En el trajecte de tornada. Després d'haver gaudit del
tex, de la interpretació, del muntatge, del pa amb sobrassada i del
mesclat (no més un culet), no aturam de parlar-ne, amb na Caterina, de tot el que ens ha aportat la vetlada.
No som objectius. Mai s'és objectiu
enlloc ni amb res, i ho sabem. La "realitat" és una mirada personal. A més volem fer ostentació de no
objectivitat; si gairebé tots son coneguts i estimats!
Amb n'Antoni i tot l'equip de monitors
varem viure, eixides i experiències impactants a ses Sitges a
principis dels noranta. Tots tenim, a les tavelles del cervell,
records entranyables i profundament formatius! (En Pep de Son Berga, adesiara li ho diu: Toni, ets un crack!)
En Rafel, i ja des d'abans de partir
cap a Barcelona, a l'enyorada època de Mn. Joan Rosselló, sempre ha
estat de casa; però, a més ens anat sorprenent amb les seves
direccions sempre acurades fins al mes petit detall.
A Rafel Lladó el coneixem de rebot.
Sempre, amb les escenografies, al costat d'en Duran i a algunes
vetlades de can Jaume Sales.
En Pere Terrassa és de s'Alqueria
Blanca! (Ei, no es cosa de broma!) i fill de n'Antònia, sa fornera...
Però, malgrat la subjectivitat de la que no volem prescindir; ambdós varem veure i valoram...
La decisió de n'Antoni de deixar-se
portar pel cor i conrar la interpretació. Un monòleg no deixa de
ser un repte per a tot actor. I també per haver-se atrevit a la
creació d'un text “gomilenc”, on rere les collonades i les
ocurrències enginyoses hi empelta missatges d'autocrítica
col·lectiva. O deu ser a l'inrevés?.
Sense saber el que puguin dir els
crítics professionals de teatre, a nosaltres l'escenografia, la
interpretació, l'apropament de l'actor al públic en un petit espai,
la coordinació dels diversos elements que hi intervenen (so, vídeo,
posicionament ...) tot ens va semblar extraordinari, cuidat al
mil·límetre, d'un nivell a l'altura d'en Duran però a moltíssima
distància d'altres posades en escena que em pogut veure.
I que més és el que t'ha agradat?,
ens demanam mútuament. A mi els missatges, diu na Caterina. La idea
de n'Antoni de tractar el tema de l'automirada d'aquesta manera...
I així, en la conversa, ens anam apropant a casa. Una “passada”, ho hem de dir a... i
a ... i a... si tenen ocasió hi han d'anar a riure i pensar!. Potser demà a Sa màniga, però també serà a Alaró, Búger, Muro, Manacor, Sa Pobla..
Un tema ens va quedar obert en la pots representació; parlant del
mon i la bolla, va sorgir la pregunta: ¿com viuran l'obra els que no
han viscut mai unes matances?. Li ho haurem de demanar!. Potser es mantingui aquella opinió, d'un desconegut, que va sentir na Caterina després del monòleg: "Jo no he estat mai a matances i m'he sentit totalment integrat!"
1 comentari:
Quan vaig sortir de Sa Màniga ahir vespre, em vaig adonar d'unes quantes coses:
Feia massa temps, que no anava al teatre ("circumstàncies"), que no experimentava aquesta cosa que et passa pel cap, et remou el cor, t'omple de paraules la boca, en definitiva et sacseja i et fa pensar: qui soc? qui som? cap on vaig? cap on anam? què em fet a i amb Mallorca? les seves tradicions, costums, la seva llengua, les relacions familiars???, què passarà d'aquí a endavant? Preguntes tan a nivell personal, com a nivell col.lectiu; tan fent referència al passat, al present, com al futur; això per a jo és la magnificiència d'aquesta obra teatral. En el fons ens fa o ens permet REFLEXIONAR.
Respecte a n'en Toni, vull dir que va fer una representació excepcional, però també vos vull dir que és molt TONI GOMILA, molt ELL. Molt natural, molt clar, molt proper, capaç de fer-te riure, i alhora fer-te reflexionar profundament, en definitiva, "més que un crack"...
GRÀCIES
Publica un comentari a l'entrada