Sense arribar als nivells d'Artà i Manacor, per citar els més propers, la revitalització festiva es mostra generalitzada i afecta a tots els nuclis de població de la comarca, fins i tot a les zones turístiques, potser amb certes arrels però sense motivacions o lligams pagesos.
Sembla que els humans tenim tendència a generalitzar el moment que vivim, malgrat això si bé miram ens n'adonarem que les festes, en general van i venen.
Salvador Galmés al parlar de la festa de Sant Joan (a “Flor de card. 1981-1899”) assenyala “dos dimonis descalços, vestits de tela de sac en una sola peça amb pintures infernals d'ocre i almànguera davant i darrera, un picarol penjat al cul, un cap de figuera amb un banyam de boc i una barra en la mà d'un tronc lleuger de valma-rosera.
Ballaven tots tres: el sant a rompre, però seriosament; els dimonis amb feixugor, però còmicament, returant-se adesiara i llançant, per cohonestar llur malfaneria, bramuls ferèstecs baixos: Hohohoho!”
Les primeres referències que tenim de Sant Antoni són molt posteriors. Les fonts orals ens situen a principis dels anys quaranta. N'Antoni “Cus” parla d'un dimoni gros: “Era un home gros, en Violí, son pare d'aquest Violí que viu a Manacor, i feia molta por, jo me'n record bé de sa por que tenia, i encara ara, no m'agrada gaire aquesta festa. No record que ballàs feia quatre passes cap aquí i quatre cap allà amb so bastó i hohoho!, poca cosa feia, alçar un poc el vestit de Sant Antoni...no sé si també hi havia altres dos dimonions amb banyetes petites, però es gros feia por...sa passejava pes carrers amb sa banda que eren uns quanta músics, no com ara!. Això que veus ara que un infant allarga sa mà per tocar sa careta del dimoni, llavors era impensable!”, el dimoni feia por.
Una referència posterior, de finals dels anys quaranta (1947) es mostra a “Sant Llorenç, ahir" (editat per "Flor de Card" Col."Es Pou Vell") i també a “Fotiografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, la pàgina facebook de Rafel Duran. Es el primer testimoni gràfic de la festa. Per la munió de gent que apareix a la fotografia de sa Plaça Nova, mirant tots els fotògraf, es podria dir que la festa s'havia revitalitzada.
Records infantils de finals dels anys cinquanta i posteriors, assenyalen una festa afeblida, amb dos dimonis passejant pel carrer, un dels quals si no vaig errat era en Tomeu “Falcó” i l'al·lotea que, des de certa distància, els seguien fent alulea; i si el dimoni es girava, ho feia adesiara, els nins partíem a córrer i escampar-se cap on podien.
A principis dels anys setanta -la recuperació de la Banda de Música es va fer en un Sant Antoni de 1972- de la mà del Club Card hi va haver un primer intent de recuperació de la festa, repartint coques i vi a tots els foguerons (d'aquesta recuperació de la festa santantoniera també en deixa testimoni la pàgina “Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar”). Aleshores la festa anava primaxola i no es posava en valor la figura del dimoni. Certament hi havia dificultats per a trobar persones que es volguessin disfressar (i aquí s'ha de deixar constància, en moments o cultura de descoltrol i absència de criteris, del paper de dimoni de “na Maria Meco”, segurament la primera “dimònia” de Mallorca, sense gens de voluntat reivindicativa.
Per tot això es pot dir que la festa, com altres manifestacions populars, a nivell local, segons temporades i èpoques han anat i vingut.
Un altre aspecte de canvi transcendent l'apunta també n'Antoni “Cus” al referir-se als infants i a la por.
Justament ahir l'arabalears.cat mostrava una entrada de Josep Genovart referida a “Per què la figura del dimoni és “necessària i terapèutica” per als infants” . És així que aquell dimoni temptador, omnipotent i malèfic empès per la cultura i la religió, amb els anys s'ha convertit en una figura lletja, però divertida i punyetera que pot ajudar a entendre i espantar les pors dels infants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada