L'hora de les mares i dels pares, de la comunitat

Tant les xarxes socials com la premsa en van plenes. De banda la notícia de la “suspensió” de la vaga dels docents i dels pertinents comunicats, hi ha opinions de tot color, per salar i vendre!. Bona part del que es comenta te un mateix substrat: El Govern ha girat l'esquena als docents, als manifestants, a la ciència, a la UIB i a tots els col·legis professionals per sortir-se'n amb la seva, que tots sabem que, ni és l'aprenentatge de l'anglès, ni l'equilibri de les llengües, ni la qualitat de l'ensenyament públic.

Arribats aquí, des del nostre entorn concret, ¿què pot fer cada persona interessada en l'educació dels “nostres fills”?

Segurament és a l'abast d'algunes famílies locals poder triar escola. En alguns casos, fins i tot, “la millor del mon”, sigui on sigui. Però la gran majoria ens haurem de conformar amb l'escola pública de Sant Llorenç, Son Carrió o sa Coma, per després passar a l'institut d'Artà i, si hi ha sort i esforç, arribar a la UIB o a qualsevol altra universitat

Aquesta és la nostra realitat. L'escola pública és, idò, “la nostra”. Ens agradarà més o manco, però és la que tenim! (i potser, també, la que volem!).

I torn a la pregunta, ara i aquí, què podem fer?

Abans d'intuir respostes, però, repassem una sèrie d'obvietats:

Una, vivim en una comunitat local i estem administrats per un Consistori elegit per la majoria dels habitants amb dret de vot del Terme. Un Consistori de no disposa de recursos ni competències directes, però que tampoc es pot inhibir davant la problemàtica derivada de la situació actual, si mes no com a part del Consell Escolar.

Una altra, quan els infants arriben a l'escola, en bona part ja porten el codi d'aprenentatge imprès (hàbits d'ordre, de valoració de l'esforç, de coherència...) un codi que es desenvoluparà més o menys en funció de l'atenció que rebin a casa -família i entorn-, i també de l'amor dels docents. Vull dir amb això que l'escola, sens dubte, és important; però tampoc hem de pretendre que solucioni totes les panes que, com a pares, no hem sabut superar.

A més, he parlat de “amor” dels docents perquè al llarg de la dilatada experiència de contactes amb escoles i docents he arribat a la convicció que els tret diferencial més important és la relació, personal i intransferible, que s'estableix entre infant i educador. Una relació que parteix del “professar” del docent però que es sustenta en el compromís, la il·lusió i la confiança. I això no és pot comprar. Es te o no es te, es treballa o no es treballa.

Una altra obvietat, els docents, la gran majoria dels docents, ja s'han manifestat i dedicant-hi energies, temps i doblers, han mostrat el seu compromís: “Volem una escola pública de qualitat!”, volen substituts quan es posen malalts, no els semblen bé els ratis que s'imposen, ni les condicions en que els obliguen a aplicar un TIL sense convenciment... (com si una persona pogués imposar, a cop d'amenaces, ordres i decrets, accions a altres persones!)

Ara és, idò, l'hora de les mares i del pares, de la comunitat

De fer costat a les transcendents -sobre tot per a nosaltres, usuaris obligats d'una escola pública- reivindicacions dels docents. De donar confiança. De fomentar il·lusió. De fer costat als mestres en hores baixes...

I torn a la pregunta, què podem fer?

Sens dubte les millors accions seran les que es pactin, primer entre els pares, després entre pares i docents i entre pares docents i comunitat.

Tenim una oportunitat única!. El “desgovern” ha posat l'educació en boca de tots. Ara, potser, és l'hora de parlar de “comunitat educativa”. Però això no es “fabrica” del no res. Cal invertir-hi temps (el “jo no puc” és una manera fàcil de fugir), parlar i arribar a acords. Entre tots, sense exclusions, valorant totes les idees, per pobres o descarades que puguin semblar... I després consensuar, trobar el millor acord possible, sense imposicions forçades per la majoria, però seguint el camí que ens mostra la ciència i els professionals de cada una de les matèries. I aplicar, amb convenciment i força, aquests acords (som el que fem!).

Les millors iniciatives, s'havia dit, seran les que es pactin en grup. Tampoc no es tracta de capgirar el mon, a vegades un senzill “gracies, mestra!”, un somriure o una abraçada ja bastarà. En altres potser s'haurà de mostrar cara i posar peu fiter...tot és per fer!

Es clar que, també, hi ha un altre camí, aquí més habitual, còmode i menys compromès: que cada un faci el que li passi pel nas i després queixar-se de tot en qualsevol moment. Com sempre, s'ha de triar!

PD. Mentre enllestia l'escrit -5 i 6 d'octubre- m'han arribat dues idees senzilles, de dues localitats ben diferents. Una mare deia, “aquí uns quants hem decidit que cada nin faci un dibuix de colors vius amb la frase “gracies mestra”. Un pare ha publicat en el facebook: “Dilluns els meus fills tornaran a escola donant les gràcies als seus mestres per lluitar per la seva educació repartint roses, dibuixos i abraçades”. En alguns moments, poc és molt.