Quin sentiment teniu ara mateix?

Quina diferència hi ha entre les nostres respostes i les que acostumen a fer els infants?
Aquesta va ser la pregunta que, en castellà, va deixar anar la Fàtima, una alumna d'un dels Màsters de la UIB després de parlar de sentiments, una vegada feta amb els companys de curs, una volta per ses Sitges.
Després d'agrair l'encertada pregunta varem contestar que en general els infants eren més transparents, que no anaven enfundats en tantes capes d'autodefensa i que solien respondre més directament el que sentien.
Tot havia començat a manera de joc. Per canviar d'activitat -havien de passar d'analitzar les possibilitats turístiques d'una casa de pagès a quatre conceptes bàsics de Recursos Humans- els havíem fet asseure sobre els bancs que hi ha sobre l'antiga era i els demanàrem: Quin sentiment teniu ara mateix?
Tots varen voler jugar el joc i contestaren. Alguns ho varen fer en relació al que sentien; però la majoria, la gran majoria, va raonar i desplaçar la resposta vers els records d'infantesa que tenia de foravila.
Passats els dies recordo l'eixida amb complaença. La pregunta de na Fàtima no solament ens va permetre explicar el concepte de "mirada infantil" (neta de prejudicis), si no que també va evidenciar dues coses: primer la cuirassa sentimental que tots portam (ens va molt millor "opinar" que expressar el "sentir"); i després, la falta d'hàbits (i de vocabulari) a l'hora de discriminar, clarificar i manifestar el nostre mon emocional.
La formació emocional, i amb això haurem de donar la raó a tots els autors que així ho senyalen, és una assignatura oblidada i pendent que, malgrat tot i de cara al desenvolupament integral de les persones en la recerca de la utopia de la felicitat, pot resultar tan important i transcendent com el llenguatge o les matemàtiques.