Si allargam la vista
la imatge panoràmica del paisatge ens mostra una tranquil·la
immobilitat, si enfocam l'atenció en el detall que hi ha just a la
punta del peus, des de la mateixa talaia estant, ens n'adonam de la
riquesa vital que passa desapercebuda: una fulla que, per efecte del
microorganismes es va podrint, una formigueta que tragina, una gavina
que passa entre nosaltres i el vermell del sol ixent... es la
paradoxa del viure. Com deia el savi Itamar, encara que no ens
n'adonem les coses passen!
Si param atenció al
que, sense donar-li gaire importància, mostra la premsa ens podem
adonar de la transcendència del moment. D'aquests moments que resulten,
sempre, transcendents i irrepetibles.
Així:
El trist espectacle
dels socialistes ens mostra una lluita conceptual. ¿S'ha de
prioritzar la força del grup o s'ha de respectar la llibertat de les
persones?. Al vell criteri de la imposició de la majoria -que
superava, no s'ha d'oblidar, en diversos i variats entorns la
imposició de la voluntat d'una única persona que «dictava» ordres
i criteris- s'hi oposa el nou concepte de «plenitud de les persones»
aportat pels nous coneixements de la biologia i la neurociència. La
imposició es substitueix - s'hauria de substituir- pel respecte i el
conseqüent i laboriós treball de recerca de consens.
El focus d'aquesta lluita conceptual no és dirigeix, solament, vers els socialistes,
afecta a famílies, grups i entitats d'entorn local, les que són al
nostre abast!.
Altres aspectes,
d'avui mateix i referits al passat, ens mostren el gran marge de
possibilitat de millora. Des de l'anècdota d'aquella persona que
s'enfronta a la possibilitat de presó per haver evidenciat que, si
hagués desitjat, s'hagués pogut carregar la cúpula de poder de
l'Estat, fins a les presumptes confessions de l'expresident Suárez a
la senyora Prego ens mostren tant la feblesa com la manipulació i
podridura del Sistema que, adesiara, consideram encertat, únic,
bo... o, en tot cas, inevitable.
Els detalls i les
informacions derivades de l'exhumació dels cossos de la Fossa de
Porreres -recordem-ho per exigències de la justícia Argentina!-
mostren, entre moltes altres coses, la despietada crueltat que,
segurament també empesa per l'ambient, varen mostrar els nostres
mateixos avantpassats i veïns. Unes circumstàncies que aporten
aprofitats i víctimes. Uns aprofitats que encara gaudeixen de
reconeixement públic, i unes víctimes que, sense reconeixements ni
reparació, romanen sota la pesada llosa del silenci derivat de la
por i, també, de l'interès d'aquells aprofitats.
I tot sense entrar
amb altres lloses que amarren el present com, si mes no de forma
aparent, l'inexistent fracàs escolar i la violència masclista que es
pretén apaivagar amb gestos visuals com son els minuts de silenci.
No resulta gens
estrany que, amb tot el que es pot veure i contrastar, siguin
necessàries les eines d'intoxicació: notícies fora del nostre
abast, entreteniments diversos i escampar encens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada