De forma clara un fill agraïa als seus pares set dels aspectes que conformen les atencions i la formació rebuda de forma conscient.
Segons diuen les petjades més fondes són les que resten a l'inconscient, però no deixa de ser un generós exercici d'introspecció pensar i donar forma, mitjançant redacció d'un text, als aspectes rebuts que es consideren més destacables. I tot sense considerar l'exercici de gratitud que implica parlar-ne, dir-ho a les persones implicades.
Per tot el que comporta, indagar sobre les persones que resulten referents i sobre les fonts del nostre comportament, i després manifestar agraïment a la persona que correspongui és tasca recomanable i exercici habitual en qualsevol dels actuals tallers o sessions de desenvolupament humà..
Des d'aquesta consciència vaig considerar adient anar a veure en Guillem Quina per poder-li explicar el que ell, amb el seu comportament, havia estat d'important per a mi.
A manera d'introducció val a dir que ell és uns anys més vell, va néixer el 44, per això, en la ja llunyana adolescència no fèiem part de la mateixa “pandilla” vivencial que, aleshores, s'establien de forma natural en el poble rural.
La nostra coneixença deriva de l'existència del Club Card. De fet una de les conseqüències més generalitzades d'aquell club, segons enquesta realitzada en el cinquantenari de la seva creació, era precisament aquesta “conèixer gent nova”.
Aleshores, ambdós fadrins, compartirem múltiples vetlades, i també amb altres persones, planificant activitats o treballant l'edició de cada un dels primers exemplars de Flor de Card.
Interessat per l'excursionisme i per les “Rutes amagades de Mallorca”, ben prest n'assumí responsabilitats. Una afecció que ja mai abandonaria primer en la secció d'excursionisme del club, després en forma de sortides i acampades familiars i que, posteriorment, enfilaria amb el grup excursionista “Els trescadors” on mai hi faltà aquell glopet d'herbes dolces que ell portava per a qui en volgués.
D'aquella ja llunyana època és la primera referència que en vull destacar, la seva generositat. D'entrada no hi vag parar massa atenció, han estat les experiències posteriors les que m'han ajudat a enforcar i valorar tant la generositat com el seu compromís.
Ho contextualitzo. Tots fem part de múltiples grups relacionals i en tots i cada un dels grups cada persona te tendència a assumir-hi un rol. En general el rol que s'hi assumeix és el que resulta més còmode, satisfactori i rendible. Però també hi ha persones que es comprometen amb papers que no són del tot còmodes però que algú ha d'assumir.
Si es repassa la documentació del Club Card, ara a l'Arxiu Municipal, és detectarà el paper i la lletra d'en Guillem al llibre d'actes, a la llista de llibres, a comptabilitat... Segurament hi havia persones més preparades o amb la lletra més llegible, però va ser ell que n'assumí la responsabilitat. Per això es parla de generositat no entesa en el sentit de regalar el que et sobra, sinó de compartir el que tens i necessites. Una generositat, d'altra banda, lligada a la feina i ben allunyada de qualsevol i estès afany de protagonisme.
El que s'ha descrit és un dels símptomes. També es podria parlar, entre altres, de sopars “compromesos”, encara en temps de la Dictadura, a ca seva; de l'arxiu de “Flor de Card” en el primer pis de la fusteria; de la seva participació en el Grup Independent de Sant Llorenç, que tants maldecaps -amb escarni inclòs-, li va ocasionar; o de la delicada atenció a na Margalida. la seva esposa, quan més el necessitava.
Una altra referència, per a mi important i que he utilitzat al llarg de múltiples sessions de formació és aquella ocurrència que plantejava als seus clients “Ho vols aviat o ben fet?”
Es un posicionament vital. Hi ha coses que són laborioses, que s'han d'encarar amb paciència.
De fet la manera d'acceptar la seva malaltia obeeix a tal posicionament vital: cal lluitar fins allà on es pot i després acceptar, amb pau i resignació el que la vida t'ofereix
La generositat i el posicionament vital esmentat confluïren en una singular i manifesta gratitud vers el personat mèdic i de serveis de l'hospital, vers la família que l'atenia i vers els nombrosos amics que li han fet costat (“¿què més es podria demanar que morir sense dolor i tan ben acompanyat?”). Un posicionament plenament conscient, conformat i serè; amb una pau interior que ha alliçonat totes les persones que el voltaren..
I finalment voldria destacar la seva capacitat d'autoformació. Fill d'una escola pobre i abandonada en un entorn rural, limitat, de primerenca i forçada acció laboral, per a mi, resulta el paradigma local d'aquella sentència atribuïda a Sant Agustí “homes són voluntats”.
La seva afecció i constància en llegir el diari li atorgaren una mirada àmplia i crítica, amb capacitat per poder conversar de qualsevol tema d'actualitat amb qualsevol altra persona. A l'anomenada “escola de la vida” s'hi pot anar, també, a llegir, escoltar i aprendre
Més enllà d'anècdotes “trescadores” i “clubcardianes” o d'una sempre amable relació personal volia destacar del seu ésser aquestes lliçons vitals que m'han resultat útils i que necessitava agrair-li. Gràcies Guillem!
L'època que ens ha tocat viure, enfocada als diners i als diversos caires de la fama, no valora la generositat, ni el compromís, ni la gratitud, ni les evolucions personals, ni l'esforç per engegar i mantenir una empresa, per formar una família i deixar volar els fills.
En Guillem se'n va de forma discreta, tal com ha viscut.
Malgrat això la seva energia, la seva informació, mitjançant l'exemple s'escamparà i farà part de generacions posteriors, de la mateixa manera que ell és resultat de múltiples generacions anteriors. La seva deixa, és i serà eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada