Després de varis intents, no reeixits, d'estudiar el tema sota l'orientació de Bel Moll, Lourdes Melis (2014), amb el guiatge de Sebastià Serra, enllestí “Tallers, brodadores i brodats a Sant Llorenç des Cardassar. 1924-1974”, un treball d'investigació publicat el 2014 que fa part de la col·lecció Pou Vell. No sols ara tenim detallada informació sinó que, posteriorment, es reté reconeixement formal amb la celebració del ”Any de les brodadores” i amb el canvi de nom de la carretera de Son Servera per “Passeig de ses Brodadores”.
Cinquanta anys llargs de frenètica activitat generalitzada en el sí de la comunitat donen per moltes anècdotes. Algunes ben sucoses; des de la discreció en que determinats homes feien el que, aleshores, eren considerades “feines de dona” -com dedicar-se a la cuina o a les feines de casa- mentre la dona brodava, a les amenaces per insinuar la por a les inspeccions laborals -Na Lourde Melis, encara que de passada, reconeix que en la segona tongada de tallers, els iniciats després de la Guerra Civil amb capital local, no sempre es respectava la normativa laboral vigent-, passant per les queixes de les mestres per la facilitat amb que les nines deixaven dies d'escola per aprendre a brodar.
En aquesta llarga introducció s'hi podria afegir una consideració referida a Maria del Carmen A. de la Monja López, la mestra que va ser depurada i va perdre la feina (1940); però segons l'informe el motiu era “haber llevado una vida particular muy libre i desarreglada”, res a veure, idò, amb les repetides queixes que havia fet de manera formal a la Inspecció Educativa per les continues faltes d'assistència de les nines en edat escolar.
Bé tornem a la qüestió, Segons conta n'Antoni Pasqual en el carrer des Pou n'hi havia un bon grapat de brodadores. Totes ben feineres. S'hi posaven de bon matí i brodaven fins a altes hores de la nit. Comparativament amb els jornals habituals, els guanys de les escarades de les brodadores, fent hores i hores de feina, eren espectaculars.
Tal passava amb la veïnada de l'amo en Tomeu Cuc. L'amo en Tomeu, a l'entorn de l'any cinquanta-cinc del segle passat, ja era gran i persona de costums arrelats, el costum pagès d'anar amb el sol; per això anava a jeure prest i s'aixecava de bon matí, abans de veure-hi.
Es veu que l'amo en Tomeu, de vetlada, amb el renou de la màquina de brodar de na Bel de sa Coveta no podria aclucar els ulls i això descarabutava totes les seves rutines i també la possible activitat laboral.
Es desconeixen les interaccions verbals, i no verbals, entre veïnats però es veu que no arribaren a cap acord.
Cansat, idò, de no poder dormir i veient que la cosa no millorava va adoptar una solució que la gent del carrer comentava.
Es veu que si ell no dormia, la brodadora tampoc no dormiria.
Per això pujà sobre el sòtil una gran pedra, la fermà a uns corda i just aixecar-se arrossegava el pedrot rac-rac-a-rac de banda a banda del sòtil.
Amb tal talabastaix es despertaren, també, altres veïnats que comentaren llargament la repetida eixida.
(Imatge del llibre de Lourdes Melis -Arxiu particular de Joana i Margalida Clapés Sureda-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada