A vegades una conversa et porta a viaranys insospitats. Parlant d'altres temes sorgí la qüestió. Les famílies Fornés, Carbó, Cucallada, Cuc, Galina, Soriano...tots tenien propietats en els establits de Balafi.
Famílies que foren fortament represaliades després del 36. Una cruel repressió, ara sabem que planificada a nivell general, amb la intenció, ben aconseguida, de tapar els fets succeïts amb la pesada llosa de la por.
Per entendre-ho ens hem de situar en el Sant Llorenç de la primera meitat dels anys trenta del segle passat.
Anys de penúria i estretor econòmica on, després de la fallida dels senyors, alguns espavilats, com el mateix Joan March parcel·laren les possessions i venien quarterades i mitges quarterades a terminis a jornalers que es convertirien així en petits propietaris.
S'ha dit espavilats amb tota intenció ja que és conegut que Joan March venia els horts de Balafi amb l'aigua de la font de Tènger, el que ocasionà un conflicte que acabà amb plet.
En aquella època l'escolaritat no sols no era, encara, obligatòria -de fet no ho va ser fins a la Llei General d'Educació de 1970- sinó que el fet d'anar a escola es considerava un luxe, és així que bona part de la població local era analfabeta. De forma més o manco generalitzada les persones adultes dels anys setanta, i això resulta ben significatiu, signaven amb el dit o “dibuixava” el seu nom.
Aleshores -i realment fins entrats els anys seixanta-, la majoria dels ciutadans llorencins treballaven diàriament a fora vila. Feina dura, a vegades acompanyada del cant, tothom amb més o menys entonació, cantava. A les “fumades”, en els moments de descans o a l'hora del berenar es juntaven i compartien conversa: “què no has sentit dir....” converses i moments que, a vegades, també s'ampliaven els veïnats de més enllà.
Va ser així que les “trobades de Balafi” es feren notar, i bona part dels veinats d'aquell entorn van ser considerats "rojos".
Fins aquí el que hem sentit contar de fonts indirectes.(Encara molt després de la Guerra, un dels llocs de reunió i conversa mascukins eren les barberies. La de Can Neula, per qüestions de sintonia personal, era on acostumaven a topar-se el més progressistes qui, de mig amagat i amb llenguatge simulat derivat de la por, es contaven pensaments i eixides. En aquests entorn el mosset de la barberia, un al·lotell, escoltava, callava i ara recorda).
,Considerant els fets posteriors derivats de la cruel repressió, les qüestions que queden obertes són: Van tenir res a veure les “trobades o reunions de Balafi” amb la posterior repressió? ¿Es casual que la majoria de famílies represaliades tinguessen propietats en els establits de Balafi?. ¿Es podria establir una relació entre els nous propietaris i el venedor de les terres? -Joan March, que havia sigut candidat del Partit Liberal Monàrquic i continuava en política- ¿Hi havia ingerències ideològiques en el moment de barrina?.
Preguntes curioses que, segurament i amb certesa, mai es podran tancar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada