.jpg)
... “A temporades s'usava lo de s'encisar, allà està encisat deien, quan passava alguna cosa rara, bastava poca cosa, que ses ovelles un dia no volgessen passar per un portell acostumat... Sa gent en parlava, aquella casa, o aquella família està encisada, deien, com si estassin endimoniats... ho passaven malament, era una assignació que feien ets altres qui donaven, a ses persones encisades, sa culpa de ses coses que anaven malament...”
Amb aquesta conversa n'Antoni ens introdueix en el món del desconeixement, de la màgia interessada, de l'esoterisme local, un món sortosament perdut, si mes no en part.
Furga en unes creences que era ens semblen desencertades però que, aqleshores, es consideraven certes
Situació ben generalitzada arreu de l'Illa aquesta de l'existència i acceptació social dels curanderos, dels bruixots que tenien ascendència sobre persones humils que, en cas de necessitat s'aferraven a la primera idea, suposadament convenient, que passava per davant.
-”I que no s'usaven també les coques de segó?”
-”Si però era per altres dolències, pes mal de panxa o de coll...”
Efectivament en el Sant Llorenç rural no resultava gens extraordinari veure persones amb una calça de segó embenada a una cama o al coll, com tampoc era gens extraordinari anar a cercar saliva d'un pau -persona nascuda el dia de Sant Pau- si una paparra s'havia aferrada al braguer de l'egua; com tampoc ho era anar a cercar les “píndoles d'en Borges” per a dolències diverses, tant de persona com d'animal. Píndoles petites i rodones que, una vegada explicat el cas, l'amo en Llorenç pujava, sol en el sòtil baix de la casa del carrer Nou i les baixava en un paperet blanc indicant posologia. Posteriorment s'identificaren tals píndoles amb el medicament homeopàtic.
L'existència de curanderos, alguns es feren realment famosos, es fonamentava en la creença que determinats “dons naturals” eren més vàlids que els estudis de medicina o de veterinària amb l'afegit que aquests darrers s'havien de pagar, en forma d'iguales en el cas dels metges, o a cop d'acció terapèutica, que no sempre acabava amb cura, en el cas dels menescals; mentre que els curanderos no solien cobrar per la seva feina, però si acceptaven “la voluntat”.
...
Fa una cinquantena d'anys que el professor Paul Watzlawick, potser influenciat per les aportacions de la teoria quàntica, ja es demanava si era real la realitat, establint un nexe entre comunicació i realitat incidint en la desinformació deliberada i en la deformació d'una presumpta realitat asèptica.
L'estudi de les creences és més recent, “La biologia de la creencia. La liberación del poder de la conciencia, la materia y los milagros” del Dr. Bruce H. Lipton, sols te vint anys. Ara es coneix com es formen i es transmeten de pares a fills determinades creences. Creences que, segons aquest i altres autors condicionen, moltes vegades sense ésser-ne conscients, les nostres vides.
Sortosament, i encara que a vegades no ho sembli, hem anat avançant en el coneixement. Ens poden emblanquinar d'altres formes: notícies esbiaixades, mentides, publicitat, modes...però difícilment trobaríem algú que cregués en els efectes terapèutics de les bavarades de butza de me o de les coques de segó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada