30 de jul. 2008

Ho necessites?

Avui m’agradarà cordellar quatre brins de diferents colors per arribar, amb el vencill, a poder amarrar les preguntes finals. Son quatre experiències que em portaren a la reflexió i que voldria contar.

a.-El primer primer es de color groc (llum, energia, activitat mental) i correspon a dues preguntes que em van fer. Va ser la resposta que em donaren a una proposta de creixement material: m’agradaria comprar dues quarteradetes, voltar-les de paret, fer un projecte i... llavors va esdevenir el diàleg:
-Ho necessites?
-No!
-Idò per què ho vols?
He de confessar que les preguntes no em deixaren gens neutre; a l’hora de plantejar la idea, pensava des de la lògica del “tenir més” i les preguntes, em van sacsar. Temps després, una vegada superada la sorpresa, les preguntes em van semblar evidència de profunditat de pensament i em van portar a la lògica del qüestionament: per què hauria de desitjar tenir mes bens, mes coses?.

b.- El segon es púrpura (caràcter fort, domini de la realitat, la força) prové d’una lectura. La protagonista, provenint de la supercivilització americana comparteix temporada i experiències amb els aborígens australians[1]. I allà aprèn moltes coses: a desaprendre el que havia après, a discriminar entre el que és superficial i superflu (llança totes les teves pertinences al foc), a desitjar millorar una mica cada dia (no celebren el complir anys, si no el ser millors) i a conèixer-se (quan t'asseguis en rotllana, fixa’t en allò que no pots suportar de la persona que tens al davant, idò això es el que has de començar a treballar en tu mateix)

c.- El tercer és verd (naturalesa, desig, germinació) i prové de l’experiència de la presentació del “Design Manifesto for Jerussalem” de Guillem Ferrer a Son Fortesa[2] (fa poc mes d’un any en vaig fer un comentari a “Flor de Card” i aquella tarda primaveral va representar una mena d’inici d’esdeveniments que aniré comentant). Es un convit a un nou disseny de la vida (No necessitam dissenyar sabates noves, si no caminar en una altra direcció), a la recerca de la sintonia amb la naturalesa i amb el cultiu de la saviesa: “Diuen els mestres que la saviesa ve quan un es capaç d’aquietar-se per poder observar i escoltar. No fa falta res mes. Aquietar-se, observar i escoltar activa la veritable intel·ligència que hi ha dintre d’un mateix. Llavors apareix la veritable bellesa i la veritable creativitat..."

d.- I el darrer es blanc (puresa, bons desitjos, sentiments nets) i es podria resumir en un dels consells[3] de Miedaner: Simplifica!, simplifica!, simplifica!. En la linia de “tot consumeix energia”, “desfe-te’n de tot allò que no hagis usat en el darrer any” i altres aportacions orientades superar el mal qualificat “síndrome de Diógenes” en el sentit d’arreplegar i arreplegar coses de dubtosa utilitat (obviament l’aportació de Diógenes a la cultura és una altra)

Quatre idees que es porten a la preguntes de reflexió i possible debat:

Les necessitats personals (les meves, les teves...) sintonitzen amb les necessitats globals i d’equilibri ecològic?
Podríem intentar viure una vida una mica més respectuosa amb l'entorn?. Quines coses concretes podríem fer?
Tenim clara la nostra meta vital final? Què volem ser en ésser grans? (tenir mes coses, més títols, esser feliços, una mica de tot...)
Quines coses, ara mateix, necessitam per “estar be”? (T’atreveixes a fer-ne una llista escrita i després pensar de la llista quines coses es podrien suprimir)
Quins valors fonamentals sustenten la nostra manera de fer les coses?
Es podrien donar altres possibilitats?

P.D. Acabo d’anotar a l’agenda que, aprofitant les vacances, he de fer neteja d’armaris i prestatgeries


[1] Marlo Morgan.- “Les veus del desert”
[2] www.pocapoc.net
[3] Talane Miedaner.- “Coaching para el éxito”

2 comentaris:

NEXUS60 ha dit...

Una multitud de persones esperaven a les portes de les botigues de telefonia per adquirir el nou I-phone, fins i tot, el vespre anterior. Ho necessitam? o ens creen la necessitat?

Ho necessites? O, podríem dir, ho necessitam? Perquè tant important és avaluar la nostra actuació com la que desenvolupen les grans empreses, entitats financeres i els poders públics, perquè aquests són els que influeixen decisivament a les nostres intencions, per tant, haurien de donar exemple.

Necessiten aquestes entitats invertir en autopistes de peatje als EUA o en fons inmobiliaris internacionals? Resultat: quan els joves demanen un crèdit per a la seva primera vivenda els diuen que no, perquè no tenen liquidesa. Això sí, amb un augment d’un 26% dels seus beneficis.
És la economia, estúpid!

Què podem esperar del polítics, en qualsevol període de la història que ens situem, el que manen sempre “recomanen beure aigua, quan ells beuen vi” i la seva actuació sempre va encaminada a mantenir el poder ( una altra forma de possessió, de necessitat, d’ànsies d’acumulació).

Quan es fan enquestes als universitaris (futurs dirigents socials i polítics) demanant que esperen que els reporti el seu pas per la universitat, la resposta majoritària: Major estatus social i econòmic.

Per tant, si a nivell social o comunitari no podem intervenir, només ens queda la nostra petita actuació diària personal.

D’un temps ençà, estic canviant el meu patrimoni material per un patrimoni que anomen inmaterial: vivències, relacions humanes, lectures, música, cinema, nous coneixements... No omplir prestatgeries ni armaris. Fa temps que he deduït que moltes compres que ens indueixen, passat un temps es tornen “coses”,que passat el seu moment tranquil•lament pots llençar. Tens raó, el aborígens de Nova Zelanda només contaven fins a cinc: un, dos, tres, quatre i molts, el que demostra la seva manca d’interès (i necessitat) d’acumular objectes.
Consciència ecològica, de sempre. És molt simple, només hem de pensar en el què feien el nostres padrins...
Per dur a terme aquestes actuacions el meu objectiu passa per mantenir un equilibri en la meva vida personal, familiar, laboral i social.

De totes formes, crec que ara entrem en un període on haurem de rescatar una paraula quasi olvidada, i que molts hem viscut: AUSTERITAT.

D’aquesta manera, hem de seguir cercant noves formes d’educació i exigir que les entitats dirigents s’apropin més a la realitat de la gent.

PERE PEPET ha dit...

Com es pots saber si un ja en té prou, o bé si realment ho necessita?
La realitat és que ens hem acostumat a valorar les coses només quan les tenim, quan les podem tocar, quan les podem provar.

Això fa que ho hem de tocar tot amb so nas, com Sant Tomàs.

Tanta informació hi ha en el món, que en lloc d'aclarir-mos ses coses, ens ha deixat més embullat que mai. I tota aquesta abundància d'informació semble creible (si no, perquè estan els professionals de la publicitat?).

El que passa és que de tant de tocar-ho amb so nas, a vegades acabam amb so nas escaldat... o pitjor, perdem qualitat olfativa i ens acaben posant el vestit que més les convé als venedors :-(

Idò? Encara que no es pot tenir tot a aquest món, hi ha massa coses que es poden dur al nas.

I així mos va.