AL36 Cercar nius

És condició humana; en general tenim tendència a sobrevalorar el passat. Cal enfocar aspectes concret per adonar-se'n que tal suposició és falsa i que, de cada dia que passa, anam a millor. Recordem la relació i el tracte amb els animals. Sortosament ja no es veuen persones que peguin amb un garrot a les bísties o a les ovelles, ni que donin, curiosa l'expressió, “pallisses de ca” o es vegin cans de caça penjats o persones que mostrin la salvatgina a manera de trofeu. Tampoc infants que, en primavera, vagin a cercar nius.

D'anar a cercar nius tracta l'anècdota d'avui. Una activitat habitual a finals dels anys cinquanta del segle passat.

AL35 Arbres amb nom propi

 

Avui, des de l'anecdotari es vol fer recordança d'aquells arbres que, per la seva utilitat, es feren populars i gaudiren de nom propi.

Segurament cada nucli urbà en té els seus.

La idea es planteja en passat perquè s'emmarca plenament en el Sant Llorenç rural, quan fora vila era, fonamentalment, el lloc de feina i suposava la principal font d'ingressos.

Val a dir que cada família podia tenir els seus arbres de preferència. Per a la familia de sa Begura, l'arbre de la sínia (Evònim del Japó) era tan important com l'alzina de Can Corem per a la família ferrera de Son Carrió. L'objectiu, però, és un altre. Es tracta de fer referència als arbres populars, als que eren coneguts per una àmplia majoria dels ciutadans i que eren tema d'esporàdiques converses.

AL34 Xarrets i carretons

 

Indagar sobre xarrets, carretons i cabriols també pot resultar una petita aventura. De fet després de consultar aquell petit Panorama Balear titular “Carros y coches de antaño” amb textos de l'Arxiduc (1967-1891) traduït per Sureda Blanes on es parla de carretets, galeretes, galeres i omnibús s'haurà de recórrer al diccionari per intentar esbrinar el context de l'anècdota que situaríem a l'entorn dels anys quaranta del segle passat, just abans de la generalització de les motos i del Seat 600.

En el nostre entorn el vehicle bàsic de transport era el carro. Gairebé tothom disposava de carro i bístia que utilitzaven per anar a treballar i també per desplaçar-se en família d'un lloc a un altre.

AL33 La fila de l'escola

 

Des de 1922, any de la inauguració de “s'escola nova”, entesa com a edificació feta a feixines en un solar de l'església -res a veure, idò, amb el concepte d'Escola Nova de Ferriere i Decroly que encetaria la transformació de les pràctiques escolars-, fins el 1972 quan es va tancar l'escola de “ca ses monges” són cinquanta anys de clara predominança de l'escola privada a Sant Llorenç des Cardassar, tant pel que fa a l'escola de primeres lletres, després anomenada de pàrvuls, com pel que fa a l'escola de les nines i, en bona part, de la dels nins. Ccom passava en altres indrets, aquí el vicari Onofre Jaume també muntà la seva aula escolar.

Potser cal recordar que després de 1936, amb el triomf de l'anomenat nacionalcatolicisme, l'escola pública tingué un paper residual. A la manca de recursos s'hi havia d'afegir la pressió social. En definitiva, després de la gerra no era gaire ben vist que un infant anàs a l'escola pública.

AL32-Besamans

 -Ja has anat a besamans al blonco Biel?, amb els anys es convertí en un -Has anat a veure el tio Biel?, però el sentit era el mateix mostrar submissió i respecte per conservar en bon estat les relacions familiars tradicionals.

Era costum repetir l'itinerari a les festes rellevants, Nadal i Pasqua. . En aquestes darreres s'establia, a més, un intercanvi al tast de panades i rubiols. -”Oh, són molts brévols” o “La pasta és molt encertada!”. Reconeixement formal que, generalment, comportava un comentari ulterior en cercles de parella -”Però, a jo, m'agraden més ses nostres!.

Aquests darrer afegit és un dels casos on els costums, la cultura popular, es veu confirmada per la ciència: ens enamoram del que tenim, del que consideram nostre.

AL31-Es Centro

 

Els records de la infantesa resulten com flòbies que es fan fonent a l'hora de tocar la concreció. Si no vaig errat allà hi feren el refresc de la primera missa del capellà en Pep de Son Pont. També la recotrd a manera de sala obscura amb un cadafal tancat misteriós que segons deia l'escolà major era una cambre de fer cinema...i poca cosa més.

Però es veu que es Centro va ser molts d'anys un lloc de trobada per a les Filles de Maria i també sala polivalent on fer-hi, entre altres coses, representacions teatrals.

Aquella relativa infrautilització es va modificar amb l'arribada del nou rector, don Llorenç Perelló el 1960.

El Concili Vatica II (1962-1965) va introduir nous vents a l'Església, però les transformacions socials sempre son lentes i, don Llorenç, sembla que no era d'aquells que s'apunten a les noves modes i costums i seguí amb el seu tarannà tradicional i preconciliar.

AL30-Voleu fresses?

 

A l'àlbum “DARRERS DIES” de “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” de Rafel Duran hi apareixen diverses fotografies del primer ball de desfressats organitzat pel Club Card el març de 1973.

Tal vegada es pot considerar una fita en varis aspectes. Un d'ells referit a la tolerància de fer una fressa “de qualsevol manera”. Un roba un poc estrafolària i a córrer!. Encara que, a dir ver; i pel que mostren les imatges, de vestits de frssa ben fets, sempre n'hi ha haguts.

Posteriorment i de cada any de forma més elaborada, vendrien les fresses dels Darrers Dies fins a la situació actual amb el protagonisme de les comparses escolars i les fresses impecables.

AL29-Motorització

 

Segons l'amo en Jaume Sales (el padrí de na Maria i en Jaume) el primer vehicle motoritzat que passà per Sant Llorenç va ser el “carro de foc” que portava la Reina Maria Cristina a Artà el 1900 o 1901 Ho va contar a na Jerònia Mesquida i es publicà a Flor de Card (Març, 1973).

La pàgina Facebook “Fotos Antigues de Sant Llorenç des Cardassar” que tan encertadament enfila en Rafel Duran, és indicadora dels canvis, modes i costums, locals.

AL28-Cabrers de vorera

Pastors de cabres, dues o tres. Tal vegada, de manera excepcional, més. Les passejaven per indrets públics, com torrents i camins. Trescaven tot el dia. No tenien res més a fer. En treien el preu de la venda dels cabrits i la llet.

En el Sant Llorenç preturístic n'hi havia alguns. Tothom els coneixia.

El darrer que vaig veure, dècada dels vuitanta del segle passat, portava una canya llarga per aprofitar les garroves de les branques que vessaven dins el camí. Costum ancestral, el que entra a l'espai comú, és de tots.

AL27-Més hermós seria...

Un dia d'hivern, vora la foganya ens contà l'anècdota. Era xerrador i, sobre tot, contador de coses que recordava de la seva jovenesa.

Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia...”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume.

De jove va fer d'escolanet a don Salvador. Mn. Galmés vivia, ja retirat, vell i a dies malhumorat en el número vint-i-quatre del carrer Rector Pasqual. S'ha de situar l'anècdota a finals dels anys quaranta del segle passat. Don Salvador, complia amb el precepte de dir missa cada dia.

AL26-Sedes

 En aquests dies de fred de neu, a la conversa surt, pot sortir, el tema de les sedes, aquesta “Inflor de la pell causada pel fred, principalment a les mans, els peus i les orelles, acompanyada d’ardència i de picor i, a vegades, d’ulceració”, com la defineix el diccionari.

Parlant del tema n'Antoni conta una anècdota curiosa que correspon a temps passats, l'hem de situar en la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat, que mostra aquesta tendència humana, no sols llorencina, d'encollonar-se dels més febles.

Diuen que, en general, les persones humanes pensam ésser més hàbils, més curres...i més vives que la mitjana. L'anècdota en podria ser un exemple local.

AL25-Els pollastres

 Aquesta anècdota, també suggerida per Antoni Pascual, no és gaire vella. Potser la podríem situar a finals dels anys vuitanta o principis dels noranta. Diem que no és gaire vella i han passat vint-i-cinc anys!

Sense ésser gaire substanciosa mostra el xoc cultural entre fora vila i Ciutat i més concretament entre el Sant Llorenç agrícola i el Sant Llorenç turístic.

Per definir l'inici del Sant Llorenç turístic, es podria agafar la fita de la inauguració del primer hotel de capital i família llorencina (1962), o bé l'aprovació del Pla General de la Zona Costanera (1967) anys, en si mateixos, ben significatius.

Però el llorencins, excepcions a banda, vam a ser tardans a l'hora de girar la vista cap a la platja, per això m'agrada més la fita de 1974 que és quan Lourdes Melis assenyala la fi dels tallers de brodats.

AL24-"Sa raieta"

 En aquella plaça Nova, ja descrita, a principis dels anys cinquanta del segle passat i encara sense asfaltar, els dies assolellats de primavera, a sortida de missa, en el tros de carrer que hi havia entre el Lloc Sagrat i sa rectoria, en el mateix indret on ara els dimonis ballen el primer ball de Sant Antoni, cada diumenge s'hi feien varies rotlades on es jugava el joc de “sa raieta”.

AL23-Plaça Nova

Tots els topònims porten un missatge implícit. Sa Plaça Nova és un d'aquells que evidència l'existència d'una plaça anterior.

El el nostre cas popularment s'anomenà sa plaça vella en una minúscula eixamplada del carrer Major, a l'encreuament entre aquest i els actuals carrers Santa Maria de Bellver i Sant Llorenç. Curiosa la situació, un tant allunyada de la porta de l'església.

Si ens entretenim a mirar el Pla Parcel·lari de Pere d'Alcàntara Penya, (1859), Lloc Sagrat a banda, ens n'adonarem que no hi havia espai físic on ara mateix és la Plaça Nova. I la plaça vella no disposava de més amplària que l'actual. Es a dir, al llarg de molts d'anys, no anàrem gens sobrats d'espais de trobada.

AL22-Collir ametles a Pocafarina

Si es fes una consulta a les persones que ronden els setanta-cinc anys sobre la seva primera experiència laboral, segurament un bon grapat contestaria “anar a collir ametles a Pocafarina”.

Acceptaven els nous collidors i collidores a partir d'haver fet la primera comunió. Certament se'n començava a parlar una mica abans (-”Ja t'has apuntat? - Jo hi aniré amb sa caminona d'en Bernat Xaret!” -a Calicant- o "Jo hi aniré amb el caminó d'en Llavorim!" -a la caixa del camió a Pocafarina-). El dilluns de Sant Llorenç començava la tasca.

L'amo en Rafel Llagost dirigia l'estol de collidors i collidores format per quatre o cinc talls diferents dirigits per en Joan Masset, madò Maria Eivissenca i altres persones grans.

Els que ja hi tenien certa experiència pujaven sobre les branques dels ametlers per espolsar les ametles, els mes petits les aixecaven d'en terra una a una.

AL21-N'Antoni Potent

 

Amb la intenció de descobrir la possible llegenda que s'hi amagava es plantejà una pregunta lògica: -”Qui era n'Antoni Potent?”

La resposta resultà ben decebedora:

-”Res, només era per fer por, -Ara vendrà n'Antoni Potent!, ens deien.”

No deixa de resultar curiós. A diferència d'altres indrets (l'home del sac, na Maria Enganxa, el Drac de na Coca...) els nostres mites nodridors de por infantil solien ser reals: vendrà en Garranxo! o vendrà en Jaume Regalat! que eren municipals reals que adesiara potser feien mala cara. Aquests personatges reals, nodridors de pors infantils, compatien espai amb altres personatges inventats, com n'Antoni Potent o, simplement, “ara vendrà un moraco!”. La por com a eina de control i, alhora, com a guia de conducta.

AL20-El piano

Segons conten -en aquest cas concret l'anècdota és descrita per n'Antoni Pascual- l'inici de la fama de les verbenes llorencines s'inicià a l'any 1950 amb l'actuació de “Los Clipers”. Sembla que el grup, que sonaven i cantaven sense altaveus, quan va venir aquí ja disposava de certa fama.

La plaça de l'Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig.

De mica en mica la fama anà en augment fins arribar a la plenitud amb els reconeguts Antonio Machin i José Guardiola poc abans dels anys seixanta del segle passat.

Tal va arribar a ser la identificació dels artistes amb la comunitat que José Guardiola, en partits de festa, arribà a jugar amb el “C.D. Cardessar”.

AL19-Ovnis

Som de l'opinió, segurament compartida per alguns dels lectors, que les modes, totes les modes potser nascudes a un altre cap de món, acaben arribant a tots i cada un dels nostres pobles. Potser tard i un tant aigualides, però acaben arribant.

Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure's i , fins i tot, al pensar.

Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació.

El fenomen ovni, objecte volant no identificat, va néixer el 1947 quan Kenneth Arnold, pilot nord-americà, declarà haver vist fins a nou objectes que reflectien la llum dels Sol a certa distància de l'avió que ell pilotava.

A partir d'aquí es va anar estenent el fenomen on tothom hi ficava cullerada: que si extraterrestres, que si trobades d'albirament (es veu que determinades muntanyes resultaven més idònies que les altres), fins i tot, si no recordo malament, es varen arribar a fer programes específics a la televisió pública sobre el tema.

AL18-Messions

Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d'emprar arenat de ciment per fer l'acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l'entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran.

N'Antoni Serverí, per compte de es Sord, hi treballava de picapedrer a ca Madò Anita. Es veu que es conegueren amb el guixaire i, mig en broma i mig en serio, es començaren a picar: que si jo, que si tu...

Aleshores n'Antoni mostrava pretensions de bon ciclista. Era un dels pocs llorencins que disposava d'una bicicleta de manillar baix per a ús de trasllats habituals

AL17-N'Antoni

 Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l'orgue de l'església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d'aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l'aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l'orgue parroquial.

La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor.

Acabada la funció, la seva tasca, s'aixecava i se n'anava. No hi havia espai ni per a la conversa ni per a salutacions afegides. Feia la seva feina i se n'anava. Una feina que no tenia assignada ni, que sabéssim, pactada amb el rector o el vicari. Simplement venia els dies de festa grossa a manxar i alliberava, d'aquesta manera, la tasca d'un dels escolanets o d'un altra “voluntari”.