N'Antoni adverteix que els llorencins som bona gent...fins que s'hi mesclen interessos. -Alerta!, diu, si poden et fotran...encara que siguin família...Han passades tres o quatre generacions i encara arrossegam el carritxer!.
Davant les cares de sorpresa afegeix...Si, som aferrats, i això ve de quan no hi havia res més que càrritx, la gent no tenia res i feia vencisos per vendre, aquest caràcter ve d'enrere...
Just arribar a casa vaig fer la consulta al DCVB. “carritxer, -era: Home o dona que fa la feina de segar càrritx o d'elaborar-lo (Mall.)” i després posa una referència a Salvador Galmés (Flor 151). Això gira bé!
Vaig recordar que, amb el grup de desenvolupament, treballàrem el que anomenàrem “Aproximació a Determinats Trets de la Persona Llorencina -ADT.PL” on es contemplava l'ésser llorencí des de tres vessants: persones llorencines, persones externes que viuen a Sant Llorenç i persones externes. En els “aspectes a millorar” sorgiren conceptes com “individualistes, tancats, envejoses, geloses o xafarderes...i el que més s'apropà al concepte carritxeres que assenyala n'Antoni potser seria el cas “egoistes i estretes” que no és gaire significatiu.
En tot cas del treball se'n derivà la diferència de mirades segons els trams d'edat.
La curiositat em portà, després a fullejar “Flor de Card” contarella que Salvador Galmés situa entre 18991 i 1899 i aquí si que hi trobam referències carritxeres a l'apartat xiii Desnuament.
Hi descriu les vetlades a ca sa tia Bet Fustera on joves i al·lotes s'hi topaven amb l'excusa de picar càrritx: “Totes contribuïen igualitari ament a les despeses de llum i foc. En haver d'anar a comprar oli pel llum, pagaven una dècima perhom o posaven un cavalló de càrritx les carritxeres i els comptava per cinc o sis vegades, segons el preu corrent.../...Dins la cuina, ençà i enllà, mitja dotzena de tibulets pels fadrins i va-i-vés car les vetladores habituals duien cadascuna cadira de ca-seva, si no volien seure en terra com les carritxeres.../...N'Angelina comparegué de les primeres. Havia duites dues manades de càrritx una picada i l'altra sense picar. Se posà en feina”.
Considerant les aportacions tant de Salvador Galmés com de n'Antoni Pascual, amb un ventall diferencial de 125 anys, potser hauríem de canviar la mirada a les carritxeres, ara absents en els jardins del nucli urbà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada