.jpg)
Resulta curiosa la mobilitat dels costums socials. ¿Qui, en quin moment i per quines raons va decidir deixar d'anar a passejar a la carretera de Son Servera i va començar a passejar pel carrer Major?
Els qui vam viure el trasllat del jovent del cafè de Ca na Mena a l'Olímpic podem intuir que l'atzar i el lideratge en resulten fonamentals.
Val a dir que els processos iniciàtics (passar de nins o nines a joves en edat d'aparellar-se), essent diversos segons la cultura, són universals. La tècnica del passeig, abans de l'arribada del turisme i de la posterior generalització de les anomenades noves tecnologies, era bastant general, tant en els pobles de Mallorca com en els de la Península.
Les persones de certa edat segur que en guarden un sac d'anècdotes del passeig, Des de AL en contarem dues.
Aquesta fa referència al joc relacional i a la curiositat del boc.
Les al·lotes, de bracet en el seu anar per amunt i per avall i en funció de l'interès relacional, es situaven a les bandes per fer-se les topadisses amb els joves que els agradaven i, així, deixar-se acompanyar l'estona suficient per creuar unes quantes frases.
La posició era indicadora de l'interès. Una vegada complit l'objectiu canviaven de posició perquè les altres també poguessen arribar a la comunicació circumstancial.
Si estant a les bandes iniciava la conversa una persona que no era del seu interès, idò, amb un –i ara què vols?, o amb un – Si vens per mi te'n pots tornar! el grup donava una ràpida mitja volta canviant-se les al·lotes de posició i el jove interessat... quedava parlant sol!.
Segons conta n'Antoni Pascual aquest era el joc.
Però també hi havia joves i al·lotes que, d'alguna manera més o manco seriosa, ja havien adquirit compromís de festeig; en aquest cas es solien passejar un vora l'altra en petits grups de quatre persones, les dues al·lotes de bracet en el centre i els joves, amb algun freg accidental, en els costats. Si arribaven amigues desinteressades en el joc relacional, idò es col·locaven en el centre de la fila.
Però vet aquí que en aquest deambular per amunt i per avall pel carrer Major es sentia un crit -Ara vé es boc d'en Melis! I els passejadors, amb ganyotes de les nines per la pudor del boc, deixaven passar el ramat fent respectuós pas, posant atenció després a no trepitjar alguna de des deixes que havien fet les cabres.
I es que a n'Andreu Melis, de fadrí, li posaren una guarda de cabres i ell en feia de pastor. Conegut és que les cabres a diferència de les ovelles són animals de costums diürnes, és a dir pasturen durant el dia i s'arraconen horabaixando. Justament a l'hora del passeig!.
N'Andreu normalment pasturava les seves juntament amb les d'en Barbot. En ésser a la
plaça de ca na Pisca les d'en Barbot anaven cap al seus sestador
passant pel que aleshores era darrera l'Ajuntament,
mentre que les d'en Melis seguien carrer Major amunt fins arribar a ca seva. Entraven pel portalet de la cotxeria fins arribar al corral on sestaven.
Consultat n'Antoni sobre com es triaven les cabres en el moment de separar-se les guardes, assenyala que no calia fer res, cada una sabia bé quina era la seva guarda o on s'havia de dirigir. Una vegada les cabres havien
passat el portaló el passeig continuava.
També assenyala que, ni amb els al·lotells més atrevits, hi solia haver interferències en el pas de les cabres: -N'Andreu, tant per caràcter com pel lloc on vivia, era l'amo de sa Plaça Vella!
Imatge: Carrer Major, 1954 (Fotos antigues dSLdC. Arxiu Juanita Galmés)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada