Dia Escolar de la No violènia I la Pau (DENIP)

Des de l'any 1964, el mateix any en que The Beatles arribarem al número u de les llistes americanes i que, entre altres coses, es guardonà amb el Nòbel de la Pau a Martin Luter King, cada any, el 30 de gener, es celebra el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau.
Aquest dia, a les aules escolars es recorda que en el mon hi ha violència, massa violència estesa. Violència que adopta múltiples formes i arrela per tot arreu i que, sens dubte, representa una xacra complexa, arrelada i de fonaments gens científics que es fa present dia rere dia.
D'altra banda, la globalització i els mitjans de comunicació en fan tan presents algunes de les seves manifestacions que, la violència, es pot arribar a percebre com a cosa “normal” i inherent al ésser humà.
Potser en aquests punt cal situar, avui, la transcendència de l'anual DENIP. Els infants de les escoles recorden la necessitat de treballar per a la pau i, per osmosi, a través de veïns, nets, indicadors físics, notícies de premsa... la recordança s'estén a la comunitat.
La decisiva i valenta passa de Llorenç Vidal, mestre (i posteriorment inspector d'educació), poeta i pacifista santanyiner ja resultava, en els anys seixanta, necessària (recordi's el moviment sociològic de finals de la dècada). Però aquesta diada, fonamentada en les aportacions vivencials de Gandhi i de Lanza del Vasto, ha resultat d'una espectacular transcendència i permanent necessitat.
Es bo i necessari que els nostres infants ens recordin en quin mon vivim. Es imprescindible que reflexionem sobre els fets que es fan diàriament presents. Es indicador de consciencia humana fer coses per millorar el mon que ens ha tocat viure. I en aquest fer-nos “adonar”, rau la transcendència d'una de les aportacions de Vidal. Adonar-se'n de les situacions és la primera condició per, després, poder actuar.

Els nins de les escoles encenen el llumet de l'atenció, i després sorgeix la pregunta transcendent: què puc fer, què vull fer jo?
Alguns assenyalen que davant una situació que no ens agrada, els éssers vius, solament tenim tres opcions: acceptar-la plenament (en aquests cas no fer res i anar tirant adaptant-nos-hi), fugir (no viable, no podem fugir a un altre món) o intentar-la canviar.
Arribats aquí, si triam la darrera opció i si consideram que els nivells de pau no arriben a un mínim acceptable, què podem fer?
Potser una primera passa es la d'esbrinar i clarificar el concepte de pau.
En una enquesta realitzada per l'Associació Mundial d'Educadors Infantil (AMEI) entre els educadors de tot el mon, el concepte PAU es veu associat a:
Harmonia i benestar interior de la persona (38%)
Respecte als altres (36%)
Convivència harmoniosa (16%)
Amor a les altres persones (11%)
Absència de conflictes bèl·lics (9%)
Comprensió vers els altres (8%)
Establiment d'una societat justa (8%)
Diàleg entre les persones (5%)
Solidaritat entre pobles i persones (5%)
De forma majoritària ingredients d'un mateix concepte ben propers i assequibles.
A vegades ens pot resultar còmode definir pau com a “absència de conflictes bèl·lics”, és un recurs per tots aquells que donen per bona la situació. Allunyar la possibilitat d'acció deixa la consciència tranquil·la. Es pot cloure amb el popular “tanmateix!” o pot resultar un racó idoni per al refugi del les persones que troben la raó de l'existència en la queixa permanent, “quin desastre!” en comptes de centrar-se en l'acció del reclam.
I arribats aquí, tornam a la pregunta clau: què vull fer jo per millorar la pau?. I encara més, com puc concretar i seguir les accions a realitzar?

Pot passar que ens domini la peresa, que siguem esclaus dels nostres pensaments desesperançats i negatius; també que ens faci por el compromís, l'intent de canviar hàbits i sortir de la zona còmoda. Cadascú sap el camí que transita. Les possibilitats, tant de posicionament com d'acció, resulten tan variades com les persones.
Particularment, ara i aquí se m'ocorren tres accions senzilles, bàsiques i de fàcil aplicació que afectarien bona part dels ingredients assenyalats pels educadors, que conflueixen en el “respecte als altres”:
a.- Conrar la confiança. Tenir sempre ben present la coneguda aportació de C.Rogers: “tota persona se'n vol sortir, i bé, del que fa -sigui el que sigui-”.
b.- Deixar espai als altres. Considerar que, com aporta Maturana, “tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos”. Es a dir, l'ullastre del camí, la formiga que transita o aquella persona que passa pel carrer i no conec de res, viuen el seu viure com jo visc el meu
c.- Controlar els pensaments i les meves reaccions, puix com assenyala la cultura popular, qui alça la veu -i no parlem de la mà- perd, en aquell mateix moment, la possible raó que pogués tenir
Potser en alguns casos convendrà disposar d'un indicador, d'un senyal físic, per tenir-ho present, puix altrament hi ha el perill que, passada la diada del 30 de gener, les intencions es fonguin com els flocs de neu al besar la nostra terra.
Si hi ha voluntat, tothom pot trobar els seus camins d'acció; el que si resulta evident es que si no fem res, tot seguirà igual. Canviar el que no ens agrada, fent alguna cosa, és a les nostres mans.