Pocs anys després l'editorial Moll, a la col·lecció “Les illes d'or” publicava “Jocs populars”, una eina de consulta, juntament amb altres manuals de jocs didàctics d'aquell ja llunyà Centre d'Esplai que hi va haver a la vila.
L'esmentada publicació disposa d'una curta però interessant presentació de Gabriel Janer Manila. Deia, i crec que el missatges és ben vigent que l'observació dels jocs dels infants ens apropa a la realitat dels adults: “Quan un estol de nins només sap barallar-se a l'hora del joc, també ens explica quina és la seva capacitat de convivència”.
I encara podríem anar més enllà seguint les aportacions de E. Olaizona i X.Gil (2021 “Biomimética organizacional I”) referit als regals que ens fa la natura: ¿heu posat esment amb la semblança dels jocs dels parvulets amb els dels menets de la guarda?
En aquesta entrega de l'anecdotari es vol enfocar els jocs dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Josep Cortès (2002) a “Téntol. Records d'un al·lot de poble d'abans del turisme”. Col. “es Pou Vell”, 6, encara que un poc més jove, hi dedica un capítol als seus jocs infantils que, si fa no fa, eren els mateixos que conte n'Antoni Pou i també n'Antoni “Cus”. Aquest darrer assenyala: El futbol era present, però eren comptats els qui tenien pilota, per això jugàvem amb una pilota feta nostra, una calça plena de roba i paper. Els qui tenien balon es feien valer, en Llavorim, o en Ramón des Forn que n'usava un de vell i bonyarrut del Cardassar; si els feies un gol et treien de l'equip i no et deixaven jugar més.
Un joc de nins grans era “sa reieta”, de la mateixa manera que era joc de nins petits el conillons d'amagat. Referit a “sa reieta” dic nins grans perquè al jugar-se cèntims, calia una certa posició econòmica. Tenc una imatge infantil, potser una mica deformada: hi jugaven jovencells amb calçons amb bufes -un d'ells n'era en Cecilio-, a sortida de missa, en el tros de carrer, llavors sense asfaltar, que hi havia entre el Lloc Sagrat i sa Rectoria. I es clar, nosaltres, els més petits, tots amb calçons curts, els volíem imitar.
L'arribada de les sabates “Gorila” i pilotes que els transportistes deixaven anar a manera de reclam publicitari, possibilità jugar “a brun” amb pilotes de bons i de veres, tirar-se a ferir i amb tota força la pilota o “a banya” quan es feia un clotet a terra i des de certa distància es tirava la pilota dins el clotet, llavors el propietari del clotet tirava la pilota i si feria a un company aquests posava una pedreta dins el clot i si no feria li posava el que havia iniciat la jugada.
També es jugava “a bolles” en diverses modalitats: toc-i-pam, sa llimoneta...
I a baldufa; també n'hi havia diverses varietats, des de fer-la ballar -exigia certa manya preparar la llandera i tirar-la amb encert- fins a aquella altra modalitat més dura que consistia en intentar, amb una “caena”, espatllar la baldufa del contincant. Xapar o danyar la baldufa de l'altre era motiu de renouera celebració.
Anava a temporades, assenyala n'Antoni, a vegades tothom jugava a bolles i altres a brun o a “entera” en el temps de pati de l'escola.
Convé deixar constància, pel que ara pot resultar d'obsolet la radical separació entre jocs de nins i de nines, aquestes també jugaven a bolles, però jocs diferents i amb agulles.
S'ha de comptar amb les excepcions, en dies de matances, entre cosins i veinats es podía jugar el joc de les cinc pedretes o a corda, sabent que eren “jocs de nines”. De la mateixa manera que hi havia feines d'home, a l'entorn de matances desxullar el porc, i de dona, fer budells nets o omplir les sobrassades.
(Quan es parla de desarrelar el patriarcat, ens haurem de fixar amb aquests petites detalls encara incorporats a la memòria col·lectiva)
(Dibuix d'Aina Bonner a “Carrega pebre, qui t'està damunt? de "Jocs populars" d'A.Pou)”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada