Destapa't: Text de la presentació de Xisca Grimalt

Va ser el curs passat quan, dins l’oferta formativa de l’STEI, vaig tenir notícia d’un curs que, com aquell cocarroi que amb el seu aroma i color em crida des de la llauna del forn; o com aquelles sabates, que semblem fetes a mida i per encàrrec, que em miren des del mostrador de la sabateria; o com el llibre, que feia tant de temps que cercava, i em xiula des del prestatges de la llibreria; em va estirar i em va atrapar. El curset tenia tres qualitats : era presencial, tenia un títol atractiu: COACHING. INTRODUCCIÓ A UNA EINA DE RELACIÓ I DESENVOLUPAMENT, i l’impartia en Guillem. Així que, d’entrada, les meves expectatives, al contrari del que manifesta en Toni al llibre, eren prou elevades.

Van ser un dies intensos, el cap, el cor i els sentits van treballar de valent. Després arribaren les conseqüències ... una activitat frenètica que, com l’enamorament, s’ha anat assentant, que no apagant, amb el temps... un munt d’idees per ordenar i per a posar en pràctica.

Aquells dies no passaren en va. Per a mi, hi ha un abans i un després del curset.

Quan en Guillem em va demanar per intervenir en aquesta presentació, ell ja sabia cert que li diria que sí. Encara que no sé si sabré fer el que pertoca, el que sí sé és que ho intentaré: faré els deures.

Si hagués de fer una classe de llengua als meus alumnes els explicaria que destapa’t és una frase imperativa, i que, tot i que no dugui signe d’admiració, la seva entonació hauria de ser com la de les exclamatives. I també els comentaria que les oracions imperatives serveixen per donar una ordre, un prec o un consell. En Guillem no és home d’ordres, sinó més bé de consells, de suggeriments, amb un respecte absolut a la tria personal. Però jo, com que no som en Guillem, pens que el títol de l’obra hauria de ser, ara més que mai, una ordre i hi posaria un signe d’exclamació com unes cases... o dos.

Vivim coberts de comoditats... embolicats amb les inèrcies i rutines... abrigats pel materialisme... amagats darrera els prejudicis... taponats per la por... no ens destapam, no ens deixam veure, no permetem que res de defora entri ni que surti el que tenim dedins. Així no podem rebre el benefici de l’aire, ni del sol, ni de l’aigua i ens sentim protegits dins la closca mentre les arnes fan la seva feina.

Fins aquí el text havia fluït, però aquí em vaig perdre. Només quan vaig canviar l’ activitat intel·lectual per una feina més domèstica, quan vaig tenir preparats els estris per fer neteja, vaig saber com havia de continuar. El text ja el tenia a l’ordinador mateix, només calia copiar i aferrar. No són paraules d’en Guillem, però són “culpa” seva . Que perdonin la reiteració aquells que ja les havien llegit, però és que jo, com ja sabeu els que em coneixeu, som insistent i toixarruda :

Que, cadascú, quan li llegui,

escuri i agrani bé,

pols i teranyines llevi,

que tot això no convé.

Que obri portals i finestres

i que hi entrin els bons vents

perquè els corcs i les arnes

ja no hi tenguin res a fer.

Que endreci bé els calaixos,

i observi perxa i rebost,

retirant dels vells armaris

tot allò que ja no vol.

Que faci una gran bugada

del que ha mester rentar

i posi fil a l'agulla

per si cal apedaçar.

Que agafi totes les eines

per reparar l'espenyat,

i a les parets i a les taules

que hi posi un bell decorat.

I, amb el cavall i l'arada,

que faci un solc ben profund

per sembrar la llavor nova

que grani en arribar el punt.

Així l'un i també l'altre,

tots: infants,vells, i jovent,

aixecarem una torre:

alta, ferma, ben rabent.

Això és, al meu parer, el que cal fer per destapar-se. En un moment en que tot són queixes, cal canviar-les per reclams, és necessari desxondir-se i passar a l’acció, treure el millor de cada un i fer pinya.

Treballant amb l’eina que tenim a les mans, podrem saber cada un de nosaltres com fer llevar-nos el tap, com tirar embolcalls i abrics innecessaris, i, després de despullar-nos de bates i roba de dormir i de vestir-nos amb la roba de feina i la de combat, fer un entrenament personal i de grup, decidir-nos, adquirir un compromís i obrar en conseqüència. Així serem persones d’acció, fortes i grups valents, amb fites clares.

Quan vaig saber de l’existència de l’obra la vaig imaginar com una exposició teòrica, amb un cert aire filosòfic, d’aquelles que s’han de llegir a poc a poc per poder-les pair. Idò no, la fórmula escollida per l’autor és planera i didàctica alhora. Amb un text narratiu que recrea un hipotètic curset, l’autor posa en boca d’en Toni, que després de realitzar estudis de Relacions Públiques, treballa com a funcionari a l’Ajuntament i dirigeix una companyia de teatre d’aficionats i d’animació infantil, l’explicació detallada de l’experiència: el desenvolupament de les sessions, les reflexions pròpies i les del grup- altres nou persones i la directora, o facilitadora, o acompanyadora com prefereix dir en Guillem,-, les conclusions i les decisions preses. És així com de manera entenedora s’expliquen uns conceptes i unes tècniques de manera pràctica i vivencial.

Acompanyen el relat el texts que serveixen per a la reflexió, planers i propers alhora que profunds i colpidors.

Ara ja he fet els deures, ara us toca a vosaltres. Agafau l’agenda i anotau: llegir el llibre, decidir-se, triar eines i fer camí.

Sant Llorenç des Cardassar, 18 de maig de 2012