Una de llengua... amb dubtes!

Punt de partida, 1

La llengua ho és tot: és la frontera que defineix un país, és la fornal on es treballa i modela l'ésser de les persones... com diu Echeverria, “els humans vivim en un mon lingüístic”; i la UNESCO, ja fa molts anys, va definir els drets lingüístics i la necessitat dels primers aprenentatges en la llengua materna. No és el moment idò, ara i aquí, ni d'aprofundir en la càrrega conceptual ni en la importància i transcendència que, per a tota comunitat, té la seva llengua.

Però sí cal dir que, tractar la llengua com un simple vehicle de comunicació entre persones, és manipular i tergiversar una realitat acceptada per tota la comunitat científica i, alhora, un insult a la sensibilitat i a la intel·ligència.

Llengua, territori i cultura és el que ens fa ser el que som i tot és en perill d'extinció. Basta passejar per Ciutat i escoltar, anar d'excursió o analitzar el canvi de costums per adonar-se'n.

Punt de partida, 2

Sembla que quan un subjecte, i també un grup, s'ha d'enfrontar un repte inesperat i dificultós, la seva actitud, passa per diverses fases. La primera és prendre distància, fer altres coses, no voler acceptar els fets. La segona és sentir-se perseguit i, per tant, mostrar rebuig a qui, aparentment, ha causat la situació.

Però després venen altres tres fases més: l'anàlisi de la situació. dels continguts...fer un diagnòstic que possibiliti l'acció; l'entusiasme derivat de trobar una presumpta sortida a la situació (sempre hi ha sortides i accions a experimentar) i la depressió constructiva, o sigui posar fil a l'agulla en el treball per superar la situació no desitjada.

Els dubtes

Arribats aquí, sembla que resulta obvia la postura del governants actuals en relació al tema de la llengua. Les accions empreses provoquen reaccions, tal vegada més fortes del que s'havia previst: muntanyes d'al·legacions, cançons de Sant Antoni, acudits, vídeos, carrosses... que evidencien la fòbia i el rebuig a la proposta del Govern. Estem a la segona etapa comentada.

Pot passar cert temps però...un moment o altre haurem de triar, si ens volem enquistar en la queixa, en l'ofensa i en el rebuig permanent o si, altrament, començam a intentar una anàlisi que permeti superar els tòpics de “si tu dius blanc, jo dic negre” o “la culpa es teva”.

Llavors en aquest pensament es quan se'm plantegen tot un enfilall d'interrogants en relació a qüestions encara desconegudes:

Com s'ha pogut arribar a la situació actual?. ¿On neix la possibilitat de que un grup polític pugui rendibilitzar la desestabilització lingüística pactada des de feia vins-i-sis anys?.

Quines coses s'haguessin pogut fer d'una altra manera, per tal de no arribar a la situació actual?

On arrelen les actituds fòbiques dels mallorquins vers la seva pròpia llengua?

Quines polítiques d'integració dels immigrants han resultat fallides?

Fins on s'han cercat el consens, els pactes lingüístics per tal de no arribar a la situació actual?
S'ha aplicada la norma sempre de forma lògica o s'han imposat exigències innecessàries?
... i altres possibles interrogants que indaguin sobre el que s'hauria hagut de fer per no arribar on som.

Potser després d'esquinçar la roba s'hauran de cercar nous camins...i com a darrera cosa arribar a l'actitud personal...

A partir d'ara, què?

Què puc i vull fer jo,en relació al tema de la llengua d'aquesta terra?