Petita comunitat

Tot es pot mirar de diverses maneres, i dins aquest tot s'hi inclou la vida de les persones. Una vida que sempre resultarà emocionant i polièdrica. Emocionant perquè es veurà condicionada, de forma permanent, per les emocions, moltes vegades -sempre?- derivades del pensar. Polièdrica perquè en funció de l'entorn mostraren les plomes, les variants de l'ésser, que més ens convengui. Un joc que, si es sap agafar certa distància, resultarà apassionant.

Dins aquests ésser variat, condicionat pels diversos aspectes de l'entorn, s'hi pot situar el rol social; la manera que te de veure la comunitat, a cada un dels seus integrants. Un rol, a la vegada, tant divers com les mirades alienes que pugui agombolar.

A les ciutats, els cercles relacionals resulten simples: la família, els amics, els coneguts i els altres, la immensitat inexistent o el buit. De forma extraordinària es pot copsar l'admiració de part d'aquesta immensitat inexistent quan, per la raó que sigui, una persona destaca molt, en un camp concret, sobre les altres. Val a dir que aquests emergir per sobre els altres ve condicionat per molts factors entre els quals en destacarà la venda o publicitat. No serà mai consemblant la presència d'aquelles persones que destaquen en determinats esports que la d'aquelles altres que destaquen en esports minoritaris, en la ciència o en les humanitats. És el que ens toca viure. Segurament podria ser d'altra manera, però per això caldria un cert canvi de valors. El canvi d'actituds i valors resulta una tasca complexa que no sempre interessa als que maneguen allò que, anys enrere, es denominava superestructura.

En les petites comunitats, com la nostra, sense deixar de banda complexitats, sembla que tot resulti més a l'abast. Els cercles relacionals son diferents; a la família, els amics i els coneguts, abans d'entrar en el cercle de la immensitat inexistent i desconeguda, hi hem de situar els veïns, les persones del poble que conformen el que en podríem dir persones «conegudes sense gaire relació».

Aquestes petites comunitats tenen, al meu entendre, unes característiques singulars, com és ara el xafardeig, el voler saber coses del veí; curiositat que, en comunitats més amples, s'ha de situar vers persones desconegudes i a través d'intermediaris, siguin revistes o programes de xiuxiueig, de parlar per parlar que, habitualment s'auto denominen «del cor».

Una altra característica singular es que s'assignen i assumeixen els diversos rols que s'originen en comunitats més amples. Cada petita comunitat disposa dels seus artistes, terratinents, poderosos, esportistes, periodistes, milionaris, gestors culturals...

Aquests condicionants, entre altres possibles interpretacions, segurament afecten la previsió d'expectatives (la majoria de persones coneix els orígens familiars de les altres), la facilitat en la participació comunitària (tothom pot intentar cantar, escriure, ballar... ) i gaudir d'una certa presència que difícilment trobaria en comunitats més amples.

Òbviament no hi ha carn sense os, la relació personal i directe que ofereixen les petites comunitats també pot resultar, segons les circumstàncies, asfixiant, mesquina, parcial i retalladora, o si més no, condicionadora en l'aplicació de les llibertats personals.

Analitzar pros i contres, prendre consciència i reconèixer les regles del joc, acceptant-les o lluitant per la seva transformació és, potser una de les condicions del fluir.

La pretensió és aquesta, la consciència, el reconeixement de les condicions de l'entorn en tot fluir vital de les persones. Unes condicions de l'entorn que arrelen a la terra i en la història i que conformen idiosincràsia, un ésser amb trets diferencials en relació a les altres petites comunitats.