Potser cal recordar que després de 1936, amb el triomf de l'anomenat nacionalcatolicisme, l'escola pública tingué un paper residual. A la manca de recursos s'hi havia d'afegir la pressió social. En definitiva, després de la gerra no era gaire ben vist que un infant anàs a l'escola pública.
-Ja has anat a besamans al blonco Biel?, amb els anys es convertí en un -Has anat a veure el tio Biel?, però el sentit era el mateix mostrar submissió i respecte per conservar en bon estat les relacions familiars tradicionals.
Era costum repetir l'itinerari a les festes rellevants, Nadal i Pasqua. . En aquestes darreres s'establia, a més, un intercanvi al tast de panades i rubiols. -”Oh, són molts brévols” o “La pasta és molt encertada!”. Reconeixement formal que, generalment, comportava un comentari ulterior en cercles de parella -”Però, a jo, m'agraden més ses nostres!.
Aquests darrer afegit és un dels casos on els costums, la cultura popular, es veu confirmada per la ciència: ens enamoram del que tenim, del que consideram nostre.
Però es veu que es Centro va ser molts d'anys un lloc de trobada per a les Filles de Maria i també sala polivalent on fer-hi, entre altres coses, representacions teatrals.
Aquella relativa infrautilització es va modificar amb l'arribada del nou rector, don Llorenç Perelló el 1960.
El Concili Vatica II (1962-1965) va introduir nous vents a l'Església, però les transformacions socials sempre son lentes i, don Llorenç, sembla que no era d'aquells que s'apunten a les noves modes i costums i seguí amb el seu tarannà tradicional i preconciliar.
Tal vegada es pot considerar una fita en varis aspectes. Un d'ells referit a la tolerància de fer una fressa “de qualsevol manera”. Un roba un poc estrafolària i a córrer!. Encara que, a dir ver; i pel que mostren les imatges, de vestits de frssa ben fets, sempre n'hi ha haguts.
Posteriorment i de cada any de forma més elaborada, vendrien les fresses dels Darrers Dies fins a la situació actual amb el protagonisme de les comparses escolars i les fresses impecables.
La pàgina Facebook “Fotos Antigues de Sant Llorenç des Cardassar” que tan encertadament enfila en Rafel Duran, és indicadora dels canvis, modes i costums, locals.
En el Sant Llorenç preturístic n'hi havia alguns. Tothom els coneixia.
El darrer que vaig veure, dècada dels vuitanta del segle passat, portava una canya llarga per aprofitar les garroves de les branques que vessaven dins el camí. Costum ancestral, el que entra a l'espai comú, és de tots.
.jpg)
Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia...”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume.
De jove va fer d'escolanet a don Salvador. Mn. Galmés vivia, ja retirat, vell i a dies malhumorat en el número vint-i-quatre del carrer Rector Pasqual. S'ha de situar l'anècdota a finals dels anys quaranta del segle passat. Don Salvador, complia amb el precepte de dir missa cada dia.
Parlant del tema n'Antoni conta una anècdota curiosa que correspon a temps passats, l'hem de situar en la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat, que mostra aquesta tendència humana, no sols llorencina, d'encollonar-se dels més febles.
Diuen que, en general, les persones humanes pensam ésser més hàbils, més curres...i més vives que la mitjana. L'anècdota en podria ser un exemple local.
Sense ésser gaire substanciosa mostra el xoc cultural entre fora vila i Ciutat i més concretament entre el Sant Llorenç agrícola i el Sant Llorenç turístic.
Per definir l'inici del Sant Llorenç turístic, es podria agafar la fita de la inauguració del primer hotel de capital i família llorencina (1962), o bé l'aprovació del Pla General de la Zona Costanera (1967) anys, en si mateixos, ben significatius.
Però el llorencins, excepcions a banda, vam a ser tardans a l'hora de girar la vista cap a la platja, per això m'agrada més la fita de 1974 que és quan Lourdes Melis assenyala la fi dels tallers de brodats.
.jpg)
El el nostre cas popularment s'anomenà sa plaça vella en una minúscula eixamplada del carrer Major, a l'encreuament entre aquest i els actuals carrers Santa Maria de Bellver i Sant Llorenç. Curiosa la situació, un tant allunyada de la porta de l'església.
Si ens entretenim a mirar el Pla Parcel·lari de Pere d'Alcàntara Penya, (1859), Lloc Sagrat a banda, ens n'adonarem que no hi havia espai físic on ara mateix és la Plaça Nova. I la plaça vella no disposava de més amplària que l'actual. Es a dir, al llarg de molts d'anys, no anàrem gens sobrats d'espais de trobada.
10350350_663004223817283_8951030682897715843_n.jpg)
Acceptaven els nous collidors i collidores a partir d'haver fet la primera comunió. Certament se'n començava a parlar una mica abans (-”Ja t'has apuntat? - Jo hi aniré amb sa caminona d'en Bernat Xaret!” -a Calicant- o "Jo hi aniré amb el caminó d'en Llavorim!" -a la caixa del camió a Pocafarina-). El dilluns de Sant Llorenç començava la tasca.
L'amo en Rafel Llagost dirigia l'estol de collidors i collidores format per quatre o cinc talls diferents dirigits per en Joan Masset, madò Maria Eivissenca i altres persones grans.
Els que ja hi tenien certa experiència pujaven sobre les branques dels ametlers per espolsar les ametles, els mes petits les aixecaven d'en terra una a una.
La resposta resultà ben decebedora:
-”Res, només era per fer por, -Ara vendrà n'Antoni Potent!, ens deien.”
No deixa de resultar curiós. A diferència d'altres indrets (l'home del sac, na Maria Enganxa, el Drac de na Coca...) els nostres mites nodridors de por infantil solien ser reals: vendrà en Garranxo! o vendrà en Jaume Regalat! que eren municipals reals que adesiara potser feien mala cara. Aquests personatges reals, nodridors de pors infantils, compatien espai amb altres personatges inventats, com n'Antoni Potent o, simplement, “ara vendrà un moraco!”. La por com a eina de control i, alhora, com a guia de conducta.
La plaça de l'Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig.
De mica en mica la fama anà en augment fins arribar a la plenitud amb els reconeguts Antonio Machin i José Guardiola poc abans dels anys seixanta del segle passat.
Tal va arribar a ser la identificació dels artistes amb la comunitat que José Guardiola, en partits de festa, arribà a jugar amb el “C.D. Cardessar”.
.jpg)
Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure's i , fins i tot, al pensar.
Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació.
El fenomen ovni, objecte volant no identificat, va néixer el 1947 quan Kenneth Arnold, pilot nord-americà, declarà haver vist fins a nou objectes que reflectien la llum dels Sol a certa distància de l'avió que ell pilotava.
A partir d'aquí es va anar estenent el fenomen on tothom hi ficava cullerada: que si extraterrestres, que si trobades d'albirament (es veu que determinades muntanyes resultaven més idònies que les altres), fins i tot, si no recordo malament, es varen arribar a fer programes específics a la televisió pública sobre el tema.
N'Antoni Serverí, per compte de es
Sord, hi treballava de picapedrer a ca Madò Anita. Es veu que es
conegueren amb el guixaire i, mig en broma i mig en serio, es
començaren a picar: que si jo, que si tu...
Aleshores n'Antoni mostrava pretensions de bon ciclista. Era un dels pocs llorencins que disposava d'una bicicleta de manillar baix per a ús de trasllats habituals
.jpg)
La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor.
Acabada la funció, la seva tasca, s'aixecava i se n'anava. No hi havia espai ni per a la conversa ni per a salutacions afegides. Feia la seva feina i se n'anava. Una feina que no tenia assignada ni, que sabéssim, pactada amb el rector o el vicari. Simplement venia els dies de festa grossa a manxar i alliberava, d'aquesta manera, la tasca d'un dels escolanets o d'un altra “voluntari”.
No tenia el nom gens
original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes
encara eren centres d'ocupació i rendibilitat agrícola responien al
nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.
Els noms dels animals a les possessions s'anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro... en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills... i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s'han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró
En Sebastià Roser va estar llogat sis anys a Son Cardaix per fer de porqueret. Dels vuit als catorze anys. Hi va arribar després de la primera comunió i se n'anà quan li va sorgir l'oportunitat de fer de picapedrer a Manacor i, així, guanyar més doblers. -T'havies d'espavilar!, em digué en el moment de confirmar l'anècdota que havia contat n'Antoni Pascual.
.jpg)
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d'infants, de descarada explotació infantil.
En el nostre entorn ésser picadors de pedra o picadors d'esquerda, en els anys cinquanta, era una professió com una altra.
“Picar pedra” encara ara és sinònim de laboriositat continuada.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s'arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l'alimentació familiar de tot l'any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader.
