ja es comenten pel carrer anècdotes de suposat autoritarisme aplicat a nivell local).

Ningú no s'ha molestat en explicar el motiu de tal missatge d'autoritarisme, però tots podem intuir el que s'ha amaga a sota.

Treball a distància

Diuen que qualsevol crisi inesperada, sigui personal, torrentada, temporal o pandèmia sempre sol aportar informacions i actituds també imprevistes. És el que hi ha. Segurament s'ha de considerar inherent a la condició humana.

Això del coronavirus gira malament. Es dóna per estabilitzat, però augmenten les defuncions i segurament els lògics dies de confinament; hi ha lluita d'interessos polítics. A més sembla que una vegada superat el tràngol sanitari, en poden aparèixer d'altres com l'econòmic i potser el social. A vegades les desfetes es converteixen en oportunitats i passen coses; o no!, ves a saber!

Una de les múltiples coses sorprenents, des del meu punt de vista, ha resultat les continues referències al treball a distància, al teletreball.

Canvi climàtic

Al llarg de vint-i-cinc setmanes s'ha intentat treballar, des d'una òptica personal, el canvi d'actituds que comporta, pot comportar, hauria de comportar tota la informació relativa al canvi climàtic.

S'ha volgut treballar un autorecordatori per tenir ben present i que, tal vegada, pot resultar útil per a alguna altra persona.

Res de nou, la majoria d'idees i dades son de “50 coses senzilles que tu pot fer per salvar la Terra” (The Earth Works Group), un llibret minso en paper reciclat que regalava “la Caixa” a principis dels anys 90 del segle passat.

Idea refrescada per “¡AHORA!, El desafio mas grande de la historia de la humanidad” d'Aurélien Barrau (Espasa, 2019).

Després de l'aniversari

Ha passat un any i pocs dies. Un any d'ençà de la torrentada dels 13 morts i del broll de voluntaris i solidaritat. De moment i a l'espera d'altres canvis (sembla que, si més no, des de l'Ajuntament i potser altres àmbits, s'està treballant el tema) contínua vigent l'encertada imatge que féu Miquel Rosselló per a la portada de Flor de Card (Octubre, 1973). Com si la silueta del poble flotàs, persistent, sobre l'aigua del torrent que arrastra les fustes amb els anys 1943, 1973 i a les que, avui, hauríem d'afegir altres fustes amb els números 1982, 1985, 1989, 2007 i una de grossa, molt grossa amb el 2018.

De banda els actes institucionals programats (vegeu l'Especial “Un any de la torrentada” a card.cat) la premsa i la televisió de Palma, i també d'altres indrets, se n'han fet important ressò de l'aniversari del desastre; en general i fins on hem pogut copsar, entre un to sentimental i d'inevitable acceptació (no es podria preveure, tothom va respondre...) i de recordança als difunts, però també de reconeixement als voluntaris i a la força de regeneració del conjunt de les persones afectades.

Migrants

Va ser escoltant, amb sentiment i emoció, la xerrada que va fer el jesuïta i arquitecte Pau Vidal sobre el tema “Vides exiliades: refugiats avui” quan me'n vaig adonar que la família del meu padrí Guillem, també van ser migrants. Un migrants interns però migrants.

Primer se n'havien d'adonar de que a Son Roca no hi cabien tots, que la terra de la que disposaven no donava abastament per sustentar la família. Després havien de cercar un indret on anar, on s'hi oferissin unes mínimes possibilitats de millorar la situació en que vivien.

8 de setembre

Tal dia com avui, mentre la terra era terra i no simple solar especulatiu, quan les persones del terme podien viure, mal viure, conrant quarterades. Alguns, dins “lo seu”, en mitges quarterades i potser quartons que havien rebut d'herència o havien guanyat treballant de valent i fora son, aquí mateix o potser en uns magatzems de la llunyana Buenos Aires; i d'altres llogats a les diverses possessions que conformen o volten el terme.

Tal dia com avui, deia es produïa el canvi. Amos i llogaters agafant roba, ormejos i altres petites propietats, amb cura singular de no agafar-ne cap que fos de nombre, partien per cercar ventura en altres indrets.

Tot canvi implica una deixa i per tant un cert dol, i també renovada il·lusió i esperança, per la creença de que d'ara en endavant anirà un poc millor. Segurament en altres ocasions també era un alliberament, la possibilitat de desfer-se'n de situacions injustes i parcials.

Gorg

Un atemptat al patrimoni natural, històric i social del municipi?.

Segurament és una pregunta sense resposta. Les necessitats de les persones, els valors i la sensibilitat van canviant amb el temps.

Segons com es miri és la transformació d'una baga que en lliga amb el passat.

El Gorg de ses Planes de la meva infantesa ja és recreació mental. Aquell indret humit ple de vida és simplement record o potser incerta contarella d'home vell.

Aquell petit bassal amb les piques de rentar plenes d'aigua que facilitaven la beguda a les bísties assedegades. Bassal voltat de canyes, boga i altres herbes arrelades en el banyat i que podia agombolar serps i tortugues d'aigua, granots, mosques i altres insectes d'aigua i, potser, alguna anguila... Un canyar que servia d'amagatall a les fugisseres polles d'aigua.

Llengua

No en tenc dades precises, és, idò, una simple intuïció. Al constatar-la amb les darreres denúncies per discriminació de la nostra llengua, i també pel que es sent parlar caminant, tant per Sant Llorenç com per altres indrets -de fet ja es donen crits d'alerta sobre la pèrdua de l'ús social de la llengua en els patis de les escoles-, tal intuïció es converteix en creença.

Diria que des del “a por ellos” o potser des d'abans, s'ha desacomplexat la manca de respecte, la imposició d'un inacceptable i descarat supremacisme de la llengua castellana.

Ve de vell, de molt abans del 78. Abans s'imposava a una població amb termes generals analfabeta per allò de “Por un imperio hacia Dios” i ara la imposició arrela en la incultura, en el desconeixe-ment i trepitja la ciència.

Canvi d'actituds i valors

Potser en segui un dels efectes col·laterals de la pàgina “Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar” l'enfoc més detallat i meticulós d'algunes de les imatges que ens van apareixent, que van passant diàriament, de forma constant, davant els nostres ulls.

Imatges que, d'altra banda poden suggerir idees, reflexions o recreacions d'experiències viscudes. En definitiva una tasca didàctica marginal en el sentit que defuig dels objectius primigenis de la pàgina.

El judes de Coripe

Tanta sort!. A diferència del poble sevillà de Coripe no vàrem disposar de cap il·luminat que proposàs allò de “anar a matar jueus” com a festa d'Interès Turístic Nacional.

Perquè no digueu, això de declarar per votació entre un grup de pares un “judes”, per després fer-ne befa i afusellar-lo mentre els espectadors, veïns del poble, fan alulea, tant en la forma com en el fons, no sigui, avui ridícul i desafortunat.

Com si la raó i la justícia es pogués imposar per majoria simple!. Com si simular l'afusellament d'una persona fos una festa!.