No hi faltava de res, perdius, conills...com cada any tant es porcells com sa caça venia de Pocafarina. Tenien una bona relació amb ets amos de Pocafarina, de fet, aquella casa era com una posada temporal quan, l'amo en Joan o n'Antoni venien a n'es poble. Jo, amic d'en Biel hi anava a matances, però lo que vull contar és sa curiosa anècdota des porcells.
N'Antoni, que ja ha begut el seu “cortado”, conta velles eixides de forma plaent...
A n'es cul des corral que donava a n'es carreró de can Mortillo hi tenien dues solls, i també tenien dos porcells, però no un a cada soll sinó que tots dos compatien sa mateixa soll, un dia a una i un dia a s'altre, i el dia que sa soll quedava buida, sa madona la feia ben neta.
De bon matí, quan se n'anaven a sa teulera se'n duien es porcells, ets animals davant i en Biel o son pare darrera, anaven daixo-daixo. Darrera sa taulera hi havia una figuera i ets animals ja ho sabien i s'hi posaven davall. Penjada d'una branca hi havia un corda que acabava amb dos caps, i a cada cap un travó amb un tornet; els ho posaven en el peu de davant...i allà s'assolellaven tot lo dia. I així cada dia, no es van embarassar mai. Es de sa teulera, adesiara pegaven una ullada, però res no se'n cuidaven gaire... lo bo era s'horabaixa quan ets amollaven, veus! anaven corrent a tope cap a sa soll, sense perdre punt, sabien que allà ets esperava sa pica des menjar...ara això no seria possible, però llavors no hi havia gaire trànsit i els porcell corrent pes carrer pes camí de sa teulera a sa soll, era de veure!.
N'hi havia d'altres que passejaven porcs pel carrer per anar d'un lloc a un altre, amb un bastonet i veu dolça els duien on volien, però aquests porcells corrent sols cap a sa soll eren únics, jo no en coneixia d'altres...
Engreixar el porc era cosa ben habitual en el Sant Llorenç pagès. A moltes cases n'engreixaven dos, un per matar i s'altre per vendre i així poder pagar les despeses de la matança i un poc més. Gairebé totes les cases tenien, en el corral, s'excusat, un femer i, al maco, una soll.
N'Antoni conta el cas de madó Antonina, amb les dues solls, però no era habitual. I tampoc es feia la soll neta cada dia, per això, entre femer, soll i boal, en el Sant Llorenç d'ahir, de banda l'abundància de mosques per tot arreu, hi havia certa singular olor de soll que s'estenia per cases i carrers.
D'altra banda, ses matances, a cada casa i abans de convertir-se en feina, resultaven una festa. Una festa de trobada, de panxades de voltor, de converses obertes i d'anècdotes diverses sobre l'engreix dels porcs, sobre com s'havien caçat les perdius, sobre com i de quina manera cada un feia les feines que feia.
Arrós “de matances”, aguiat i, després, mandarines i meló. Segons les cases ensaïmada i/o orellanes. Tot acabava amb el repartiment d'ametles torrades, que s'havien de trencar amb una pedra de la carrera de la casa i amb un sonor Molts d'anys!.
Amb els de més confiança, mentre els infants acabaven de jugar, s'acostumava a pujar al sòtil per contemplar la perxada. Amb un Enguany ha anat benet! de satisfacció acabava la diassa on totes i cada una de les persones havien aportat les seves habilitats a la tasca comuna, de la mateixa manera que altres, amb qualsevol excusa, feta part de la feina procuraven desaparèixer fins a l'hora de dinar, gairebé a l'hora de sopar.
(Imatge de Google)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada