El ventall urbanístic

 

Diuen que els títols han de ser curts. Realment l'escrit hauria de portar un títol una mica més llarg: “La insuportable degeneració urbanística que afecta a tots els municipis de Mallorca”

Es vell i conegut, una petita part de la població, la gent poderosa, aconsegueix que la “norma” s'adapti als seus interessos. La premsa es fa ressò aquests dies del cas Nadal però si indagam en la memòria recordarem situacions semblants tant en l'entorn de les nostres platges, primer a Cala Millor i després a sa Coma, com en les carreteres de servei i rodones adjuntes a l'anomenada Autovia Manacor-Palma.

El declivi de les velles utopies

 

Abans d'entrar en el tema, varies consideracions. Som de l'opinió que les modes generalitzades, diguem-ne tendències així en general, acaben arribant a tots i cada un dels pobles; potser tard i aigualides, però acaben arribant.

Ara no sé si és exactament així, però en la nostra adolescència, anys setanta i vuitanta, més que per “generacions” ens agrupàvem per “pandilles”; essent tots “baby boomers” (nascuts entre 1946-1964), en dos o tres anys de diferència es produïen, a nivell relacional, diferències significatives acompanyades de certes aversions (“I que s'han cregut aquests?”) quan sorgien certes diferències ideològiques, de gust o de referents (música, vestit esports preferits al marge de l'omnipresent futbol...

AL64 Herbes a la cuina

Les respostes a la pregunta: -quines herbes de cuina recordau que solia emprar sa vostra padrina? van resultar un tant decebedores. La majoria dels interlocutors donaren el joc per escampat. Tan sols el de més edat recordà que sempre hi va veure una moraduixera dins un cossiol, herba sana sembrada a una vorera i una branca de llorer.

-L'herba sana la posaven a es caragols, n'hi posaven moltes herbes a es caragols: el moraduix era part important de les pilotes de s'aguiat, i el llorer per a les salses...no et pensis, no tothom podia arribar al llorer, en tot el barri sols n'hi havia un, gros i alt, a ses Bitles, et deixaven agafar el brancam dels bordalls...Llavors no hi havia “tomillo” ni aquestes herbes noves que ara hi ha.

-I es fonoll, pes caragols i per salar les olives -assenyalà un altre.

-A, si, tens raó... I la conversa no s'allargà gaire més.

AL63 Herbes i remeis/2

Una de les característiques d'En Joan de sa Begura, que havia nascut l'any 1916, era el que podríem anomenar “llenguatge insinuatiu”. Ho contaven amb sorpresa els monitors de ses Sitges, en bona part universitaris, estranyats de la comunicació establerta, per exemple amb el seu nebot, sense dir res:

-He vengut a cercar lo que ja saps!
-No ho trobareu on ho vau deixar. L'haureu de cercar”
-Ja ho trobaré... Ja el tenc!

Tot referit, per exemple, a una eina. Implicava complicitat i jovialitat i,es clar, els espectadors que desconeixien el joc no se n'adonaven de res.